| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
El cel i l'infern
 divendres 26/setembre/2008 - 05:42  571  14
La nena petita que vaig ser, encara viu dins meu. Fa mal i em fa estar al món com una inadaptada, mirant les coses de forma apassionada, sempre per primer cop, pensant que tot està encara per fer i que és possible fer-ho, mirant de forma ingènua la vida, quan ingènua significa nascuda lliure, amb franquesa innocent, sense malícia... A vegades voldria desdibuixar-la, però també fa temps que vaig oblidar com s’odia i com separar-me del món que no m’agradava... I no la puc desdibuixar.
El cel i l’infern
De petita estava obsessionada amb la idea del cel. El mirava de dia i de nit i intentava imaginar-me on acabava. Això em va suposar algunes nits d’insomni (i per extensió les ulleres que sempre duc sota els ulls perquè, tal i com diuen els metges, la son mai no es recupera).
Per poder dormir, vaig trobar una solució tan pràctica com absurda. Cada nit, en posar-me al llit, imaginava el cel i tots els planetes i estels i galàxies que hi havia, llavors pensava en una capsa de sabates, obria la tapa i posava tot aquell món dins. I la tancava.
El cel i tot el que hi havia estava dins d’una capsa, prou gran això sí, i amb aquell control sobre l’infinit, podia aclucar els ulls i deixar de córrer esperitada expandint per sempre més l’univers on jo vivia.
A aquella edat que les nenes fem preguntes de respostes impossibles, els meus pares intentaven evitar-me la mirada per tal que no els cosís a preguntes, però tan bon punt aconseguia que em miressin als ulls, començava l’interrogatori...
Mama, qui posa la pell als plàtans?
Nena, els plàtans ja neixen així.
I per què?
Doncs perquè de petits ja en duen.
Però per què?
No ho sé carinyo, mira, et pelo la taronja.
Però la taronja també en té.
Sí...
I qui li posa la pell?
Ja neixen així.
Però...
No ho sé, carinyo, la mama no ho sap tot perquè no va anar gaire a escola. Igual la senyoreta t’ho sap explicar millor...
Potser ja va ser en aquell moment que vaig començar a pensar que el món no tenia gaire lògica des del punt de vista humà, si hagués pogut pensar com una taronja o un plàtan, suposo que hagués estat diferent, o potser tampoc, vés a saber... però si hagués pogut sentir com un poni, tampoc no m’hagués agradat el meu món.
Mama, per què no deslliguen els ponis?
Perquè si els deslliguen marxaran.
Però estan tristos...
Ja pot ser, carinyo.
I no els podem deslligar?
No, perquè el senyor del carrusel s’enfadaria.
... Els ponis no.
Ja m’ho penso.
I per què no els deslliguem?
Ja t’ho he dit, perquè aquest senyor s’enfadaria.
Aquest senyor és dolent?
No. Aquest senyor té els ponis, per què els nens els muntin una estona, donin voltes i s’ho passin bé, i els dóna de menjar i els raspalla...
Però... i si els ponis tenen mal de panxa o no volen caminar més?!
El senyor ho veurà...
Però com?
No ho sé, carinyo.
Però si no es poden aturar!
...
Mama, i no els podem deslligar?
No carinyo.
Però per què, vaaaaaaaaaa mamaaaaa sisplau!
Perquè vindria la policia i ens prendria cap a la presó.
Mama, la policia és dolenta?
La policia ha d’ajudar la bona gent.
I als ponis?
Em sembla que no.
Però són bons!
Però no són persones...
... Mama, els ponis tenen germans?
Segurament.
I aquests són germans?
No ho sé, però s’assemblen molt.
I si no estan junts, estan tristos?
No ho sé.
Jo estaria trista sense la Txell.
Te l’estimes molt?
Quan em fa enfadar no, però sí.
Així m’agrada. Us heu d’estimar sempre, i ajudar-vos també.
I els ponis s’ajuden?
Suposo que sí.
I per què la mama dels ponis no els deslliga?
Potser no pot.
Però podria mossegar les cordes... tu, ho faries?
És clar!
I per què no ho fa?
Perquè deu estar en un altre carrusel.
I per què no s’escapa d’allà i ve a buscar els ponis petits?
Perquè igual no pot.
I no la podríem deslligar a ella?
Carinyo, no sabem on és la mama dels ponis petits.
I si li preguntem a aquell senyor?
...
Mama, i si li preguntem a aquell senyor?
Ma mare diu que quan vaig néixer em van haver d’esbatussar ben fort per què arrenqués el plor... i que, pels plors que vaig fer sis anys més tard, li va semblar que vaig néixer realment davant dels ponis i de la certesa que no els podia alliberar. Jo penso que, en néixer d’aquella forma, algun marcador biològic dins meu va rebentar i va decidir que jo mai no hauria de respondre a preguntes tan clares per a una nena ingènua, nascuda lliure, innocent i sense malícia, i que no participaria en l’absurd de separar les nenes de les seves mares i fer-les esclaves del gaudi de qualsevol altre a canvi de menjar per seguir vives.
Si teniu una nena ingènua, no la porteu mai al zoo, ni al circ, ni a l’aquàrium, ni al mercat de la Boqueria, ni... o no acabarà mai de fer-se gran, parlarà amb els arbres i els esquirols, es banyarà al mar per batejar-se, riurà veient els coloms petits demanar el menjar als seus pares i somicarà per tal que els raions no siguin abatuts per un tret, i intentarà tancar el cel, en una capsa de sabates, cada nit.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
rdk |
ummm
Friday, September 26th 2008, 6:37 PM
Un relat genial, felicitatsss!!!. No crec q no hagis acabat de creixer, sino q has crescut a la teva manera, ( q per cert a mi em sembla de pm), si ens acceptem com som no ens fem mal, i no adaptar-se a segons quines gilipolleces humanas doncs tambe esta molt be.
No penso q haguem de humanitzar cap bixillu q prou els i em reduit els instints, humilliat, homodependitzat les vides, etc, com per creurens q som capaços de fer coses bones per ells.
Penso q els humans hauriam de treurens del regne animal, i passar a ser un regne a part o millor crec q som una barreja de fongs i vegetals amb cap mineral, (aixi com una mena de barrufets vegetarians amb les neurones fossilitzades) però en cap cas som animals, q mes voldriem!!!
Uix q mes tic liant, weno q un escrit bonissim i felicitats per ser com ets.
juper ara q repasso, tanta mala llet no sera q m'estic tornant un iaio...
|
|
Vegana |
les caixes...
Friday, September 26th 2008, 7:02 AM
vés a saber pq vaig decidir que havia de ser de sabates!!! podria haver estat una caixa bonica, vermella o negra amb estels i llunes de plata, però no podia imaginar que hi hagués més caixes al món que no fossin de sabates...
No sóc cap fada (seria de CIU, és clar) sóc una mica burreta (o poni) i de tant en tant vaig a jugar al parc, i vaig baixant baixant pel tobogan... fins que aterro, m'espolso el cul i em torno a llevar. I suposo que ara baixo pel tobogan (això o és que m'ha de venir la regla!)
I pel que fa a alliberar les que conviuen amb mi, tinc la desgràcia que he fet conviure gats (lisiats, cecs, malalts crònics...) amb gosses (rescatades de caçadors, de torturadors, de viure tancades en una habitació sense menjar ni llum...) i per tant han après a no fer-se mal... i ara seria incapaç de deixar que les gates sortissin a haver-se-les de veure amb els gossos que la gent abandona per aquí, i que han mort més d'un gat lliure.
Voler tenir no ha de ser essencialment dolent. Potser és el primer pas per mirar un altre als ulls i sentir-lo. I voler alliberar a tothom, potser és una forma de dir que et vols alliberar a tu mateixa. Potser si no creus que necessites ser lliure, no creus que els altres ho necessiten també. I potser, si no ho necessites, és pq ja ho ets.
Però els deixo tan espai com puc. De fet, si vaig marxar de bcn va ser essencialment per elles. Tot i que ara jo hi estigui tan bé com un esquirol gronxant-se pels pins.
;)
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
