| |
Sant Magí-VIII
 dissabte 4/octubre/2008 - 09:43  808  1
6. Migdiada al riu i lectura del llibre de Mossèn Sanç Capdevila:
Mentre continuen les discussions sobre què cal fer per a que l’any que ve vingui més gent, jo dono la partida per perduda –es veu que estem programats per sempre voler més i més i encara molt més- , jo opto per fer una cosa pràctica: me’n vaig a fer la migdiada (no és que hi hagi molt per pair, però és igual...).
Em crida l’atenció que hi hagi llaunes de cervesa penjades als arbres. Quin significat deuen tenir? Es demana al sant màrtir que deixi l’aigua i es passi a la birra? Són una senyal d’un cami? Simbolitzen alguna cosa? Són les restes d’una gimkama? Es propaganda?
Decideixo anar a fer la migdiada vora el riu, quasi a tocar a la Capella de les Fonts. Em decep molt el riu. No és que jo esperés trobar el Nil o el Mississipi, però del regueró que neix darrera la font és que ni tan sols es pot dir rierol. La quantitat d’aigua que hi passa és ínfima, ridícula, grotesca. Sort el els rocs la fan saltar d’una manera que cau amb una mica de gràcia perquè si no el lloc semblaria una aixecada de camisa. Es clar que el que va fer el sant va ser resoldre els problemes de set dels seus carcellers i no respondre als nostres prejudicis estètics. Ja s’entén.
La canalla ha decidit jugar a aquesta banda. Es ideal. Els pares no els podem veure perquè ens els tapen els arbres i amb la més petita relliscada és fotran de peus a l’aigua. No hi ha perill que s’ofeguin, naturalment. Sí que hi ha perill de que s’embrutin, les seves mares s’emprenyin i els hi fotin un ventallot. Però una cosa va per l’altre – vull dir l’amagatall pel possible ventallot-. Aquesta tendència dels pre-adolescents a que els pares no els vegin però a l’hora voler-los tenir a prop, saber que hi són, em fa pensar amb la gata de casa, que mai vol estar sola però l’emprenya que la toquin...
Sempre m’ha agradat molt mirar cap al cel a través dels arbres del bosc. Miro i veig diferents colors verds. Penso que jo sempre que he de qualificar el verd escric “verd maragda”, però hi ha infinits verds. Verd poma, verd lloro, verd serp, verd iguana, verd mar, verd herba, verds kiwi (el de la carn i el del peix), verd meló, verd síndria, verd menta, en fi, infinits verds. Aquí la sensació que jo tinc és que els verds són tots si fa no fa iguals i el que canvia és l’il.luminació del sol. Es la llum qui matisa el verd. Mai no he vist un pintor que hagi pintat aquests quadres, quadres que si jo tingués talent per a la pintura, quasi serien els únics que faria: la bellesa del verd, la bellesa del blau i la bellesa de les dones. Aquesta trilogia seria la meva obra completa..
Des d’un punt de vista estètic el bosquet, amb el seu infrarierol i amb els seus roures i pins tant elegants i brillants és un lloc francament agradable. Però li falla una cosa: un indret còmode per a contemplar-lo. De la mateixa manera que no es pot gaudir d’una obra de teatre, una novel.la, una sinfonia o uns pel.lícula si no estàs ben assegut o ben estirat –o, simplement, en una postura confortable per al nostre cos-, jo penso que a la natura es planteja el mateix problema. Procuro estirar-me però el terra està humit i ple de pedretes. A més em sembla que m’he fotut en una autovia –perquè que jo sàpiga no es de peatge- d’insectes. I així no hi ha manera de gaudir de res. Penso que la gent s’estimaria molt més els boscos i la natura si hi hagués manera de trobar-hi un llit, un sofà, una butaca o una hamaca. Els ecologistes s’ho haurien de pensar....
Miro d’acomodar-me com puc, recolçant la meva esquena a un roure i continuo llegint el llibre de mossèn Sanç:
“SITUACIÓ.- El famós santuari de Sant Magí s’escau a l’extrem Nord Est de la província de Tarragona, al terme municipal de Santa Perpétua i entre els antics pobles de Montalegre, Valldeperes i Castell de Queralt.
Es emplassat a la banda Nor-Est d’una gran conca escabrosa, circuïda d’altes serres i solcada de valls fondes, quals obagades de pins i roures seculars, ombregen la frescor d’aquests boixos, sempre verds, de la saludable Brugaganya.
I s’alça, com un asceteri, al racer d’un cincle calís i sobre un replà falder de la vessant solana que s’escorre vers una de les frondoses barrancades del Gayà naixent.”
Des de Sant Magí estant, l’adjectiu “escabroses” sembla un pèl exagerat. El terreny es muntanyent i ple de rocs i arbustos. Però hom no té en cap moment la sensació de trobar-se a Transilvània. El paisatge és menys romàntic de com el descriu el Mossén....
“LA SANTA COVA.-Damunt el santuari i vers l’espadat roqueral de la serra, un renc de barroers escalons donen accés a una cavitat natural, oberta en el mateix sant anacoreta hi va viure per espai de trenta anys, sustentat per ministeri angelical.
Des de temps antics la barroera cel.la ha sigut considerada com una estança venerable; i fins i tot els malalts cercaven la guarició de llurs dolències en la terra extreta d’aquell lloc, barrejada amb aigua de la font miraclera, com es de veure en el llibre dels miracles, particularment en l’obrat el dia 9 d’agost de 1530, a favor de Beneta Castellà.
Els administradors del Santuari, en l’època dels beneficiats, convertiren la Santa Cova en Oratori, on, segons els memorial que’ns llegà el P. Lledó, hi havia •”un altaret de guix i sobre d’ell un Sant Magí d’or y pell.”
En el segle XVII els PP Dominics hi volgueren representar l’escena històrica dels temps del Sant Penitent, amb una imatge d’anacoreta, de tamany natural, agenollada i semi-extasiada davant d’una gran creu, ornada dels improperis de la Sagrada Passió; i, al costat de la Santa Efígie, un àngel damunt l’altaret amb actitut de propinar-l’hi aliment celestial en forma de pà. En el frontal de la dita taula s’hi llegeix l’octava següent de l’any 1739:
“Esta cova que miras horrorosa
Trenta anys de Sant Magí fou habitada
Fent en ella penitència espantosa
Y com ta ànima no està penetrada
De dolor?Fent la vida llicenciosa
Fentla un sant trenta anys mortificada?
Donchs ves: pensa en los horrors d’esta cova
No tardias ja en fer vida tota nova.”
La cova no és horrorosa Naturalment que viure allà no devia ser precisament còmode, però la cova en sí no té cap aire sinistre, ans tot el contrari. Es maternal. Es un tros de muntanya que ofereix aixopluc si van maldades. Pel que fa a “la vida llicenciosa”, sembla que el sant anacoreta podia pecar poc estant més sol que la una. Però podia. El pecat sempre es al nostre abast. Fer una vida nova? Si aquesta consisteix en deixar plantat tothom i anar a viure a les coves per a no tenir temptacions, jo més aviat sóc del bàndol de Wilde que deia que les temptacions són per caure-hi...
“TRADICIONS I LLEGENDES REFERENTS A LA COVA.-En temps del Sant Ermità la cova, es creu, que era inaccesible, ascendint-hi el Sant miraculosament; per çò els buitxins per a agarrar-lo, diuen que tingueren que espiar a la seua eixida voluntària.
Encara es bastant general la creença que no’s pot entrar a la cova sens haver confesat i combregat el mateix dia, del contrari es queda excomunicat. Aquesta excomunió, cas d’haver existit, fora sens dubte per tal d’evitar els abusos mentals pel P.Lledó.
Els PP. Poc i Callàs, en llurs biografies de Sant Magí, conten l’humorística llegenda del “Dimoni ruc”. En vida del sant anacoreta, el dimoni, per tal de temptar-lo, va presentar-se a la cova vestit d’ase, fent veure que anava perdut per la muntanya. El Sant va conèixer la diabòlica estratagema i, volguent deslliurant-se’n discretament, va acceptar-lo amb la condició que li havia de servir d’animal de càrrega com era el seu ofici, jutjant-lo per l’apariència. I seguidament, posant-lo al treball, l’invità a traginar pedra, portant blocs d’ací a allài retornant roques d’allà a ací; i tant i tant el carregava i tan extremadament va cansar-lo que al poc temps la fingida bèstia va esvaïrse com per art d’encantament.
Em fa gràcia que en Magí considerés que transportar pedres correspon a l’ofici dels rucs. Els rucs són al món per a que els humans els utilitzem? Si els humans no exisissim els rucs no tindrien rao de ser? D’altra banda trobo molt raonable que se’ns mostri com el partit celestial guanya la partida a Satanàs i la seva cort. Això si que és extraordinàri, perquè la nostra experiència és que gairebé sempre venç el mal....
“DESCRIPCIÓ.- L’edifici principal és la Santa Casa la qual esdevé un cos quadrat, amb portal a la cara llevantina. L’Església ocupa l’angle Nor-Oest, l’Abadia el S.O, l’Hostal i l’Hospederia la banda de mitjorn i roman plaça tot l’espai d’entre la façana i l’església i el mur de sol-ixent.
Allà damunt de la Casa Santa hi ha la Cova Santa i una multitud d’ermites cavades o arramblades al cingle de la muntanya.
Allà devall, vorera al barranc, la Font miraclera de Sant Magí amb sa capella adjunta; i barranc amunt, la font de Sant Domingo; i més amunt encara, la Font de la Verge de la Salut, ombrejada de xops amplíssims.
Al coll de la serra, camí de Santa Coloma, s’hi esguarda l’Ermita dels Apòstols. I entre la Font de Sant Magí i la Sanca Casa, es troba la Capella dedicada al mateix titular del Santuari.
Tot el conjunt és bonic i inspira devoció.
La fama i esplendor d’antany feien comparable el nostre Santuari amb els més notables de l’Església Hispànica i justament se l’anomenava el Montserrat de la Brufaganya.”
La bellesa inspira devoció. La bellesa ens arrossega sense que nosaltres poguem fer gaire cosa per evitar-ho. Se’ns ha fet sensuals i sensibles. Ja se sap que Dostoievski va escriure allò de que “La bellesa salvarà el món”, però jo no ho veig tant clar perquè la bellesa també pot ser maligna o ens pot fer combregar amb rodes de molí. La bellesa –que necesitem per sobreviure- ens pot arribar a fer esclaus Cal gaudir la seva forma, però pel que fa al seu fons, millor no refiar-se’n....
“LA NOVA ESGLÈSIA.-Es de planta de creu llatina, d’una sola nau amb creuer i amb sis capelles laterals obertes. Mideix 36 per 15 metres.
En el punt central de l’altar major s’hi esguarda la venerable figura del Sant, entronitzada en el centre d’un esplèndid cambril, al qual s’hi puja mitjançant per una escalinata de marbre amagada darrera de la paret lateral esquerra del presbiteri.
La descrita fàbrica fou obrada en 1735 a expensa del P. General de l’Ordre Dominicana, Fr. Tomàs Ripoll, exceptuades les capelles que foren construïdes en 1745 a costes de l’Excm. Sr. Marquès d’Aitona.
Durant el priorat del P. Agustí Beumala (1749-1752) es va cobrir l’obra nova, es feren les vòltes, el Cor i el campanar i fins i tot hi posareen les campanes.
10. Miracles. Peregrinacions. Desgràcies.
.
Els miracles:
Com es natural Sant Magí s’ha fet famós bàsicament pels seus miracles. N’ha fet tants –abans i després de la seva mort- que fins i tot hi ha un llibre que els recopila. Com que des de la data de l’edició del llibre se suposa que Magí n’ha continuat fent, el llibre és incomplet. Però això és un problema sense solució o Sant Magí fa el miracle d’inscriure automàticament els miracles que es vagin produint al llibre o no hi haurà mai res a fer...N’apunto només uns quants per a que els lectors se’n puguin fer una idea:
1er.-Primo mossen Bernat Bonjoch preuere de Ceruera era orb: e fent allí algunes nouenes rentantse amb la beneyta aygua guarí: e digué missa en lo altar del gloriós Magí; y dexay lasse ab que era vengut a cauall.
3er.-Item. Berenguer duart hauitant de Sitges era trencat de dos parts e tenia plagas grans en la cama dreta enflistolades: y acabades dos nouenes sen ana guarit.
5nt.- Item La muller de mossen jouer de Tarragona hauia gran temps que era amb son marit y no podia hauer infants i ab molta devoció prengué una mida del gloriós sanct Magí; y senyilas: y abans que no passas un any parí un fill.
6è.-Item Nantoni aulassa de Montblanc tenia tinya i nos rentá sino una vegada ab la dita aygua y anassen guarit.
7è. Item.- Fra Domingo guerau del ordre de preycadors de Tarragona tenia una malaltia en la llengua que los cirugians deyen era cranch: e desamparat de metges dient no viuria dos dies ell reclama lo gloriós sanc Magí e quan fonch en la mitja nit despertarse es troba guarit.
10è Item.-La Senyora Vallbona de Tarragona tenia la mamella esquera molt grossíssima ab lo costat molt inflat: y desamparada de metges prometes al gloriòs sanct Magí: y tingué una nouena y anassen ben guarida.
21è. Item.- En Johan Balçells de Seuella tenia una mula malata que los menescals la li donanauen per morta y ab molta devoció comanala a Sant Magí encontinent guarí.
Etc, etc, etc...
Desgraciadment no crec en es miracles. Ojalà existissin. Ojalà totes les cures anteriors fossin certes i Magí continués procurant salut a tots els que li van a implorar amb fe. Potser avui el que més se li demanaria seria que deslliures els ciutadans de les seves hipoteques, que es hi donés una feina sense mals de cap i ben pagada i que els matrimonis no se n’anèssin en orris en un tres i no res. No sé. Potser Magí ha fet algun d’aquests miracles i jo no me’n he assabentat. Per què Déu aprofita per fer miracles quan jo no hi sóc?
Les peregrinacions:
Mossén Capdevila explica que la gent de Santa Coloma va peregrinar al Santuari per a que Sant Magí els hi concedís aigua els anys: 1583 (dues vegades). 1584 (dues vegades), 1589, 1606, 1622, 1627, 1628, 1655, 1664, 1667, 1670, 1682, 1689, 1691, 1705, 1706, 1713, 1719, 1724...
No se que em diu que de la manera que van les pluges i la sequera les peregrinacions per a que plogui tornaran. Esperem que no s’esdevingui el segon diluvi universal.
Les desgràcies:
a) Saqueig del 12 de juny de 1714 pels Miquelets de Cervera de Felip V. S’emportaren moltes coses “Y a l’últim al mig del pati, despullaren totalment a Fr. Anton Llobet, que era novici.”
b) Saqueig del gener del 1809: el Convent fou convertit en quarter de sometents i miquelets. El 18 de febrer hi entraren els soldats de Napoleó sense que hi haguès gaire resistència, romanent-hi tres dies sense causar-hi danys greus.
c) El 24 de maig del 1822 els milicianos de Santa Coloma i de Barberà de la Conca assalten el convent i obtenen del Prior 500 pesetes i s’emportaren al P. Albert que s’havia manifestat contra la Constitució de Cadis. Aquest mossèn primer fou exilat a les Canàries i després a Maó. A causa d’aquesta situació, sovint els capellans deixaren el Santuari i se n’anaren a viure a la cova i al bosc.
d) El 15 de setembre de 1822, el dia del patrocini de Sant Magí, el convent fou saquejat pels miquelets de Santa Coloma i Igualada, destruint tots els mobles que no es van poder emportar. La mateixa situació es produí el mes de novembre.
e) El gener del 1823 fou suprimit el Convent, que passà a ser propietat del govern espanyol.
f) El 30 de juliol de 1835 un escamot de Santa Coloma lligà a tota la gent de l’hostal, assaltà el convent i demanaren menjar i diners. Quan ho varen tenir varen començar a matar religiosos.
g) L’any 1936 es crema el Santuari i són destruïts els oratoris i les ermites de la muntanya.
Què és pot comentar de la barbarie? Només se li pot tenir un menyspreu absolut. Lagent que pensa que destruint o cremant està fent una gran obra és gent socialment reaccionària malgrat que pensique té idees avançadíssimes. I això no vol dir que defenso el paper de l’església en tots els moments de la nostra història, ans al contrari, en soc profundament crític. Però crític amb els arguments que dóna la raó. Crític amb bona part de la seva filosofia i la major part de la seva història. Però el que està clar és que els vàndals que cremaven i profanaven esglésies i mataven i escortxaven religiosos feien bons els capellans.
11. El Pare Domènec Lledó i Joan Sessé:
Al mateix llibre deseu llibre “Història compendiada del santuari de Sant Magí”, publicat l’any 1924, Sanç Capdevila reprodueix diversos fragments del llibre “Descripció i inventari de la casa de Sant Magí fet en l’any 1603 pel P. Domingo Lledó, fundador del monestir de la Brufaganya”:
“DESCRIPCIÓ DE LA CASA.- La disposició parts y officines desta Sta Casa lo dia que prengueren los inventaris della es desta manera:
Pº está la casa sercada de una muralla de paret, feta a pedra y fanch, ab un portal gran en lo front, fet de pedra y guix y sobre dell una creu gran de pedra de St Magí. En entrant una plassa gran y spaciosa y en lo mitx della una mitjancera o barrada de roure ab un mortal en lo mitx del mateix sobre del qual y ha tres creus de fusta y de aquest portal o barrada en dins per la deguda reverència al lloch no acostuman a passar los animals si no son los de la casa en coses necesàries y que nos poden acusar...”
“COVA DE SANT MAGÍ.-En la muntanya en lo més alt dins de les roques está la cova de St. Magí ahont me han referit Capellans dignes de fé, los quals en anys pasats estigueren arrendadors o llogats en servey desta santa casa, que y havia escriptura autèntica de com estigué lo Sant trenta anys de penitència dins dita cova y quel sustentava lo senyor en ella per miniseri de un àngel que en dit lloch li donava pa. Esta sancta cova si bé te porta però nos tanca ni ha en ella pany i clau y així al present está aprofanada plena de palla, trossos d’estores y sarries ahon solen dormir los que volen de la gent perduda que arriban a esta santa casa y enquara no falta qui y aja vist jugar a cartes; dins desta sancta cova y ha un altaret de guix y sobre dell un St. Magí de or y pell...”
“TRADICIÓ.-...D’aquest sant bulto y ha una tradició antiga la qual a la una la refereixen tots los vells desta terra los quals diuen que quan comenssá de haver casa al costat desta esgléssia la feu un Ermità vell simplicíssim y molt st., lo qual quan volia fer alguna obra prenia aquest St. Bulto al coll y seine portava a Sta. Coloma y per les masies y altres llogarrets vehins y desta manera demanava almoynes pera St. Magí: quan venia quey havia necessitat de pluja li deya: St Magí: quan vos y jo anam per les portes demanant almoyna la pobra gent nos donan del que tenen, tothom ha de ser agrahit, ara tenen necessitat daigua, será bé que puis vos podeu lals alcanseu de nostre señor y mireu quen fassau perque quan no sino plou dins de tres dias jous baixaré a la font. Y axiu feya que si no plovia li deia St. Magí jo pens queus sou oblidat desta bona gent y del que jous he demanat; baixava a la font i alllill llansava dins lo toll del aigua dient-li que noine trauria que no plogués y era infalible ploure dins de tres dies. De ahon ha restat esta santa consietudt en los de la vila de Santa Coloma que, quan tenen necessitat de aigua, solen venir a esta Santa Casa en companyia d’altres professons y dit lo offici baixan lo St.Bulto a la font ahon lo banya lo sacerdot ab una capseta de plata; y vull y ha vells de setanta anys que diuen i testifican que en son temps quantes vegades lo han baxat y l’han banyat es estat infalible lo remiarlos nostre senyor y donarlos aigua per intercesió de St. Magí...”
“SEPULCRE.-A més del dit bulto de Sant Magí benaventurat y ha en dita capella major en les grades del presbiteri uns finestreta molt ben labrada de alabastre o pedra de St. Magí cuberta ab una quartineta corredissa de tafetà vert. Esta finestreta dona a la sepultura o lloch ahont segons antiga tradició y continuos miracles está sepultat lo sant; ay una coveta dins la qual posant lo cap los devots y los malalts restan curats de diverses malalties; en particular trovaran en lo llibre dels miracles scrit de ma y autentic en lo arxiu desa Santa Casa que en posar lo cap dins de dita finestra molts cegos han cobrada perfecta vista. Testifica asó lo miracle gran que acontegué en anys passats que visitant un senyor Ardiaca de Tarragona esta Iglesia per ordre del Sor Arquebisbe los homes que per ordre seu entenien en llevar les grades y la terra restaren tullyts, dehont entengué lo dit Archidiaca que lo gloriós Sant; parlava i deya ab obres que no volia exir de aquell lloch maxime si era la intenció del Sor Arquebisbe porlarlo a Tarragona; Acostumaren la gent ja de llarchs anys ab unes canyes esquerdades per los forats de la reixeta traure terra de dita sepultura quin volia, fins a tant que acontegue que un senyor capellà rector de Valls, trahent terra de dita sepultura tragué d’ella un òs, lo qual maná posar dins del reliquiari en que vuy es adorat a totes les misses lo Illim. Sor Don Joan Terrés, Arquebisbe de Tarragona, quan vingué de Tarragona ací a peu a visitar esta devota casa per un vot que feu per ocasió de l’armada de Inglaterra, manant a pena de excomunió major que ningú daquí al davant tragués terra de dita sepultura y lloch.”
El llibre de la “Vida de Sant Magí escrita per Joan Sessé” està recollit també al llibre de Sanç Capdevila, A la biografia escrita per Sessé es pot llegir, literalment, el següent:
“...E la mateixa hora que lo gloriós Magí desitjós de patir martiri per afer oració a la mateixa coua de sa habitació torna: ahon més devotament que primer prega a Déu senyor dient: Senyor Jhu.Xst amor y esperança mia vos qui mirau lo abís y lo secret de mon cor no ignorau: sabeu que tosttemps he desitjat morir per vos: doneume ara en la batalla constancia y maneume venir a vos perquè ja es temps, que deixada la carrega de la carn en terra vos torne la anima que me haueu comenada. Prech vos Senyor que la rebau: y en companyia de tots los vostres sants la col.loquen per a fruir de vostra majestat y lloarvos amb los sancts angels per a tostemps...
|
Contactes
Registra´t
