| |
Viatge en tren
 dijous 9/octubre/2008 - 04:52  421  1
1. De Barcelona a Altafulla en tren:
M’agrada viatjar en tren. De jove hi vaig fer viatges relativament llargs – a París, a Ginebra, a Viena – i després, una vegada he començat a treballar gairebé sempre m’hi he traslladat. Primer va ser de Barcelona a Sant Cugat on feia d’oficial del Jutjat i ara a Cunit on faig d’advocat, administrador de finques, corredor d’assegurances i api.
El tren, tal com jo ho veig, te moltes avantatges respecte a l’avió i al cotxe. Pel que fa a l’avió aquest l’únic que pot oferir és la rapidesa, però el paisatge esdevé raquític i els núvols i el cel són sempre si fa no fa. El cotxe te l’avantatge del plus de llibertat que et permet anar més o menys a la marxa que vulguis i deturar-te on et vingui de gust, factors que no deixen de ser simpàtics a algú tant individualista com jo.
Pertò el tren té moltes avantatges: és un transport col.lectiu i, per tant, relativament barat. Pràcticament no contamina. I mentre et trasllada d’un lloc a un altre pots fer una altra cosa: contemplar el paisatge, contemplar les pasatgeres interessants, xerrar, llegir, escoltar música, escriure a l’ordinador i fins i tot dormir. Es una llàstima que els trens de rodalies al nostre país estiguin tan desprestigiats perquè si l’administraci’`els cuidés esdevindríen una eina de benestar social de primer odre. Ara sovint són un viacrucis però això no és culpa del tren en sí si no de la pèssima gestió que fa anys que se’n fa.
Agafem el tren al baixador del passeig de Gràcia, que ja es veu que es una estació insuficient. Per ella hi circulen trens que van cap al nord, trens que van cap al sud i trens que van a ponent i només hi ha dos carrils. Ja es veu que no pot ser. Que caldria una cosa semblant a l’estació de França o l’estació de Sants per tal d’ordenar i poder donar als ciutadans un servei de qualitat.
Una vegada al tren ens topem amb una colla d’escoltes que van d’excursió. Porten un barret ad hoc i un mocador blau i vermell que fa fàcil identificar-los. Jo mai no he estat ni escolta, ni kumbaià i aquestes organitzacions –tan voluntarioses com vulgueu- tenen un tuf militar que em molesta una mica. Ja sé que molts dels nostres dirigents han estat escoltes però això en el fons redobla la meva rebelió perquè, en el fons, jo dec dur un anarquista amagat a l’ànima. Crec que si jo haguès estat escolta o bé haguès estat el cap de colla o el rebel perpetu. Sempre he estat així.
Com és natural els escoltes foten soroll. Estan contents i es creuen amb el dret de fer-ho saber als quatre vents. Els seus esgarips són més que considerables. A més, de les cançons que grinyolen només en conec una “Que tinguis sort” de’n Llach. La resta del repertori –en català, castellà i anglès- per a mi és totalment desconegut, cosa que ratifica, una vegada més, que els anys comencen a pesar. Els talls amb les generacions que ens venen al darrera són cada vegada més evidents....
La canalla baixa a Sant Vicent de Calders i allà un parell d’indis andins li pren el relleu amb la seva guitarra, la seva flauta i les seves veus. La música andina m’agrada molt. “El cóndor pasa” i altres peces. Trobo que retrata magistralment la bellesa que imagino que deuen tenir els Andes. I ens parla d’un poble amb un sentit del ritme extraordinari...però els xilens, al contrari dels catalans, passen la safata després de l’actuació. Les nenes els hi donen un euro cada una.
Després d’això procuro relaxar-me i dormir una mica. El tren circula paral.lel a la mar que brilla provocadorament. La mar és un espill del cel que el sol torna blanc de tant lluent. Hi ha banyistes encara. Aquest pot ser un país de tanoques però tenim un clima privilegiat, un dels més privilegiats del planeta. Potser per això som tanoques. Un norueg –com deia Pla- pel simple fet de viure a Noruega ja es un heroi; a nosaltres, en canvi, tot ens és relativament fàcil. Si plogués una mica més o no malbaratèssim l’aigua això seria el paradís terrenal i bé, una mica ho és. Fins i tot malgrat el mil.lions de desgràcies que nosaltres hi hem fotut....
Quan em migdesperto em trobo amb una dona bellíssima asseguda al meu davant.. Dec obrir uns ulls com unes taronges perquè ella em mira i somriu discretament. La seva bellesa és poc sensual però molt dolça i tendra. Fa pensar en la Monalisa de Leonardo, quadre que fins que no he vist aquesta noia mai no havia acabat d’apreciar....Hem torno a dormir i somnio que sóc Leonardo pintant la Monalissa però que aquesta posa nua. Sempre pensant en el mateix, què hi vols fer?
I en aquestes que la meva dona em dóna un parell de copets a l’espatlla
|
Contactes
Registra´t
