| |
Sant Magí-VIII
 divendres 3/octubre/2008 - 08:13  670  2
8. Dinar:
El Joan Ramon pregunta si volem la taula al sol o a l’ombra. Jo que odio el sol quan fa calor –una altre cosa es el tendríssim sol dels dies d’hvern- hi poso cullerda i demano que la nostra taula estigui a l’ombra. Hi ha algunes mosses que protesten –que no sabe que prendre massa el sol produeix càncer de pell i indigestgions?- i al final ens ho hem de muntar per a que mitja taula estigui al sol i l’altra mitja a l’ombra. La meva dona i la meva filla opten per l’astre rei i la meva filla gran i jo per protegir-nos d’ell sota els roures. El problema és que el sol –vull dir la terra, Galileu dixt!- no s’està quiet i cada vegada h ha més tros de taula assolejada. Finalment, quan els partidaris de l’ombra no podem més, es mou la taula per tal d’escapar-nos d’aquell microones. Fins i tot les mosses que havien demnat “sol” hi estan d’acord. O tenim pesquis o acabarem agafant una insoilació.
A la taula hi ha un ambient molt agradable. Som els mateixos que el passat mes d’agost varem fer la part navarresa del Camí de Sant Jaume. Les nostres dones són amigues, tenen moltíssimes ganes de fer coses i nosaltres, els marits, les seguim el millor que podem. La colla és un matriarcat d’una manera incontestable. Als mascles només ens resta el dret a rondinar i, de tant en tant, plantar-nos i dir que per aquella via no hi seguim.
Jo, quan em diuen que menjarem de catering, em poso a tremolar. El menjar industrial acostuma a no valdre res. En les ocasions en que me’l serveixen, m’ho menjo perquè m’ho he de menjar però entre mastego procuro pensar en un altre cosa. I mentre intento digerir la bazòfia encara més. Això no vol dir que doni la culpa als organitzadors del dinar per haver-lo muntat. Els que hi anem ja fa anys que ens afaitem –i la majoria a més fins i tot som caslbs- i, per tant, quan ens van dir el menú i que era de catering ja sabíem- o hauriem hagut de saber- que no ens trobaríem amb cap meravella gastronòmica.
De primer plat ens donen una amanida amb bacallà que no hagués estat malament del tot si no ens l’haguéssin servit en una capseta de plàstic transparent. La mateixa cosa, servida en un parell de cullerades en plats normals i corrents hagués tingut tot un altre aspecte. A banda del telèfon –que és l’aparell més torracollons que l’home ha inventa-jo el que més odio és el plàstic que pinta de vulgaritat allà on apareix. I a més contamina com una mala cosa. Crec que també és un invent que es haguéssim pogut estalviar.
De segon plat ens donen una butifarra amb montetes i cigrons. Ja sé que la botifarra amb mongetes és un dels nostres plats nacionals però a mi no m’acaba de fer el pes, sobre tot, perquè les mongetes les trobo pesadíssimes. Els cigrons que hi ha afegit aquí les fan més suportables, però no passa d’aquí ( fet i fet les úniques mongtes seques que m’agraden son les que prepara la Fina Roca de Guimerà amb bacó, que són una autèntica obra d’art). Total, que hagués preferit quatre costelles amb pa amb tomàquet o una paella, tot i que les paelles per a molta gent també acostumen a ser desastrosses (magrat que tothom diu que són tan i quan bones per fer contentes les cuineres).
De postres ens donen un préssec que ni està bé ni malament. No es d’aquells tan dolços que sembla que siguin un bombó, però tampoc no es d’aquells tan tous que em fan mania. Sempre m’ha agradat rossegar: els crostons, les pomes verdes, els tacs de pernil, etc...Com que a la taula del costat hi ha la família del Joan Ramon i la fina i han intuït que el dinar no ens alimentaria gaire, comencen a portar-nos complements dolços en forma de coca de crema i amelles garrapinyades, que és una manera excel.lent d’acabar un dinar. Ningú no ha portat un Fra Angèlico, que acabaria de fer el fet però, en canvi, els del càtering si que ens serveixen cafès.
A la taula tothom està molt animat. Com que l’any passat eren quatre gats i aquest any som setze, la gent està engrescada a que l’any que ve siguem una munió. No hi estic d’acord. Trobo incomodíssimes les festes massives, fins al punt que difícilment per la Mercè em trobareu a Barcelona. Havíem anat a la fira de l’avet d’Espinelves i a la fira del pollastre de Vilafranca i varem deixar d’anar-hi de tanta gent que hi havia. Hem molesten les multituds. I més les multituds que fan el mateix com autòmates (que horribles eren aquells balls en que les noies feien tot el mateix com si totes fossin una, que s’han reinventat amb allò de “No rompas más mi pobre corazón”). No. Jo sóc partidari de l’individu. La parella és una concesió raonable. La família, ja no ho és tant, però mira...O sigui que els hi dic que s’equivoquen. Que amb la colla que som enguany la cosa ja està bé. Que a missa bo i no s’hi cabia i aquesta és la mida. Ni més, ni menys.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
