|
Diumenge de matinada.
diumenge 28/setembre/2008 - 08:52 1130 4
Quan tot just comence a escriure aquestes primeres paraules, en realitat ja som a dilluns, tot i que per mi encara seÂ’m fa que som a diumenge, tot i que ja som a prop de les dues de la matinada. Com molt sovint em sol succeir darrerament, acà em trobe jo tot sol escoltant-me per la rà dio, música de jazz, que a mi almenys em sol relaxar força. Els meus millors anys -com qui diu- ja se mÂ’han esvaït, i prà cticament des que la societat meÂ’n donà com a inútil a ran de la darrera enxampada que em va fotre una vaca malparida en l’últim lloc on vaig treballar com un parell dÂ’anys allà als aiguamolls del Delta de lÂ’Ebre, que visc reclòs en el meu petit món de somnis i enyors, després que vaig estar-me voltant món prop dÂ’un any per terres navarreses, sobretot, com un pòtol, incapaç de comprendre i acceptar la meua pròpia realitat. Al capdavall, com en el cas de Sidartha, he comprès, o acceptat(?) que el meu paradÃs és acÃ, en aquesta terra on ma mare em va parir, i que defora meu, no trobaria mai la felicitat somiada, darrere la qual he caminat sense atur, mitja vida, o més!. Ja ho sé, nÂ’hi ha coses les quals fóra millor callar-se-les segons com sol pensar massa sovint la gent, no sé ben bé si per vergonya o per por a poder veureÂ’s reflexat un mateix, o descobrir de sobte que som molt més vulnerables que no volÃem fer veure als altres. Les debilitats sempre solem amagar-nos-les com si foren defectes insuportables. Ja se sap que aquest és un món bastit sobre elements tan primaris com el dels més forts sobre els més dèbils, tot i que jo sóc dÂ’aquells que pensa i creu, que els forts ho són pel silenci dels dèbils en gran mesura, i això traslladat a nivell individual, fa que nÂ’hi haja gent, que per no parlar dÂ’ell mateix, acaba anul.lant-se com a individu.
Bé; a voltes em pega per parlar sobre mi mateix com si jo fora el mateix rovell del món tot i sabent que no faig ni taca enmig de tot aquest batibull de gent que cada dia es mor i viu, i plora i treballa, i estima i odia en aquest món que ens ha tocat com a llar i destÃ. De fet, quan escric poesia -o això que se li vol semblar-, cosa la qual, hi ha temporades que en faig molt, solc parlar la major part de les vegades de mi mateix i del món que conec o que he conegut, i això es deu en gran part, supose, que es deu al fet que sóc molt mal inventor dÂ’històries. Parlar dÂ’un mateix i " de cualquier tiempo pasado fue mejor", sol ser cosa de vells, i jo supose que si no ho sóc, nÂ’estic a punt, si més no! Ah, el jovent! Mires endarrere cada vegada molt més sovint, perquè senzillament has arribat a comprendre que el camà que et queda per davant cada volta sÂ’escurça més i més, i per tant, el futur queda reduït a ben poca cosa.
Fa encara pocs dies, acà prop d’on jo visc n’hi ha un petit parc, i a la vora mateixa n’hi ha el pas a nivell del trenet, bé doncs, en aquest parc darrerament solia seure una dona d’edat mitjana, sempre tota sola, i que no parlava mai amb ningú; un dia, s’agenollà a la vora-via i quan va passar el trenet s’hi llançà de cap. Ningú que jo sà piga va plorar per ella, ningú no vingué a demanar per ella, ningú no sabia qui era aquesta dona de quaranta i tants anys (?).
|
|
Nico |
Si més no
Monday, September 29th 2008, 5:17 AM
aquà al xat, funcionen els mecanismes de la tribu. Potser perquè hi ha un element comú, com la recerca de companyia, comprensió... que en la societat va desapareixent, principalment perquè la gent anem pel món embolcallats en cuirasses i perquè es pretén que triomfem, que tinguem, que siguem feliços per força.
Aquà no cal, parlem amb gent que no sabem ni quina cara fan i no ens amoïna gens. I trobem companyia, comprensió, ajuda..
|
|
|