| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
Sant Magà VI
 dimarts 30/setembre/2008 - 06:44  707  6
6. Els goigs.
Diuen els folkloristes que hi entenen que a Catalunya tenim més de 30.000 goigs (ara em refereixo a les composicions poetico-musicals sacres, no a d’altres menes de plaers). També ens diuen que, malgrat que tenen el seu origen en l’edat mitjana i en la lloança a la Mare de Déu, a Catalunya foren escrits sobre tot en els anys de decadència del paÃs per les classes populars, ja que les clases altes utilitzaven el castellà com a llengua de cultura.
Primer, els goigs tenien set estrofes i eren dedicats a la Mare de Déu, després el nombre d’estrofes va ser lliure i van ser-ne els sants i les santes els principals protagonistes. Tant arrelat arribà estar a aquest tipus de composició entre nosaltres que els principals poetes de la Renaixença –Verdaguer, Guimerà , Maragall- amb un grans èxit.
No hi ha cap sant o santa una mica important que no tingui la seva cançoneta amb l’excepció dels últims. Sembla que els darrers sants nominats pel Vaticà tipus Escrivà de Balaguer o el Papa Wotila no tenen encara els seus goigs. Jo no sé que esperen els poetes catòlics a composar-los. Què haguès estat del luteranisme sense Bach? Què haguès estat de la fe popular sense els goigs? La música –la meva estimadÃssima música – és una gran enmetzinadora d’à nimes. Sense música aquests sants aviat no seran res.
Un dels meus grans partidismes és ser admirador gairebé dogmà tic de Roma i dels romans. A Roma li devem prà cticament tot el que som: la raça, el dret, la llengua, la religió, els costums etc...No és que tot això sigui bo, però és nostre, com el seu mar, que és el nostre i que, per molt que n’hi hagi de més grans i espectaculars, mai cap altre no ens atrau com la Mediterrà nia. Fins i tot en aquells casos en la que l’actuació romana és més discutible –com la seva actuació al poble de l’Astèrix o la seva actuació contra els cristians- jo tendeixo a defensar-los. Només cal pensar en l’actitud implacablement imperialista que després han tingut els francesos o els heretges o qualsevol altre discrepant que els cristians han fet cremar a la foguera després de les més terribles tortures. Fins i tot en la història de Jesucrist queda clar que l’únic individu del drama amb una mica de senderi és Ponç Pilat que mira d’arreglar el terra amb quatre plantofades però no el deixen...Déu vol que el seu fill mori a la creu, els capitostos del sanedrà pensen que els hi convé (quin error, Déu meu!) i el poble fa el que li fan fer pensant-se que es lliure, sobirà i espabiladÃssim.
M’hagués agradat ser un patrici romà de provÃncies profundament devot del plaer i de la vida. Viure a Empúries o a Calafell disfrutant de la renda i del mar i de la vida mentre a Roma els senadors s’esbatussaben o els generals s’enmerdaven en una guerra civil. Jo haguès guanyat la guerra amb Sila i Octavi però l’hagués perdut amb César, un dels homes més intel.ligents que ha donat la història.
La història que expliquen els goigs de Sant Magà és molt simple. Sant Magà vivia a les coves de la Brugaganya fent d’ermità . Tenia contractat amb Déu un servei de cà tering excel.lent però per tal que li fos servit de tant en tant havia de baixar pels pòbles del voltant a predicar la paraula de Jesucrist.
Com que els cristians negaven la divinitat de l’emperador –però no de Jesucrist, que també s’havia fet home- i això era un tema cabdal per dominar la plebs –pensem que la reina de la Commonweth encara està en aquesta situació i l’emperador del Japó, també-, les autoritats romanes van haver d’actuar i veure què passava amb aquell ximplet que els hi estava embolicant la troca a pocs kilòmetres de Tarraco. Arribats a la cova, van agafar Magà sense masses contemplacions i el van portar al Serrallo.
Però vet aquà que quan el pretor era a punt de cruspir-se el futur sant amb patates se n’assabenta que la seva filla està molt malalta i que els metges li donen hores de vida. El pretor, que com a bon romà és un home prà ctic, li diu a Magà que si ho arregla ho tindrà en compte a l’hora de dictar sentència. Magà ho arregla però el pretor en comptes d’alegrar-se’n i ser agraït, s’empipa més al constatar que Júpiter i els seus ja no pinen res i que Jehovà és a punt de conquerir Romà . Però ell no està disposat a renegar de Júpiter en aquesta batalla de Déus, aixà que va arrivar a la conclusió –ben lògica d’altra banda- que aquell individu calb i barbut era un bon metge i que una cosa era que sabès curar la seva filla i una altra que fos capaç d’alliberar-se de la garjola en la que el va tancar.
Déu va enviar a un escamot d’à ngels que van alliberar Magi amb més facilitat que si haguéssin pres la poció mà gica de Panoramix. I no només el van alliberar sinó que el van tornar de volta a les coves de la Brufaganya on el futur sant ho va trobar tot en ordre: mitjons, calçotets, túniques, etc....
En Maximilià –que aixà es deia el pretor- es va emprenyar molt. Va fer decapitar davant seu als guà rdes que havien deixat escapar en Magà i va enviar una columna del seu exèrcit per tal que el tornéssin al Serrallo. Com que els soldats van haver de fer el camà quatre vegades en pocs dies no estaven de bon humor i la primera cosa que van fer quan van veure en Magà fou donar-li un ventallot tant formidable que van aconseguir girar-li el nas ( nas que Déu posà al seu lloc inmediatament, però ),
Vet aquà que aquells soldats dolents tenien set i Magi la veritat és que també, aixà que donà un cop fortÃssim a unes roques amb el seu gaiato i inmediatament nasqué el riu Gaià , just al lloc on avui hi ha les Fonts de Sant MagÃ. Els soldats begueren tant aigua com van voler (i Magà també) i tot i que l’aigua ja des del primer moment tingué qualitats merevelloses de totes menes, els soldats no alliberaren el mà rtir, ans al contrà ri, el van tractar amb tota la mala llet que và ren ser capaços-
La rà bia feu que portèssin Magà amb tant mala bava que aquest s’anà dessagnant pel camÃ. La conseqüència d’aquesta dessagnació es que on van caure gotes de sang hi van néixer unes roses que encara avui assenyalen el camà des de les coves fins a Tarragona.
Jo, francament, qüestiono la veritat històrica d’aquesta llegenda. No crec que el pretor romà , si haguès trobat un metge capaç de guarir la seva famÃlia i a ell mateix, se l’hagués volgut treure de sobre per molt cristià que fos. Si que trobo normal, en canvi, que els soldats s’emprenyèssin amb Magi, no només per haver-los obligat a fer el camà quatre vegades, sinó perquè és imcomprensible que poden fer brollar d’entre les roques qualsevol beguda Magà no arribés més enllà de l’aigua. Pensem que som a la Conca de Barberà on hi ha uns vins excel.lents. No era allò, en el fons una provocaci
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
