| |
La punta de la mora
 dimarts 14/octubre/2008 - 04:26  751  2
5. Punta de la Mora
A la punta de la mora hi ha una torre. Això fa que el lloc esdevingui especial. El que és arcaic no ens molesta tant com el que és contemporani però, si vas a mirar i vos ser just, aquesta torre també canta. Es a dir, que només amb el bosc i la mar el paisatge seria més bonic. Vulguis o no la torre el distorsiona. I contràriament al que passa amb els castells d’Alafulla i Tamarit la torre no té prou entitat per agafar prou protagonisme estètic. Per molta benevolència que hi posis, al costat dels monuments naturals que l’envolten és un nyap. Un nyap cilíndric – és a dir un símbol fàl•lic de primera magnitud- i que, poca o molta, deu tenir història....Però a aquest vellíssim país, si vas a mirar, d’història qualsevol pedra en té...
El material dels roquissers es calcari i això fa que l’embat de les ones el desfacin. Quan passes per sobre penses que hi ha d’haver un lloc i un pes en el qual el terra no resistiria i se n’aniria a l’aigua. Deu ser com la caiguda d’aquells enormes blocs de gel o de neu que veiem als documentals de la tele sobre l’antàrtida o el pol nord, amb la diferència que com que això passa a casa nostra no en tenim ni punyetera idea. Tenim la dèria de veure món però som analfabets de casa nostra. La publicitat de les agències de viatges ens han fet caure en l’esnobisme més ximple, no només perquè aquí hi ha moltes coses que valen la pena i que hauríem de lluitar per preservar sinó perquè, sovint, als viatges que fem a fora no aprenem res. Els conformem amb quatre fotos, quatre vídeos, dir que hem anat a la Conxinxina i una empanada mental considerable. Avui Inmanuel Kant, un dels filosofs més importants de la història, seria considerat un desgraciat perquè mai no ens va veure en la necessitat de moure’s de Könningsberg....En fi espero que algun dia algú pensi en fer documentals del que hi ha a Catalunya i ens passin per la tele per a que la gens ens estimem una mica més el nostre país que, modestament, val molt la pena.
L’erosió del mar als roquissers produeix unes escultures i unes arquitectures magnífiques. No són una obra d’art perquè la mar no és una artista però sí les haguet fet una persona ho serien. Jo sempre he tingut la sensació, a més, que l’art de la natura seria modernista. Es pot pensar en aquestes coves o es pot pensar en Montserrat, a veure si no fan joc amb la Sagrada Família o amb el Parc Güell...Hi ha pedres esculpides de manera que ens anuncien el desori de l’art contemporani com ara una T que li falta una banya a pocs metres de la costa i que podria signar l’Oteiza o en Chillida. Jo no trobo que la T atrofiada estigui malament però prefereixo les senyores nues de’n Llimona, francament.
La gent del país, abans de que el capitalisme aconseguís que tothom tingués el plat a taula i la sanitat i l’ensenyament de franc, no estava per contemplar aquest paisatge des d’un punt estètic sinó pràctic. Es lògic si vas a mirar. Malgrat que de les vides dels artistes que es moren de gana se’n poden fer grans obres d’art, la plebs intel•lectual prefereix dinar i sopar cada dia. En aquestes, les coves foren aprofitades, com les bruixes, pels contrabandistes de la zona. La guàrdia civil mai va entrar a cap d’elles per por de que els hi sortís en Pere Botero o sigui que quan el contrabandista arribava a la cova es podia considerar salvat. Sabia que els civils s’esperarien una estona i desprès fotrien el camp. Sobre tot si començava a fer mala mar, es posava a ploure o donaven el partit del Barça.
D’aquestes coves té especial fama la del Manelet, que no era contrabandista sinó pescador; només que en comptes de pescar amb canya o amb xarxa o de qualsevol altra manera legal que es pogués pescar l’home va decidir que ja en tenia prou de fer el pringat i treure els peixos de un en un –o de quatre en quatre, o de vint en vint- i va decidir pescar-los amb dinamita. Després que en Manel tirés dinamita no sé quantes vegades Neptú va trucar la guàrdia civil i aquests, amb l’eficàcia que els caracteritza, es van plantar allà. En Manelet ja era dins de la cova i no només això sinó que seguint el passadís que manava fins a l’exterior se’n va anar a casa seva amb els trossos de peixos i de crustacis que havia fet explosionar. Naturalment, els civils foren incapaços d’entrar a la cova –on dies després en Manel recuperaria la seva barca- i quan es van presentar a casa seva es van trobar en Manel i la seva dona copulant i van ser engegats a fer punyetes sense contemplacions...
Caminant per la una zona tant bella, quan ensopegues visualment o físicament amb la brossa escampada per les persones, t’emprenyes. Se suposa que la gent que ha anat fins a aquests indrets és perquè té una certa sensibilitat per la bellesa. Vull dir que si no es quedaria a casa jugant a marcianets o veient qualsevol collonada a la tele o al cine. Però si es té aquesta sensibilitat, com es possible que hom es cregui amb el dret a empastifar o a emmerdar el que ha trobat bonic? Trobar papers de plata, gots de plàstic, llaunes, condons, papers en aquests llocs són pecats mortals contra l’estètica i, per tant, contra l’ètica. Ara mateix ignoro si aquestes conductes estan penalitzades –suposo que deu dependre de segons quines ordenances municipals- però al meu entendre ho haurien d’estar. I en aquest sentit aplaudeixo sense rubor la llei aprovada per Berlusconi que castiga als autors de graffitis amb dos anys de presó. La postura de l’Ajuntament progre de Barcelona és tota una altra: que siguin els comerciants els que paguin el 75% de la neteja...Quins collons!
Mentre m’exaspero amb la merda plastificada que m’envolta en un mar que la natura ha volgut que fos idíl•lic, rellisco i em foto una hòstia. No em faig mal però els companys i la dona –que encara es veu que m’estima- s’atabalen. Tot i que m’he fet una rascada considerable a la cama, dic que no em passa res ( a veure què coi he de dir?). Tota la vida he estat maldestre i no serà quan em falta poc per arribar als 50 anys que em convertiré en un homo habilis, no?
Penso que si jo hagués de fer una vida contemplativa – la veritat es que m’hi veig poc fent-la perquè els Déus m’han donat un tarannà inquiet – m’agradaria passar les hores veien com el sol crea diferents colors en la mar i les roques i en com el mar, com un mascle potent, embat una i altre vegades la roca creant coves i enderrocaments. I, de sobte, penso que potser quedaria tant bocabadat per l’espectacle que un dia el meu pes faria que la terra cedís, em pegaria una gran nata i Neptú em prendria amb la seva forca per alimentar tota mena de races de taurons...
6. Urbanització i camping:
Quan sortim de la Tamarit entrem a una urbanització plena de torres. A sota d’elles hi ha un bosc i a sota roques i mar. Es evident que les torres trenquen el paisatge. També és evident que les roques han donat a guanyar diners a molta gent i això està bé. Però els plans urbanístics que s’han aprovat a aquest país en els darrerss 60 anys són penosos. Sempre han tingut una mirada a curt termini i d’aquesta manera el que han fet ha estat empastifar –o directament destruir- paisatges que si s’hagués seguit una política més intel.ligent es podien haver conservat.
Aquí la cosa sempre és la mateixa: fer calés ràpidament i deixar-ho tot empantanegat. Parlar de patriotisme a aquest país d’especuladors fa riure. No pel fet que els constructors hagin volgut guanyar diners –que és la seva obligació fins i tot moral (s’han de pagar treballadors, assegurances, impostos etc..- sinó per la seu mentotisme radical més enllà d’aquest guany. A un país així és difícil que surti bé res i més quan resulta que molt sovint aquests mateixos senyors, quan els seus negocis no els hi funcionen, es dediquen a fer política...
Els senyors que van aprovar els plans urbanístics que han destroçat el nostre paisatge són un bandolers, siguin del partit que siguin. O bé han rebut favors de sota mà per a dur a terme requalificacions inqualificables o bé són subnormals perduts. I jo de subnormals perduts que es dediquin a la política en conec pocs. De gent que mercadeja amb favors sense escrúpols, masses. De gent que de debò s’estima el país fins al punt de sacrificar-se per ells, es poden comptar amb la meitat dels dits d’una ma i potser sobren dits.
I desprès aquests hipòcrites encara diuen que els hi sap greu que la gent no participi en la vida política,. Però si és justament el que volen: que tothom passi de tot i que ells puguin anar fent. Com menys gent participi, més fàcil remenar les cireres. I consti que tot això està dit per una persona poc amic de les revolucions i sí de les reformes. Per una persona moderada, però, al cab i a la fi, també per un demòcrata al que l’emprenya que li aixequin la camisa. Que m’emprenya ser tractat d’imbècil, cony!
Deixant endarrera l’urbanització dels xalets de primera línea ens trobem amb el mur d’un camping. L’Inmaculada diu que hem de saltar-lo si no volem donar un tomb enorme. Jo no ho veig clar per dues raons: no tinc clar que sigui apte físicament per saltar i no m’agrada entrar a casa dels altres sense permís. Quan presento les dues objeccions em diuen, a la primera, que ja m’ajudaran i a la segona que fa anys que ja ho van fer i no va passar res. Aquest segon argument, tal com jo ho veig, no té ni solta ni volta però reflexa la manera de ser de la gent del país, teòricament tan civilitzada. El tema no és si puc o no puc entrar a casa d’un altre, sinó si m’enxampen o no. I aquesta manera de veure les coses no deixa de ser curiosa en un país en que la propietat privada es mama amb la llet materna i on tota la canalla la tercera paraula que aprèn a dir és “Méu!”. Déu ser que tenim molt clar quina és la propietat privada quan es nostra i gens clara quan es dels altres. Ja passa...
Mentre la colla va saltant el mur apareix un vigilant jurat amb moto i ens dóna l’alto. El Joan Ramon li diu que som “gent de pau”, cosa que suposo que es nota perquè portem criatures, però el guàrdia diu que a ell li sembla molt bé però que ara mateix trucarà als mossos d’esquadra perquè estem envaïnt una propietat privada. Quan saltes un mur no pots dir que no saps que allò era una propietat privada o sigui que el que se m’acudeix dir és que passem per allà perquè ens han dit que no hi ha cap altre camí per anar al Bosc de la Marquesa.
Afortunadament una de les criatures que portem –no direm quina- s’atabala i el guàrdia jurat s’entendreix. Li diu que no plori, que no trucarà als mossos però que hem fet una cosa molt mal feta i ens havia de renyar. Jo des del primer moment he pensat que no avisaria als mossos perquè això li suposa més feina –declaracions, judicis etc...-i a aquest país que la gent no vol pencar quan cobra, quan no cobra no es tira ni un pet....
Al final el guarda jurat ens ajuda a pujar als que encara no ho hem aconseguit i ens assenyala el camí fins el Bosc de la Marquesa. Suposo que aquest home deu ser avi de fa poc o li agraden moltíssim els nens. Si no no s’explica gaire que hagi acabat reaccionant així....
Això sí, abans d’arribar al cèlebre Bosc tinc l’ocasió de pegar-me una gran nata. La segona del dia. Unes pedres em fan relliscar i em contes de fer-me una rascada a la cama me la faig a la mà quan, en un gest reflex, evito trencar-me la cara. Estic una mica grogui. Li torno a dir a la gent que no és res, que només es que ja tinc ganes de dinar..
|
Contactes
Registra´t
