| |
Sant Magí IX i final (...!)
 dissabte 4/octubre/2008 - 09:50  496  1
12.. Pujada a la cova:
No se com va però la meva dona sempre m’acaba trobant. Ni que sigui intentant fer la migdiada o llegint al bell mig del bosc. I sovint ho fa amb idees estrambòtiques, com ara la d’avui de pujar a la cova de l’anacoreta...Li pregunto si està de broma, que nosaltres som de ciutat i no estem fets per complicar-nos l’existència grimpant muntanyes i buscant coves sagrades sinó per asseure’ns a un sofà i mirar una pel.lícula tanquilament mentre ens bebem una llimonada i ens mengem unes crispetes
Però no hi ha res a fer. Quan a la meva dona se li posa una idea entre ceia i ceia es més tossuda que una mula. Per molt que li raonis amb tota mena de silogismes l’absurditat de la seva proposta, tot és endebades.
De tota la nostra colla, deixant-nos de banda a nosaltres quatre, només s’apunta la Fina que es una amaçona segarrenca amb tots els ets i uts. Segur que ella- a diferència de nosaltre- pot pujar el puig com aquell qui camina per la Rambla. I segur que haurà de prendre paciència perquè un o altre de la nostra família no acaba de tirar.
La Fina, que és l’única que sap on va, es posa al davant per a fer de guia. La meva dona i jo quedem al darrera i les meves dues filles queden al mig, així serà difícil que ningú no es perdi. O, si es perd algú, no seran les criatures.
Seguir una amassona indígna té el problema que la seva manera de fer no és estrictment la mateix de un capitalí del cap-i-casal. Un capitlí hagués anat seguint el camí, prenent paciència i pensat: tard o d’hora ja arribarem. La indígena s’obstina per seguir dreceres. Es igual que aquestes dreceres inventades sobre la marxa estiguin plenes d’esbarzers, cactus i mil i una plantes que punxen, és igual que en aquests trossos de bosc s’hi amaguin tota mena d’insectes, rèptils i fins i tot mamífers que no volen ser emprenyats i menys trepitjats. La qüestió es fer via de la manera més ràpida (i difícil)
Fent aquestes dreceres em guanyo esgarrinxades per tot el cos ( al cab d’un parell de dies només faltarà que la meva dona em pregunti al llit estant qui m’ha fet totes aquelles esgarrapades!). A més, bufo com una cafetera i el meu cor va a mil per hora. Si podem pujar pràcticament de manera horitzontal algú em pot dir per quins set sous ho fem de manera vertical? Encara ens fotrem una nata!
Finalment, la Fina ens deu veure la cara d’espantats i va a buscar el camí. La veritat és q està deixat de a ma de Déu. Ple de pinasa, amb els graons desgastats i amb plantes i pedres cecant-lo pe a que deixi de ser un camí i torni a ser bosc ( aixo pel que fa a l’accès a la primera cova, pel que fa a la segona el camí ha desaparegut i la cova ha sdevingut inaccesible, si més no per uns caminants ordinaris com nosaltres).
De tot de l’enfillall d’ermites que diu que Cadevila que hi havia a la muntanya no si en queda cap dempeus. Probablement, no. Si el Santuari –al que s’hi pot arribar en cotxe- està fet una figa, m’imagino que les capelles a les que només s’hi pot arribar caminant no hauran resistit. L’església per molt casa del senyor que siguin i patrimoni seu, suposo que s’haurà limitat a endur-se’n les coses de valor, deixar que els elements les ensorrin i arronsar-se d’espatlles. La prova la trobem una mica bans d’arribar a la residència del sant: trobem una ermita que devia ser romica i bonica de la que només en queda en contrafort. Ara l’ermita torna a ser bosc i la imatge, pintoresca i romàntica, no es desagradable a la vista. Que la natura acabi triomfant davant de segons quines obres humanes –no totes, però- sovint és un consol.
La residència de Magí a la terra – de la del cel no em podem dir encara cap cosa- és una cova molt petita. No sé si l’altra, a la que no hem pogut accedir és més gran, però aquesta recorda els quarts de casa de la Barceloneta. Es clar que per a un home solter al qui Déu li facilitiva tot el que calia n’hi ha prou i de sobres. A més, l’avantatge de la neteja ràpda – a banda de l’aireació contínua- es evident. La cova està aviat vista: a l’entrada algú hi ha posat un parell de maons per evitar accidents. I també hi ha les típiques pintades i marques dels imbècils que no poden reprimir la necessitat que senten d’escampar als quatre vents la seva estupidesa. No deixa de ser curiòs que l’home, com més ximple, menys discret. I la cova, una cova petita com qualsevol altra: un forat a la muntanya groguenc i polsos. Roca per tot arreu. No sembla que en Magi hi hagués d’estar gaire confortable aquí. Es clar que del tractava era de fer penitència –penitència per quins pecats de joventut, em pregunto- i no d’estar bé. De bé ja ho estaria al cel.
Quan fa mig minut que hem sortit de la cova amb l’idea de tornar a baixar al Santuari, sentim un tro terrible i esborronador i al mateix instant comença a caure moltíssima aigua. Intentar arribar fins avall és una bogeria. Podriem relliscar i obrir-nos en cap en qualsevol moment. O ens podria caure un llamp a sobre (quan jo estudiava els arbres atreien els llamps, no sé si ara continua passant el mateix...).
Primer, esperem uns quants minuts a que la pluja amaini. Després comencem a tenir la sensació que la cosa pot anar per llarg i decidim trucar al mòbil de l’Anna-Maria per dir-li que estem bé, que som a la cova i que quan poguem baixar ja baixarem. L’Anna-Maria fa un acudit sobre sant Magí i la pluja i diu que ells estan tots repartits entre la capella de la font, l’església i l’hostal.
Passa l’estona, continua plovent a bots i a barrans i es comença a fer fosc. Sé que tots hem començat a pensar que potser haurem de fer nit a la cova però ningú gosa dir-ho. Jo, pregunto si algú té una llanterna i no, ressulta que tampoc ningú no en té. Penso que si hi ha lluna i ens hi veiem una mica, encara passarem una nit més o menys raonable, però si comencem a sentir sorolls i allò s’enfosqueix com una gola de llop les passarem putes. Al menys els que som de ciutat i hem vist masses pel.lícules.
Miro les meves filles grans i me n’adono que resen. No em sembla malament. Ja que les hem batejat i han fet la comunió, que utilitzin les eines que els hi dona la religió per a sentir-se més segures. No fan cap mal, com no feia cap mal ma mare quan, per tal que jo aprovés les assignatures de Dret posava ciris a Santa Rita patrona dels impossibles. Potser no ajuden objectivament, però subjectiva sí i de mal no en fan aquestes coses.
Tot d’una s’obre una comporta al final de la cova –justament on jo estava recolçat- i un àngel que s’assembla al Robert Redford quan era jove ens mana que el seguim. Passem per un pont que sembla fet d’or i diamants. A sota hi ha un riu d’aigües rialleres que juguen amb els peixos i més endavant ens trobem amb una gran casa modernista amb la porta oberta de bat a bat.
Quan hi arribem sentim en Sisa cantant allò de “Oh benvinguts, passeu, passeu; que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú!”. Passem els cinc. Ens ve a rebre un senyor calb, barbut i atlètic que recorda una mica les fotografies de Rasputí. Ens diu que es Magí de la Brufaganya i que, malgrat que sap que entre nosaltres hi ha un incrédul –es refereix a mi, es clar- ha escoltat l’oració de les nenes i ha decidit aixoplugar-nos igual que fa uns 2.000 anys ell, perdut pel bosc en un dia de pluja, també fou aixuplugat.
La masia, que per fora és immensa, per dins és palatina. Quanta bellesa, quan luxe, quanta confortabilitat. No m’estranya que en Magí volés viure aquí en comptes de viure al poble! No tenia mal gust el paio!
Després en Magí ens indica les nostres cambres i ens diu que abans de sopar ens podem banyar i canviar-nos de roba. Que si ens va bé sopar d’aquí tres quarts. Com és natural, cap de nosaltres no s’atreveix a dir res. Fins i tot mentre ens rentem i ens podem els delicadíssim vestits a mida que hem trobat al damunt dels nostres llits, no hem comentat res; com si fóssim conscients que qualsevol comentari serà escoltat pel sant i estaria fora de lloc. Potser les meves filles –que sovint viuen en un món de fantasia- troben natural tot el que ens està passant...
No tinc ni idea del que hem sopat. Només sé que tot eren menges exquisides que se’t desfeien a la boca. No sé el que hem begut. Només sé que eren uns elixirs que et feien estimar més el món i la vida. No sé la música que hem sentit, només sé que convidava al nostre esperit a dançar d’una manera que mai abans no ho havia fet. Jo estic a punt de dir que pensava que els religiosos quan menjaven havien de patir i havien d’estar callats i en Magí, que ha intuït la meva pregunta em diu, que els que han legislat en nom de Déu la desgràcia dels homes es cremaran a les calderes de l’infern. Que per a ells no hi haurà misericòrdia....
Després ens en anem a dormir cada un a la nostra cambra. Veig que tan a la cambra de la Fina com a la cambra de les nenes hi ha llibres, televisions, música etc...i, en canvi, a la que hem de dormir l’Isabel i jo només hi ha el llit. Miro a en Magí quan ens dona la bona nit i veig que em pica l’ullet. I sí. Miro la meva dona i li redescobreixo aquella bellesa resplandescent que a vegades no veig. La beso i la despullo amb tendresa. Ella m’acarona amb la seva pell tant suau i em mossega lleugerament les orelles. Fem l’amor al llit més tou del món en un coït que em sembla que s’ha allargat tota la nit. No ens hem cansat d’estimar-nos una i altra vegada....Només hem resat per a que mai més tornès a sortir el sol
|
Contactes
Registra´t
