| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
Posar les banyes
 dimecres 8/octubre/2008 - 08:19  745  28
Imagineu per un instant, que tinc parella, convisc amb ella, no tenim filles pq cap de les dues en volem però tenim gats i gossos recollits de situacions horribles i ens omple de gaudi ajudar aquesta vida, tenim un projecte de vida en comú, ens plauen algunes coses comunes, tenim amigues comunes i pròpies, vida pròpia i comuna, sexe plaent tot i que no salvatge i arrebatador com al principi de la relació... vaja, el que alguna gent en diria una parella normal i feliç.
De cop, un dia ell arriba a casa i em diu que ha fet sexe amb la Tal.
I jo sento com se m’enfonsa el món sota els peus, i els projectes i la vida en comú, i les amigues comunes, i el sexe plaent amb ell i...
... vaja, el que alguna gent en diria una conseqüència lògica a saber-se banyuda.
Tot el món s’ensorra quan diu:
- Hola Vegana, avui he fet sexe amb la Tal.
(ah, i per si us penseu que ha anat a buscar alguna cosa sexual diferent amb la Tal, us diré que la Tal és especialista en fer sexe fent el pi, postura que a mi em resulta més aviat incòmode i inestable per la qual cosa, no practico assíduament, però mai he dit que no a cap experiment...)
Però, tot seguit penso, pq no se’ns enfonsa el món si em diu, p.ex:
-He anat a dinar amb la Tal, i he menjat un humus que ha preparat ella (llegiu un homenatge al Viking i al seu empatx de cigrons) de tres parells de nassos...
(i jo avui no he menjat més que un entrepà de pa estovat... i el humus sempre em surt amb massa gust de llimona pels altres...)
O bé:
- He tingut una conversa absolutament brillant amb la Tal sobre el cine expressionista alemany i he descobert tantes coses noves que fliparies...
(i jo penso, jo de cinema alemany només sé el que sé, i no és gaire, la meva capacitat intel·lectual aquí també està molt per sota de la Tal)
O bé:
- He anat a ballar amb la Tal, i no vegis com es mou, té tanta traça com tu!!! Però a més amb ella sí que puc ballar lentes...
(i és que a mi mai no m’ha agradat ballar lentes pq no em sé deixar portar, funciono com dos imants posats del revés! No hi puc fer més, i cap professora de dansa m’ha sabut re-imantar!!!)
O bé:
- He anat a una mani amb la Tal, i m’ha presentat a un grup d’acció directa per alliberar una gata que tenen al laboratori on treballa un d’ells, a la que demà tenien pensat eutanasiar pq els estudis que feien sobre la socialització de gats als que han suprimit el sentit de la vista buidant-los els ulls, es veu que no han rebut subvenció aquest any.
(i jo penso, m’agradaria ajudar en el rescat d’aquesta gata, però amb lo cagada que sóc, més val que em quedi a casa esperant que la Tal, tan valenta ella, i la resta tan decidits, facin bé la seva feina... i el “subidón” que tindran en fer tal cosa, ja m’agradaria sentir-lo a mi, ni que fos un cop a la vida...).
O bé... tantes coses...
Pq creieu que podem acceptar dur banyes en tantes coses en que altres persones ens superen, donen mil voltes, i la nostra parella ho sap i ho sent i necessita de les altres per ser una persona lliure i “complerta”, i no podem acceptar amb la mateixa “naturalitat existencial” que la nostra parella faci sexe amb algú altra que no siguem nosaltres mateixes/os.
Pq ens creiem que la “traïció” és “més gran” per fer sexe amb algú altre que per menjar amb algú altre (que tot serien coses del menjar i de fluids corporals)?
Pq ens creiem que la “traïció” és “més gran” si el gaudi és sexual i no estomacal, o intel·lectual, o de mal de peus, o relacional?
Va, espero idees... (i no cal que expliciteu si poseu o us posen banyes de cap tipus)
;)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Vegana |
Osti, Bertran
Thursday, October 9th 2008, 12:00 PM
Ara em fas pensar que igual, la major part de la població està aplicant una mena de barreja de les teves teories i les meves... i per això hi ha homes i dones que tenen fills d’homes i dones diferents (en parelles monogàmiques que duren el que durin...)
... i per Nadal i Sant Esteve es produeixen aquelles trobades tan fantàstiques, tipus “viva la gente, la hay donde quiera que vas”, on hi ha varis avis i àvies -biològics i adoptats-, filles propies i de la parella nova, nens negres i nenes xineses adoptades -que no porten els seus pares biològics a la festa, per sort de la cuinera- i que, finalment, s’haurà d’acabar celebrant al mig de la plaça de Catalunya pq no hi ha prou espai per a tota la “nova gran família”!!!
;)
|
|
Vegana |
orgiàsticament parlant...
Thursday, October 9th 2008, 9:21 AM
Hobbes, tens raó ja que de les teories biològiques que defensen la mono o la poligamia per assegurar la pervivència de l’espècie, se’n poden deduir ideologies al darrera, com en tot el que parim les humanes, per tant poden ser tan esbiaixades com vulguem.
El tema de la por és molt important. Moltes vegades, la por frena i pot ser per bé o per mal de la frenada. I la por la generen moltes coses diferents en cada una de nosaltres.
Loren-Mastroianni???
Ahir vaig re-veure la Taylor i el Burton a "Qui té por de Virginia Woolf?"... peliculón!!! I una forma d’amor (?) no ho tinc clar, però complicitat, projecte de vida o de morir plegades, sentiments, passió, i més coses, en tenen a la pel·li (tot i que són un parell de desgraciats i que fan sagnar als altres amb la seva sola presència).
Potser és un tipus d’amor passional-desgraciat?...
A saber, que, la Vegana només sap que no sap res (o només allò que ella ha pogut experimentar!) per això li fa tanta gràcia llegir què en pensen altres companyes d'espècie...
;)
|
|
Clidice |
en això Persi
Thursday, October 9th 2008, 8:48 AM
la toques del tot. El mal de la gelosia, de la possessió és el complex d'inferioritat. Tenim por de què "l'altre" sigui millor, que la nostra parella hi trobi quelcom que no troba en nosaltres perquè tenim por de no ser prou bons, prou "estimables".
Superar aquesta fase, acceptar que si, que el món és ple d'homes i dones més alts, més guapos, més joves, més intel·ligents i que no passa res, que si algú està amb tu és justament perquè vals, perquè hi veu quelcom que no veu en altres, perquè teniu interessos i afeccions comuns, i perquè quan esteu junts sou còmplices, amants ferotges, companys de partida, Loren-Mastroianni, pares ... i que això no vol dir que al món no hi hagi ningú més que sigui estimable, que de vida només en tenim una.
I en això hi toca la Vegana, perquè acceptem sense angúnia qualsevol altra infidelitat (intel.lectual, esportiva ...) i no la sexual? De què tenim por? de les comparances? de l'abandó?
Si anem pel costat de les comparances aquí molt pocs hi guanyen, si algú ens deixa per això és que realment poca cosa hi havia, perquè la parella està feta d'una trama molt delicada, molt fina i, sobretot, d'una gran voluntat de ser.
Tinc un amic, solter ell, i per tant un molt fi observador, que diu que la majoria de parelles no té cap sentit que estiguin junts, que la gent només "s'aguanta" i que, en el fons, se senten molt desgraciats perquè se senten víctimes del que comporta la parella. En canvi n'hi ha d'altres que fora un crim que es deixessin, que passi el que passi ho reflexionen, que viuen en parella amb la consciència de què ho estan fent, que no fan servir el "qui dia passa any empeny" sinó que es barallen amb les coses, que accepten a l'altre com és, que no el volen canviar ... ufff és molt i molt llarg tot plegat. (cal dir que el meu amic pensa que jo estic molt i molt ben aparellada ;), potser és que rumio massa XDDD)
|
|
Hobbes |
la meva humil opinió:
Thursday, October 9th 2008, 8:23 AM
No crec que la gent faci el salt a la seva parella amb la finalitat d'anar escampant la seva llavor per aquests móns de déu. Jo no li veig l'instint reproductiu ni a formar una parella estable ni a sembrar petites rèpliques d'un mateix.
La necessitat d'una parella estable la veig en buscar algú que t'acompanyi en el camí de la vida, que comparteixi afinitats amb tu, que et comprengui i vulgui compartir vivències especials amb tu, tant li fa la descendència.
La búsqueda de relacions sexuals externes a la parella la veig més com una necessitat física, plaent.
El problema és quan aquestes relacions externes no són sexualment necessàries, si no emocionalment necessàries. La fugida de la teva parella amb una altra persona és problemàtica quan ja no vol estar més amb tu, no sexualment, si no emocionalment.
Per què la nostra reacció a una confessió d'infidelitat varia si és sexual o intel·lectual? Doncs , bàsicament, per què ens veiem desplaçats en una i en l'altra no. Que la teva parella comparteixi vivències intel·lectuals, gastronòmiques o motivadores, és un regal per la parella. Aquestes vivències les pot arribar a compartir després amb tu, et pot fer partícipe, en pots gaudir també. Si té una experiènica sexual amb una altra persona et deixa de banda, tu no hi ets, no t'hi vol.
Clar que tot això es cumpleix en tots els casos excepte en la ingesta de humus, que segur que se l'han acabat tot. ;)
|
|
Clidice |
a vore
Wednesday, October 8th 2008, 5:03 PM
pel poc que jo sé, fins el segle XIX la gent no se solia casar, perquè el matrimoni es basava en signar una documentació per tal de garantir la transmissió de béns. Com que la majoria del personal no tenia res doncs no consideraven necessari això de "fer papers" i, ensems, estaven més o menys acostumats a que la parenta o el parent poguessin dir un "ahi te pudras" i anar-se'n amb algú altre, de la mateixa manera que podien folgar alegrement amb qui anés bé, encara que l'Església fes el possible per a evitar-ho, que ja se sap que massa llibertat és contrària al control.
La qüestió dels descendents igual, per als pobres garantir que aquell rebrot fos propi o aliè poc que importava, total tampoc li podies deixar res, aquesta història i histèria per garantir que el noi de la mare fos fruit de la llavor masculina del "legal" deriva del mateix detall: rics i herència. En el cas dels pobres els fills, fossin de qui fossin, eren mà d'obra barata, ergo necessària, és més, una dona amb fills era millor, perquè demostrava que en podia tenir i aportava mans a la família.
O sigui que la nostra situació actual prové d'un pacte burgés, del mateix que el concepte de l'amor i de la parella que tenim. Res és perpetu, tot és mutable, ergo demà ... que seràaaaa seràaaaaaaa nananananaaaaaanaaaaaananaaaaaaaa ;P
|
|
bertran |
Deixant de banda...
Wednesday, October 8th 2008, 4:17 PM
qüestions culturals, religioses i altres... jo crec que l'amor que puguis tenir per la teva parella està relacionada amb la sexualitat entesa com a reproducció.
Encara que avui dia s'acceptin més patrons de parelles que fa uns anys, la finalitat o el resultat de moltes és la reproductiva o la de pujar una descendència. Milions d'anys d'evolució ens han portat a una natura on ens sentim decebuts, o enganyats si la nostra parella ens deixa. Aquest fet entenc que respon al dubte de que la pròpia descendència tindrà menys possibilitats de tirar endavant. Evidentment que avui dia no es tracta d'una qüestió de vida o mort, però si que afecta en global a la qualitat de vida.
Ara també hi ha uns serveis socials, una economia i unes lleis que fa pocs anys no hi eren, el que permet molta més llibertat. Però ni que sigui per la nostra pròpia supervivència o per la qualitat de vida sempre s'està millor amb parella que sense.
Amb això no vull dir que hom no pugui tenir un amor sense necessitat o un amor pur, però penso que en última instància és un vincle que ens permet cert "confort" per la mateixa raó evolutiva.
Em sembla que amb el que dic s'enten que evolutivament si algú no sentia res en fer o patir "les banyes", molt possiblement tingués menys possibilitats de portar endavant descendència, suposo que és un comportament seleccionable negativament.
Buf! no em feu pensar a aquestes hores, que després se me'n và l'olla! hahaahaahahaah
|
|
Poetigat |
...
Wednesday, October 8th 2008, 12:12 PM
La parella tradicional basada en la fidelitat es fonamenta, en el fons, en què aquelles dues persones realitzen sexe només entre elles, si t’entens o no en totes les demés coses sembants a les que menciones després és secundari, fins i tot una cosa, en el fons, tan intangible com l’amor seria secundari. Evidentment que aquest model és molt qüestionable, però és per això que el gran “què” problemàtic de la parella tradicional, vist des d’aquest punt de vista tan estret de mires, és, bàsicament, si poses les banyes o no per tal que la parella pugui continuar com a tal. Molt trist...
|
|
Clidice |
justament mònica
Wednesday, October 8th 2008, 10:10 AM
jo no valoro la fidelitat a l'ús, entesa com aquesta exclusivitat física entre les persones. Estic més per la fidelitat als pactes, el respecte, l'acceptar que l'altre també té somnis, desitjos, capacitat de decisió. Que no és jo ni com jo. No podria viure amb algú que em fes sentir coaccionada, lligada, que em fes sentir propietat i que després no em fes costat en altres àrees de la meva vida. I, evidentment, a la recíproca.
|
|
monica |
i jo penso...
Wednesday, October 8th 2008, 9:55 AM
Que tal com diu la clidice, per què ho hem de considerar banyes?
Jo encara aniria més enllà, penso que res del que has exposat ho considero un engany, crec que senzillament es tracta de relacionar-se. Perquè no ens podem relacionar amb total llibertat?
Un altre tema molt diferent és estimar. Estimes a la teva parella, com creus que no ets capaç d'estimar en aquestos moments a cap altre persona, el més segur, per un munt de coses, petites i grans, totes elles intimes i personals, que fan que ella/ell sigui per un mateix algú realment important.
Per a mi, el fet de posar banyes, és alguna cosa un xic diferent. Ho entenc com... deixar d'estimar a qui t'estima sense dir-li res. Deixar que et continuí estimant a canvi d'afecte, i no d'amor.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
