| |
Per al SARRALENC (TU HO VEURAS)
 diumenge 12/octubre/2008 - 07:16  460  2
Catalunya nou estat de la Unió Europea
Avui, 14 de desembre de 2012 fa just vuit mesos i sis dies que es va celebrar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya. El 62,1% dels que van emetre el seu vot van donar el Si, un 35,7% van votar No, i la suma de vots nuls i en blanc només va ser del 2,2%. La participació va ser molt gran, el 80,5%. Un èxit aclaparador.
La Unió Europea va reconèixer ahir Catalunya com a un estat membre més de la Unió Europea. Un acte formal perquè en ser fins aleshores part d’un estat membre, ja ho era de ple dret. L’Estat espanyol havia procedit feia pocs dies a reconèixer la independència de Catalunya fruit del resultat del referèndum i s’havien signat i ratificats els corresponents protocols.
Tot va començar fa quatre anys amb una marxa a Brussel·les, que van anomenar “10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació”. En aquells moment es van aplegar gent de diferents col·lectius, va ser un moviment transversal. La força que anava agafant el moviment havia agafat als partits polítics amb el peu canviat. La veritat és que, vist amb perspectiva, va ser una sort que l’aleshores president espanyol, Rodríguez Zapatero, amb la inestimable ajut del vicepresident econòmic Pedro Solbes, ens furtés allò al que s’havia compromès. Ja portava temps enganyant als catalans, des d’aquell dia 13 de novembre del 2003 quan va pronunciar la inoblidable frase: Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya. Tot això va predisposar a molts catalans a mobilitzar-se.
Finalment van anar a Brussel·les al març del 2009 gairebé 12.000 catalans. Alguns no residien al Principat, havien vingut d’altres contrades. Va ser una festa d’estelades. Els va rebre el president de la Unió Europea, era el primer ministre txec. Com era lògic, no es va manifestar, però va existir un corrent de simpatia. Cal no oblidar que no fa gaire Txèquia i Eslovàquia es van separar pacíficament. Aquell cap se setmana van mantenir entrevistes amb altres moviments independentistes europeus i van intercanviar opinions. Els flamencs independentistes van portar-se molt bé amb els catalans.
No havien passat gaires setmanes quan el Tribunal Constitucional espanyol, institució que semblava sortida d’un llibre d’història medieval, havia deixat l’Estatut d’Autonomia català convertit en paper mullat. Va ser una sentència fonamentalment interpretativa. A la pràctica la Generalitat de Catalunya es convertia en una delegació administrativa del govern espanyol. Havien frustrat les expectatives d’aquell 30 de setembre de 2005.
Certament van haver moltes mobilitzacions contra la sentència promogudes per diferents col·lectius. Mentre, Europa, que ja sabia explícitament que el moviment secessionista era molt fort, va acostar-se tímidament ales posicions catalanes. La marxa a Brussel·les havia donat la volta al món. El president Montilla es va veure obligat a dissoldre el Parlament i convocar eleccions, ja que arran de la sentència del Tribunal Constitucional, ERC no va poder mantenir-se en el Govern, la pressió interna se’ls va fer insostenible.
Els partits nacionalistes catalans condicionats pel gran suport a la independència es van assumir un compromís autèntic amb Catalunya i van incloure com a lema en llur programa la convocatòria d’una consulta popular per demanar la independència.
El resultat va ser clar. La inclusió dels postulats nacionals en els programes va provocar que els abstencionistes d’altres consultes anteriors s’aboquessin a les urnes i el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquell novembre del 2009 va ser una forta majoria nacionalista. El nou Govern de coalició nacionalista va tenir dures confrontacions amb Madrid, la crisi econòmica i les fortes tensions amb els nacionalistes catalans i bascs van fer que el president espanyol avancés un mesos les eleccions a les Corts espanyoles i a l’octubre del 2011 es van triar els diputats i senadors. A diferència d’altres eleccions, va aparèixer a Catalunya una entesa per la independència que va obtenir dotze senadors i 28 diputats.
El nou equilibri de forces no era gens favorable als interessos del partit guanyador a l’Estat espanyol: el PSOE, només avantatjava al PP per 4 diputats i no podia conformar cap majoria absoluta més que amb el PP.
Mentre, la diplomàcia catalana havia aconseguit fer forat en diferents àmbits europeus i hi havia assolit la complicitat amb alguns lobbies internacionals. Els independentistes catalans no érem un grup d’eixelebrats que només sabien cremar fotografies i penjar estelades. Darrere hi havia un projecte de país, un compromís europeu, hi erem treballadors i gent d’empresa, etc.
El clima favorable internacional i la inestabilitat política interna van fer que finalment es convoqués un referèndum.
La història ja la sabeu. Ara bé el cap de setmana, però dilluns el Govern de coalició haurà de posar-se a treballar, cal preparar una constitució i fer eleccions, no sé molt bé l’ordre i les passes a seguir, això ja és futur, però crec que en un any tindrem Govern i Constitució catalans. Aquestes eleccions definiran l’orientació política de Catalunya en el futur. Serà interessant, no discutirem més sobre l’eix nacional. Les futures eleccions se centraran més en el model socioeconòmic. Ara si, ara tocarà decidir l’orientació de la nostra política social, econòmica, educativa, etc. Jo espero que hi haurà una profunda reforma de la funció pública que ens permetrà una agilitat que les herències carpetovetòniques no ens han deixat tenir. Ens acostarem lliurament a una societat del coneixement, probablement ens col·locarem entre els països líders a Europa, cosa que la nostra dependència política i la sagnia econòmica a la que estàvem sotmesos havia impossibilitat.
Llàstima que ja no sigui jove, tanta feina que cal fer pel meu País…
|
Contactes
Registra´t
