| |
Sant Magí-VII
 dimecres 1/octubre/2008 - 03:04  754  2
7. Activitats després de missa:
Després de la celebració eucarística ve la celebració laica que consisteix en una ballada de sardanes, l’alliberament d’uns quants ocells autòctons, un petit espectacle de teatre infantil i passejades a cavall o en ruc.
Entre la sortida de l’església i l’espai diguem-ne de propietat pública hi ha un espai considerable que recorda una era o un ranxo de l’oest. A banda i banda hi ha uns edificis tronats que semblen com si fossin la casa dels monjos o dels cel.les dels que van a passar-hi dies. No sé, però, què són. I de monjos no n’hi ha. Ara, potser sí que es poden llogar cambres. O potser no.
A aquest requadre s’hi fa una ballada de sardanes. Malgrat que els empordanesos ens fan saber que ells en són la clau de volta, a la gent de l’Alt Gaià i la Baixa Segarra els entusiasmen les sardanes. A les festes majors surten cada any en repetides ocasions havent barrat el pas –a diferència de molts altres llocs- a les havaneres i, el que és més greu, a la música estrictament tradicional de la contrada.
Jo –ho sento- no sento gaire entusiasme per les sardanes. Hi ha les deu o dotze conegudes que em sé la lletra de memòria i formen part del meu repertori personal (“La Maria de les trenes” - que tant agradava a ma mare-, “Llevantina”, “Sant Martí del Canigó”, “La Santa Espina”, “L’Empordà”, “Per tu ploro”, “Juny”, la sardana de “Cançó d’amor i de guerra” etc...), a més no les sé ballar. De jovenet, inflamat per idees nacionalistes, vaig anar a una colla del Poble Nou per aprendre’n però em van deixar per inútil. I jo, com l’aguineu de la faula de La Fontaine, vaig acabar dient que aquella dansa podia ser “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” (que diantre devia voler dir Maragall amb això?), però que a mi m’agradaven molt més els marxosos “corridos” mexicants per ballar i els lents de qualsevol nacionalitat per arrambar les noies.
Com no podia ser d’una altra manera vaig triar una noia a qui els corridos i els lents no li deien res i era una entusiasta de les sardanes. Més convergent d’esperit que jo i amb sang altgaiana-baixsegarrenca, suposo que era del tot natural que fos així. Naturalment això no va puntuar en contra a l’hora de triar-la, però quan ella va intentar que jo ballés sardanes i se’n va adonar que em feia uns grans embolics amb els peus, els saltironets, l’aire i tota la pesca potser va pensar que li havia venut una moto. I, a més, jo rondinava perquè si tots els balls cansen, les sardanes encara canses més perquè has d’estar molta estona amb els braços enlaire ( no deixa de ser curiós que a aquest país de ganduls que anem de treballadors tinguem costums tant feixugues des del punt de vista del cansament físic com les sardanes o els castells ).
Una altra cosa és contemplar les sardanes. No és que sigui una dansa molt vistosa i més o menys em sembla que sempre va igual. Ara jo li he descobert la sensualitat d’observar com les sines de les noies i les senyores van amunt i avall quan comencen a fer saltironets i això no deixa de tenir la seva gràcia i el seu encís. Si aquest país fos d’una altra manera potser es podria fer una ballada de sardanes amb les colles nues i segur que l’espectacle seria bellíssim.
Observo la meva dona ballant i em cau la bava. Eks seus cabells que li arriben a l’espatlla castanys i lleugerament rinxolats, la seva pell blanca, els seus ulls i els seus llavis somrients, els seus pits petits i bonics, les seves caderes escultòriques, els seus malucs imponents de deesa prehistòrica, les seves cames de treballadora i els seus peus de princesa. El seu coll de cigne. La seva elegància natural. Te un aire aristocràtic que en absolut és correspon amb el meu, petit burgès, botiguer fins a la medul•la. Te un cos que tampoc no es correspon amb el meu ( es com si s’haguessin casat la “Duquesa” dels Aristogats amb l’os Yogui ). Fa respecte i sembla de porcellana. A vegades no només hem pregunto com és que ella m’ha triat a mi, sinó que també com m’he atrevit a tocar-la, ja que sembla de porcellana.
Toquen “Per tu ploro” (que darrerament ha redescobert la Marina Rossell) i em poso a cantar-la a ple pulmó:
Em fa gràcia quan Maragall escriu “Anem a la muntanya, que ara ve el bon temps, ve la primavera, laralalalalala”, penso en els antics menestrals barcelonins que, quan venia el bon temps, se n’anaven a passar el dia a Les Planes, a Valldoreix, a Vallvidrera o a Montjuïc. Recordo a la meva àvia – per allà als anys 60- que ens comandava tots a buscar cargols i a fer costellades a Vallvidrera. Això avui ha canviat. La majoria dels barcelonins de classe mitjana toquen el dos de la ciutat quan surten del seu despatx el divendres a la tarda. N’hi ha alguns que sí que van als llocs que he dit però solen ser de les classes més populars. Amb una excepció: les antigues costellades i cargolades i bona part dels antics “merenderos” avui s’han permutat per antigues masies rehabilitades que han descobert en els calçots i la carn a la brasa una mina. Als nous barcelonins menjar cargols els hi fa una mania infinita. Deu ser el progrés, això.
A la mateixa “era” hi ha un roure del que penja una corda amb un pneumàtic. Hi ha quitxalla que es baralla per pujar-s’hi i jugar al Tarzan i la mona Xita. Hi ha adults que intenten posar pau i establir torns. Hi ha canalla que plora davant l’injustícia que creu que li acaben de cometre. Hi ha canalla que somriu de forma murri perquè creu que ha guanyat la partida. I hi ha vells que rondinen tot dient que el món cada vegada està pitjor, que ells amb dues hòsties ho tenien tot arreglat, etc...
Una altra cosa que no entenen els vells que es que es portin ocells en una gàbia i s’alliberin al bosc. Al seu temps la cosa anava del revés arribaves al bosc amb el sarró buit i l’escopeta i te’n tornaves amb el sarró ple. Però ells, diuen, ja no aspiren a entendre res. Quan els fills van deixar de tractar de vos als pares i als mestres, el país va beure oli i totes les desgràcies que avui patim eren sentències dictades. Fer-els-hi entendre que si no hi ha ocells al bosc que es reprodueixin difícilment es podran caçar és inútil. Ells segueixen aquell dogma que és més antic que Manrique que diu “que qualsevol temps passat fou millor” i no hi ha qui els tregui d’aquí. Pels que opinem justament el contrari, es a dir, que com més enrera vas en la història més misèria, analfabetisme i injustícia trobes, parlar amb aquesta gent es desesperant, perquè quan els hi dius que es la festa setmanal dels diumenges es va instaurar l’any 1904 i que ara la gent fins i tot fa dos o dos dies i mig de festa a la setmana o els hi dius que ara hi ha seguredat social i ensenyament gratuït o que moltíssima gent te segona residència o viatja et surt amb que els tomàquets o els pollastres o els conills d’abans de la guerra eren molt millors. Oblidant que, de pollastre, abans, si se n’arribava a menjar només se’n menjava el dia de nadal...
Els ocells alliberats són mussols, xups, gamerusos etc...tota aquesta colla d’ocells que, per una banda, els catalans fem servir per insultar i, per un altra, des d’antic són un símbol de saviesa. Jo trobo que tenen uns ulls impresionants. Uns ulls que quan un ratolí o una musaranya els veu es deu quedar tant paralitzat com quan un conill, un gos o un gat es queda enlluernat pels fars d’un cotxe. Uns ulls hipnòtics com els de moltes senyores i alguns homes ( hom parla, i ja em perdonaran que els inclueixi als dos al mateix parèntesi perquè l’humanisme del primer està a les antípodes del , dels ulls del gran Macià i de l’infernal Hitler per exemplificar quatre ulls amb grans poders de suggestió sobre els ciutadans, dos exemples paral.lels a nivell domèstic serien els ulls de la meva dona i les meves filles per una banda i els ulls de la meva sogra per l’altra, com passa, d’altra banda, a la majoria de les llars). No sé –que poques coses sé, Déu meu!- si els rapinyaires mengen insectes o no. Jo diria que sí. Si és així avui es fotran un tiberi perquè de mosques i mosquits n’hi ha un fotimer. Podria ser que hi fossin sempre, podria ser que els haguessin atret els cavalls o haguéssim estat els rucs. Tampoc no ho sé.
Després de l’alliberament d’ocells hi ha una mena de teatret júnior-sénior en el que u individu intenta fer-se els graciós. La gent riu. I se li ha de reconèixer que no és groller, que ja és alguna cosa. Als que hem tingut la sort de sentir els monòlegs de Joan Capri i els acudits de l’Eugeni hi ha pocs oradors còmics que ens facin gràcia. Aquests, a més, no tenien el mal gust de fer sortir els espectadors a l’escenari (accident que no sé perquè gairebé sempre m’acaba tocant a mi, per la qual cosa sovint, quan venen aquesta mena d’actuacions em venen unes ganes d’orinar terribles i desapareixo al wc una estoneta fins que les rialles amainin i l’espectacle pugui continuar sense mi.
Finalment, la gent que ha portat cavalls, eugues, mules, rucs i someres deixa que la quitxalla hi doni voltes. Quelcom que fa 50 ó 60 anys hagués estat ridícul. El que hagués volgut la canalla hagués estat pujar a un cotxe. I vet aquí que el que abans eren incomoditats avui resulta que són luxes..
|
Contactes
Registra´t
