| |
Aplec Sant Magí-IV
 dissabte 27/setembre/2008 - 05:48  514  2
4. La capella de les fonts:
Quan el caminant –a qui li havien promès que el camí seria fàcil i ja fa estona que li fa mal tot- arriba a la Capella de les Fonts té la mateixa sensació que deu tenir individu perdut pel desert que es troba amb un oasi. Es cert que no hi ha ni palmeres, ni odalisques, però tampoc no hi ha ni bandits, ni ningú que et vulgui fer pagar un peatge per beure, però no donem idees, que l’any que ve, tal com estan les coses de l’economia i de l’aigua, potser hi serà.
El indret, que es d’un particular riquíssim que el deixa per a que s’hi pugui celebrar el dinar de l’aplec –per a que després diguin que els rics no són bons!- consisteix en un parell d’esplanades separades per una mena de bancal on, de mica en mica, s’hi aniran col.locant taules llargues i cadires.
Es curiós perquè això del folklore atrau a gent que, en principi hi hauria d’estar en contra. Aquí fan acte de presència i compleixen amb les tradicions cristianes els progres i els devoracapellans. No està malament. Sona a país civilitzat, si més no. I no es discuteixen perquè hi ha tiberi, vi i cava i saben que no és l’hora de discutir. Fins i tot els progres anticlericals s’esperen a arribar a casa per a dir que hi han anat per compromís però que en el fons tot allò els hi sembla una collonada i que l’any que ve no hi aniran (i tant que hi aniran!) i criticar les ximpleries que ha dit el mossèn al sermó.
La manera d’arribar-hi també és curiosa. Molts convergents exescoltes i kumbaiàs de l’ànima hi van a peu, com si haguèssin de fer una penitència per a que en Mas sigui president. La majoria de republicans van a cavall –ja que són al govern s’ha de notar en alguna cosa- i alguns, més de la ceba que els altres, fins i tot arriben amb rucs catalans. Els socialistes van en cotxe o en moto, els d’Iniciativa en bicicleta i els del PP a –que jo sàpiga, no hi van. Al final, es bonic veure l’escampall de vehicles que hi ha a la Capella de les Fonts. Sobre tot els animals –inclosos nosaltres, quedi clar- i els quadrúpeds. Els altres ja els tenim molt vistos tot i que algun nen vacil.la a alguna nena amb la seva moto. Dejà vu, no?
Explica la llegenda – o la història sagrada, segons la fe de cada un- com van néixer aquestes fonts. Els soldats romans –que havien anat a detenir Magí des de Tarraco-, s’havien enfilat fins a les coves i l’havien apresat. Era un viatge llarg –recordeu que en aquella època ni tan sols s’havia inventat la bicicleta!- i fotia molt de sol. Els soldats romans, com és natural, estaven de mala lluna. No entenien perquè el pretor els havia fet anar a capturar a aquell ximplet pelut i pudent que s’estava a les cavernes sense emprenyar ningú. Ells només sabien que portaven fent bondat i abstinència i menjant pitjor que els animals la tira de dies i maleïen els óssos al pretor, a en Magí i al cap que els aguanta i tot....El cas és que Magí es va apiadar d’ells, donà un cop de gaiato a unes pedres –no al cap dels soldats com haguéssim fet nosaltres, eh!- i les pedres van començar a rajar aigua. Havia quedat inaugurat el riu Gaiàl. Com que el món és ple de desagraïts, els soldats romans van fotre el crit al cel davant el miracle. Com era que aquella mena de monjo eremita pelut i pudent i ximple i menja herbes en comptes de fer brollar vi o cava de la Conca havia fotut brollar aigua? A veure, ciutadans, els miracles es fan ben fets o no és fan, no? I en Julius, el Tiberius, en Andromicus i en Quintus vinga donar cops de pal a la clepsa del monjo a veure si en brollava vi o cava o, com a mínim cervesa o gassossa, però res de res. D’allí només va brollar sang.
Aquesta llegenda –si més no pel que fa al naixement del Gaià- és estrictament falsa perquè com tothom sap aquest riu neix a la vila de Santa Coloma de Queralt. I no precisament a la Font de les Canelles, que és una de les fonts més boniques del país, sinó precisament a darrera de la casa dels meus sogres. I, en tot cas, el miracle que va fer en Magí fou que, sortint de darrera de casa dels meus sogres, tirès cap avall, direcció Santa Perpètua, però arribats a la Brufaganya fes un salt mortal i pugés cap a dalt. Per cert que, pel que fa als miracles de Sant Magí, la meva sogra –Déu li perdoni tots els pecats, que feina tindrà- va voler obrar en mi un miracle a través de Sant Magí. Em va fer atansar a la font de la capella, va omplir un got d’aigua i me’l va tirar pel cap. Jo me la vaig mirar furiós i interrogant. “No t’enfadis”, va dir, “és aigua de Sant Magí i obrarà miracles en el teu cap.” No se li la dona es referia a que em tornaria a créixer el cabell o a que de llavors en endavant tindria més pesquis. En tot cas el que ella mateixa té clar és que fou un miracle fustrat. Magí no me’l va voler concedir. Segons la meva sogra això va anar així perquè la cort celestial només obra miracles amb els que tenen fe, es a dir, amb els del gremi. Però això no te cap gràcia. Si el que volen són més afiliats als que ens han de convèncer són als altres, no? El cas és que aquesta aigua de miracles en Déu fer perquè hi ha molta gent que hi va per això. Omple bidons, els toca parts malaltes i acudeixen cada any amb una fe infinita. Per què Déu i els seus sempre aprofiten per a fer miracles quan jo no hi sóc?
A la Capella de les Fonts no sé exactament qui hi ha muntat una paradeta amb records i el llibre de Mossén Segura, que es ven per 12 €. Si vas a mirar, a qualsevol església pots comprar coses. Estampes, ciris, rosaris, postals, llibres, cds, dvs, etc...Fins i tot hi ha esglésies mig perdudes a la muntanya on hi ha una mena de guardiola per a que puguis deixar la teva almoïna malgrat que no hi trobis ni res ni ningú. Penso que Jesucrist, avui, tindria una feinada enorme per esvandir els mercaders del temple. Però, fet i fet, el que va fer mai no ho he acabat d’entendre. Al cab i a la fi entre els apòstols hi havia un contable de casa bona i un recaptador d’impostos que sabia de números. I consti una cosa, que jo entre Crist i els mercaders, sempre em quedaria amb els mercaders. Tu em dones això a canvi de que jo et doni allò. Pacta sunt servanda. Etc...A mi això de la fe mai no m’ha acabat de convèncer. No només és fals que mou muntanyes –cosa que, de ser certa, seria un problema colossal- sinó que torna la gent irracional i sovint fanàtica. Ja em respectareu, espero, aquesta manera tan prosaica de pensar....
Hii ha un roure –no un om, eh- buit per dins. Hi ha alguna fulla verda i tota mena de bitxos que hi circulen amunt i avall. La canalla i els seus pares no podem evitar col•locar-nos dins. El reure –com l’anom,ena la gent d’aquí- continua destil•lant poesia després de mort. Potser fins i tot més que quan era viu. Llavors era un roure més o menys als altres reuress. Ara és el roure diferent. I un reure amb una història, malgrat que sigui una història trista. La història de la venjança de Júpiter sobre les seves branques per ves a saber quin pecat de desobediència..
Recordo aquell bellíssim poema d’Antonio Machado que ens van fer aprendre de memòria a l’escola. Així com Verdaguer és el millor poeta català pel que fa a la descripció de paisatges, Antonio Machado ho és pel que fa als castellans. L’estil dels dos poetes no pot ser més diferent. Machado és un poeta que –“malgrat tenir sang jacobina, el seu vers brolla de manantial serè” i, en definitiva, sembla i se l’ha anomenat un poeta franciscà pel to humil dels seus versos. Verdaguer, en canvi, és un poeta torrencial, èpic, viril, colossal, una tempesta feta poesia. Un oceà embogit. . Però els dos són capaços d’emocionar-nos i fer-nos estimar la doble bellesa que ens presenten.
Em regalo el plaer de copiar el poema de Antonio Machado aquí:
A un olmo seco
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo,
algunas hojas verde le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los alamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
hunden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que, rojo en el hogar, mañana
ardas, de alguna misera caseta
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hacia la mar te empuje,
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
|
Contactes
Registra´t
