| |
BOSC DE LA MARQUESA-I
 dimarts 7/octubre/2008 - 06:17  455  3
D’ALTAFULLA A TARRAGONA PASSANT PER MURALLES, ANFITEATRES PLATGES NUDISTES, RESERVES NATURALS I CASTELLS.
1. La nit abans: hamburguesa i futbol o Barça 6 – Atlètic de Madrid: 1.
Quan les coses van maldades, quan a una notÃcia dolenta en segueix una altra de pitjor i a una de pitjor una altra de molt pitjor, la gent busca consol en victòries alienes que li donen la sensació de vèncer en alguna cosa. Es una solució antiquÃssima i per tant gens menyspreable. Si no hi ha raons objectives per a l’optimisme, que sigui el nostre equip de futbol qui ens les doni. Potser s’ensorrarà Europa o tot Occident, però sempre ens quedarà el consol que el Barça guanyi la Champions. O, si més no, que guanyi la Lliga. O, si més no, que guanyi al Madrid. O, si més no, que guanyi a l’Espanyol. O, si més no, que guanyi a qui sigui.
El futbol i l’hamburguesa – hamburguesa o pollastre, tan se val- són els darrers reductes de la nostra felicitat. Tenir quelcom per a menjar a taula que estigui més o menys de moda –malgrat que en el fons sigui una merda des de tots els punts de vista- i que el nostre equip guanyi partits. Només amb aquestes dues coses sembla que podem resistir. I, per tant, com ja he dit, cal no menysprear-les, perquè resistir és important, malgrat que sigui a base de pa i circ.
Malgrat que les 22 hores no són hores i malgrat que ja comença a fer fresca a Barcelona, l’estadi està ple de gom a gom. Malgrat que les entrades valen un ull de la cara i que ningú et garanteix que no te’n vagis a casa emprenyat, la fe en el Barça és l’última que es perd. Ja ho hem dit: quan res no rutlla, cap anar a buscar optimisme en el rodolar de la pilota.
I val a dir que aquesta vegada els jugadors de Guardiola no han decebut ningú. Al quart d’hora de joc ja guanyaven 3 a 0 a l’Atlético de Madrid i quedava molt clar que allò podia esdevenir una golejada d’escandol. Si el Barça continuava amb el peu a l’accelerador el partit es podia acabar 18 a O, cosa possible però mai vista. Però els de l’Atlético es van despertar i van marcar un gol. La gent blaugrana ens và rem acollonir. Quantes vegades hem començat un partit fent un recitat i al final hem acabat fent la de riure? Sembla com si, quan ens fan un gol, ens pixem als pantalons i en sortim escaldats. O això era abans amb en Reijart i amb Guardiola ja no ens pixem a sobre? Ja es veurà , que ara mateix tot acaba de començar.
Una de les coses curioses que passa al gol sud –que és on nosaltres solem anar a seure- és que la canalla que hi ha a les graderies de dalt no para de tirar-nos avions de paper. En general aquesta aviació no emprenya, però alguna vegada ens trobem que, quan algun dels nostres cracks està fent una gran jugada o fins i tot un gol, un avioneta llisca per l’aire, et distreu i no veus la jugada. Perquè una de les desavantatges que té anar a l’estadi respecte de veure el partit a casa és que mai no hi ha repetició de la jugada. S’hauria de trobar la manera que els espectadors que han pagat el que han pagat per anar-hi podessin veure les jugades que valen la pena com a mÃnim dos o tres cops. Jo sempre m’he preguntat què hi fa aquesta quitxalla que es dedica a fer i llençar avionetes de paper als espectadors del Camp Nou? Els seus pares els obliguen a anar a l’estadi quan a ells el futbol no els hi diu res? Són superactius i no aconsegueixen estar-se quiets? Pensen que el que fan és una mena de sortilegi que farà que el Barça guanyi? En tot cas, posats a tirar coses avall, es d’agrair que siguin avionetes de paper i no altres coses, encara que, posats a fer, podrien fer aquestes avionetes amb bitllets de 500 €, no?
Sembla que aquest any Guardiola ha aconseguit quelcom que al vestuari del Camp Nou és molt difÃcil, que és que els jugadors es prenguin la seva feina seriosament. L’any passat la permisibilitat de Reijart i la paciència de Laporta sumades a les penques de Deco, l’inconsciència de Ronaldihho i la mala llet d’’Etoo van fer del vestuari una olla de grills per no dir una casa de barrets. No sé que els hi deu haver dit el de Sant Pedor per a que enguany l’esperit dels jugadors sigui tant diferent. Potser els hi ha dit que si no es guanya res i no es dona espectacle tothom se n’anirà al carrer i els jugadors, atemorits per perdre la bicoca de la seva vida, han reaccionat.
Un món a banda són Messi, Xavi i Iniesta, que són jugadors que passaran a la història del Barça (com Ronaldinho, no és just que ho oblidem). Dels tres, jo crec que el mes important és Xavi perquè és el que fa funcionar tot l’equip, però els llorers sempre se’ls emportarà Messi perquè és el més espectacular. Laporta ha dit que és una barreja de Maradona i Cruyff. Penso que potser no n’hi ha per tant, però gols com els que ha fet avui, agafant la pilota al mig del camp i pixant-se tots els defenses que se li han posat al davant, potser ratifica l’opinió del president. Ara, esperem que no es torni gandul com el Dieguito i l’holandès es van tornar.
Quan sortim de l’estadi tots estem eufòrics. Quin partidà s. Això d’avui feia temps que no es veia. Ja tenim equip! El Guardiola-team! Aquest any sà que disfrutarem! I aixà el Barça ha aconseguit el miracle: per uns instants, potser fins el dilluns perquè avui és dissabte i tenim tot demà per assaborir la victòria, oblidarem la crisi, aquesta crisi que fa que tot menys el Barça vagi de mal borrà s.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
