| |
Caminant sense romb...
 dijous 25/setembre/2008 - 03:17  1639  1
Caminant sense romb, per inèrcia, amb els somnis perduts, amb enganys i fracasos, adonant-me de que d’avegades les persones no són el què crèiem, vivim fent.-nos il•lusions, ja que aquestes ens ajuden avançar, i a l’hora decaus quan aquestes es trenquen…
No creia en els prínceps blaus, tothom en parlava d’ells, tothom els buscava i els busca, però jo només havia trobat bruixots, encara que no és d’extranyar amb la meva sort…
L’amor? Què era l’amor? Només m’havia portat patiment, odis, rencors, baralles … i deien què era allò bàsic per la vida, de lo que s’enriqueix l’ésser humà .. doncs la meva seria una vida pobra, sense sentit …
No tenia, ni tinc els valors típics de la societat, perquè sempre s’ha d’anar amb la majoria, tenir lo de la majoria, obrar amb la majoria … m’estimava més les minories, encara que els d’aquestes siguem considerats un bitxus raros …
No entenia ni entenc el sexe pel sexe, la moda que dirien ara, una nit amb un , i la següent amb un altre…, si això era anar a la moda, preferia ser antimoda , encara que mai m’ha agradat, perquè és qüestió de majories…
Un dia, com qualselvol altre, la vida et dona un regal, potser me’l mereixia , és el que diuen alguns, quan tot és negre i intentas veure-ho gris, quan costa tirar endavant… i de sobte et trobes una estrella, rumies, penses , camines de puntetes i a poc a poc, amb vergonya, però sobretot amb la inseguretat i amb la incertesa de si … això també sortirà malament?
Amb el temps em vaig adonar que era més que una estrella que m’iluminava el camí, podria ser un tresor, però no estava ple .. el tenia que plenar jo, em va donar tota la seva confiança i ho va deixar a les meves mans, ell ho tenia molt clar, volia que jo fos l’escollida per omplir aquell cofre, per omplir-lo, per compartit els fruits del dia a dia, de les lluites, de les alegries, de les penes...
No sabia amb què omplir-ho, sempre havia vist que els tresors, els cofres… tenen or a dintre, o plata… però jo no en tenia ni una cosa ni l’altre, només sabia que tenien quelcom de valor, quelcom important per qui el rebia, o per qui el poseïa, vaig parar-me uns instants i de seguida ho vaig tenir clar, l’ompliria de quelcom podia donar-li que a ell li fes feliç i i a mi també, no volia omplir-lo de cop, s’acabaria massa aviat!, acabaria massa ràpid la feina!...i desde aquell dia vaig començar a omplir aquell tresor d’amor, de tendresa, de delicadesa, d’alegria, de carinyo…
Salut!
|
Contactes
Registra´t
