| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Poetigat
|
|
| |
Only me
 dissabte 11/octubre/2008 - 08:55  1160  8
De vegades, quan estic amb alguna persona em pregunto: on és la seva essència realment? Hi és en la seva presència física, en les seves paraules, en les sensacions que em transmet quan estic a prop seu, en les coses que fa quan estic amb ella, en les seves no-accions, pensaments i silencis? Tal vegada, a algun lloc on no puc arribar? A algun lloc prohibit completament als meus ulls, al meu coneixement, pel sol fet que mai seré a la seva pell, mai podré pronunciar les paraules com ella, mai no podré transmetre a un altre les sensacions que ella em transmet a mi, i les seves omisions, pensaments i silencis, per força, també han de ser ben diferents dels meus... Mai tampoc no podré conèixer tota la seva història vital, ni ella, la meva....
Tot els éssers humans ens assemblem molt, en el fons, però tots som únics, personals i intransferibles. I, el més important, cadascú és dins seu... I l’empatia? L’empatia és un dels tresors més valuosos a que pot aspirar un ésser humà. Sense cap empatia, hom es transforma, senzillament, en un psicòpata, o en un autista (coses ben diferents, que ningú les confongui). Però, malgrat tot, de vegades penso, si l’ésser humà més empàtic, si s’ho planteges ben a fons, no trobaria creure en l’altre de debò, una cosa tan metafísica com ara creure en Déu.
Creure en l’altre... D’on dimonis ens ve la fe quan intentem comunicar-nos de debò amb aquella persona que tenim al davant? Som éssers socials i tots necessitem, en major o menor mesura, dels altres, però sempre he pensat que, en el fons, tots estem sols, molt sols... El nucli dur de l’altre ens és inaccessible, i la nostra pròpia essència és inaccessible als altres. Tot succeeix dins nostre. Fins i tot, quan fem l’amor amb algú. Però s’ha de tenir fe. Perquè, viure sense tenir fe en l’altre, ni que sigui, en una sola persona, pot convertir la vida en un infern a la terra.
Però, què hi trobem, sent sincers, tot sovint, en l'eterna recerca de l’altre, si no un etern malentès? I seguim buscant la veritat, seguirem buscant l’altre, inevitablement... I fem bé... I fem bé enganyant-nos amb dolces mentides de presència de l’altre, dins nostre. Dins nostre? Llavors, malgrat tot, tal vegada, siguin realitat...
Jo, ara, he escrit aquest text i l’ofereixo a tothom qui el vulgui llegir. No sé si hi ha molt de mi, o de vosaltres, o de la realitat de les coses, o no és tracta més que d’una temptativa literario-filosòfica sense massa sentit. Espero no haver fet sentir sol a ningú. Quan escric alguna cosa, segur que tampoc no hi trobareu el meu nucli dur, la meva essència, però m’agrada pensar que, com a mínim, és una part de mi mateix, que puc oferir als altres, per acompanyar la meva pròpia solitud, la vostra pròpia solitud...
(El que passa és que estic obsessionat amb aquesta cançó dels N.I.N., collons!)
es.youtube.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Hobbes |
Ben cert.
Tuesday, October 14th 2008, 7:59 AM
Tots, absolutament tots, estem sols dins nostre.
Ningú arribarà a conèixer la nostra essència pura, de fet, no crec ni que nosaltres mateixos l'arribem a descobrir plenament.
Som resultat de les nostres vivències, de les nostres idees, dels nostres sentiments, dels sentiments que hem provocat a d'altres èssers. Som un tot en nosaltres i, alhora, un res sense els altres.
Podem aspirar a compartir moments, sentiments, idees, que faran que ens sentim més propers a algú, que ens acompanyarà, encara que sigui per un instant, en el nostre propi descobriment.
Una abraçada, Poetigat
|
|
Vegana |
Parlo des de mi...
Sunday, October 12th 2008, 3:29 PM
Pq no puc parlar des de cap altre lloc ;)
Jo crec que en les relacions amb les altres ens tapem amb màscares per por (quina por? Cadascuna la seva/seves).
I que treure’s les màscares és sa, tot i la por de fer-ho.
Que evidentment, les experiències només les pots vivenciar des de tu... o potser has sentit mai el dolor d’una bala o un cop de peu o un insult o... que hagi rebut un altre? Només has imaginat el que et causaria a tu si estiguessis al seu lloc.
Què potser has sentit el plaer de l’orgasme d’una altra, de la llibertat, de saber-se viva, de còrrer sota la pluja, de sentir el sol sobre la pell...?
Només hauràs sentit el que el teu cervell ha processat com al teu sentit del gaudi i l’has empatitzat amb el que el cervell de l’altra (tant semblant al teu) deu sentir...
I segur que tu tampoc no recordes realment el 100% de les teves vivències... el cervell les ha processades de forma que li siguin favorables a continuar existint... per la qual cosa, tampoc no podràs conèixer al 100% ningú altra...
Vaja, que en el fons crec que som molt diferents pq som idèntiques i que estem soles pq estem en totes.
O sigui: un lio
:)
|
|
pantone |
si, estem sols
Sunday, October 12th 2008, 2:54 PM
i només mostrem allò que no ens compromet, allò que ens fa sociables i que ens facilita la comunicació.
Tots som diferents i únics, som fruit del que i com hem viscut, del que i com hem heretat i del que i com vivim, aquesta es la nostra essència.
Crec que empatitzem en la mesura que ens es afi o propera la qüestió i que molts cops actuem fent veure una empatia inexistent, en benefici propi, buscant el reconeixement.
La fe en les persones, a mi no m'agrada aquesta paraula. Busquem en els altres allò que ens faci sentir mes nosaltres mateixos, mes còmodes en la nostra propia essència.
|
|
Nuriye |
Dues coses (o més)
Sunday, October 12th 2008, 7:59 AM
Hemingway, ves al tanto amb la teva ment, que et vol agafar protagonisme. A la ment cal fer-la callar bastant sovint, perquè sempre estaria donant voltes a les mateixes coses... I et porta al pesimisme, és clar, perquè no pot sortir d'ella mateixa.
Per tant, mana tu, imposa la teva voluntat d'estar bé, de comunicar-te, de compartir... una vegada rera l'altra... i la teva essència (el teu esperit) anirà portant-te endavant (estigues pendent de les intuïcions).
Una altra cosa: Per què no dius. Tots som DE fang però alguns mirem els estels? NO siguis pessimista, home!
Tercera: POSA UNA FOTO TEVA (no siguis modest)
Una abraçada
|
|
Poetigat |
...
Sunday, October 12th 2008, 7:02 AM
I el somriure hipòcrita del venedor a domicili (no va per tu marycler, que ets molt simpàtica), del presentador de telenotícies, o del polític, o del parent que només veus per Nadal o del...?, en fi, de tants...no, no em fan sentir més acompanyat.
Però que ningú es prengui aquest text com una declaració personal de solitud, que va per tots, ehhhhhhhh! O va de la condició humana, millor dit...
Bé, com es feia això, Clidice...ah si...:)
|
|
LSalander |
be...
Sunday, October 12th 2008, 2:42 AM
a cada paraula que escrius hi ha una part de tu, de esséncia, la gent ens acostumem a emprar una "mascara" per tal que ningú no ens faci mal, tenia una amiga que deia "vas per la vida ensenyant els pits" metafóricament parlant i he aprés a dur a terme un rol que em permeti dissimular l'esséncia sinó pillo segur, l'empatía si pero amb mesura, quan aquesta franquejes el límit del dolor al.liè fent-lo teu, ni s'agraeix, ni es valora i al final veus que la gent te'l traspassa com en un relleu macabra, i ells son tan feliços i en canvi tu ets un pou de foscor..
uix quin dia!
una abracada
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
