| |
Sant Magí III
 dijous 25/setembre/2008 - 02:11  458  2
3, De Santa Coloma de Queralt a Sant Magi de la Brufaganya caminant:
La colla d’amigues de la meva dona està d’un humor esplèndid i no para de repetir que l’excursió es molt fàcil, que no ens cansarem gens. Cada vegada que aquestes noies diuen aquesta mena de coses em poso a tremolar. Totes es guanyen la vida amb treballs manuals i malgrat que els seus marits són cepats suposo que ni se’ls hi passa pel magí agredir la seva dona. Ni als seus marits, ni a ningú altre, es clar.
Xerrant, xerrant em desoriento i enseguida em quedo l’últim. Diuen que hem d’anar en direcció a la Font de la Garsa, que és la font on els meus sogres abans anaven a omplir bidons d’aigua. Avui no sé de on s’han tret que l’aigua de la vila i de les rodalies té arsènic i tothom fa servir aigua mineral. La conseqüència que una font que era una meravella noucentista ara és un racó abandonat i dominat pels arbustos i la pols. No cal dir que, a més, sovint no hi ha ni aigua (ni amb arsènic ni sense).
La carretera em porta un record amarg perquè, quan la meva dona només era la meva xicota –tampoc no fa tants anys, no us penseu- hi havíem fet una excursió en bicicleta i ella va caure i va prendre molt de mal. Anava la darrera de la colla i als que anàvem al davant ens va costar adonar-nos-en que ella no hi era. Quan varem recular la varem trobar estesa a terra amb el cap obert i un toll de sang. Gràcies a Déu –a aquest, al final, sempre cal acabar donant-li les gràcies- el cotxe que anava darrera de ella no la va atropellar. Si ho hagués fet potser jo no m’hagués pogut casar amb ella, ni avui tindríem dues filles magnífiques. Al contrari, el cotxe la va prendre al dispensari de Santa Coloma i d’allà se la van endur a Igualada on li van embenar tot el cap –sí, com es veu a les pel•lícules- etc...No seré jo qui dirà si la cosa li va tocada o no, si li van quedar seqüeles de la trompada, vull dir....
A banda de la gent del país que coneix tots aquests topants millor que el palmell de la ma, tenim dos guies. Uns mocadors blancs que han anat deixant els organitzadors aquí i allà i que, a vegades, per fer drecera ens foten en uns trencacolls impressionants i el riu, el Gaià, que ara va a la nostra dreta i ara a la nostra esquerra, amb la seva remor humil i el seu cabdal encara més humil. Penso, mentre camino, que si els del nord enllà veiessin que nosaltres fem sortir rius d’aquesta grandària se n’enfotrien. Imagino quans Gaiàs poden cabre en un Danubi i els calculo a mils. Però si jo fos un pollancre –el meu arbre predilecte, l’arbre en el que em vull reencarnar si no em fan òs- preferiria estar a la vora d’un riu com el Gaià que no pas del Danubi. Al costat del Gaià tot esdevé proporcional al riu i un pollancre és un arbre que hi fa joc perquè guarda les formes. Al costat del Danubi, en canvi, els pollancres o són d’una mida proporcional a la del riu –cosa que no crec que pugui ser- o fan el ridícul. I com els pollancres, tot. Incloses les persones. La única pena és que sovint el Gaià si no va sec poc n’hi falta. Circula esquelètic, asmàtic, desnodrit per aquestes terres on el sol no està per hòsties. I sovint penso que si els pollancres aguanten és perquè ells també estan enamorats del paisatge.
Sento que hi ha gent que rondina i diu que l’excursió està molt mal organitzada i que els organitzadors no en tenen ni idea de muntar sortides, etc...Com que jo laboralment em passo els dies discutint i sovint a casa –amb una senyora intrèpida, una filla pre-adolescent i una altra ja adolescent de ple dret- també, no dic res, però odio amb tota la meva ànima aquesta gent que, primer, són tant inútils que sempre es perden – a vegades, em passa a mi, que consti- segon, parteixen de la base de que la culpa de que es perdin la tenen els altres – jo estic convençudíssim que la culpa sempre és meva-, tercer, es veuen en cor de criticar als que munten coses de franc – jo cada dia que passa en canto més les lloances, sobre tot si les coses que es munten valen la pena des d’un punt de vista cívico-cultural o social – i, finalment, mai, mai, mai s’ofereixen per ajudar – jo m’hi ofereixo sovint, però gairebé bé sempre els organitzadors, que són gent sensata, m’agraeixen la bona fe, però em diuen que no cal...
Estem travessant l’Alt Gaià o la Baixa Segarra, com preferiu. A aquesta gent –i a aquestes terres- les han col.local administrativament a la Conca de Barberà i només donar un cop d’ull ja es veu que la cosa no lliga. A la Conca tot són vinyes i vinyes i vinyes. A l’Alt Gaià el que manen són els cereals. Uns camps de blat i d’ordi que suren per tot arreu. Es curiós perquè Segarra en basc vol dir “poma” i, segons Mossén Joan Segura, aquesta paraula és la que dona nom a la comarca però de pomers jo no en se veure enlloc. Ni sé que es faci sidra. D’altra banda el paisatge es muntanyenc. No són unes muntanyes ferotges com les dels Pirineus o els Alps, però n’hi ha prou per a que els peus rondinin després de tantes pujades i baixades. Abans d’afeccionar-nos a caminar no hagués canviat mai el “Pla país”, per aquest país nostre on, vagis on vagis, fora del Delta del Ebre, trobes muntanyes per tot. Ara, quan comences a caminar la cosa canvia i et comences a sentir a sentir solidari amb els nostres pagesos que per a conrear quatre pams de terra han hagut de fer mil bancals i no sé quantes virgueries més.
Pins i pins. Roures i roures. I allà i ençà trobem masies. Algunes funcionen, d’altres estan en runes i la natura les torna a fer seves. D’altres s’han convertit el cases rurals on la canalla hi va a fer colònies. No veig que n’hi hagi cap que sigui una residència d’ancians, malgrat que jo no crec que fos una mala idea. Fins i tot a mi, barceloní, barcelonauta i barcelonista fins a la medul•la, no em sabria greu estar empresonat aquí. Sempre que el tiberi fos bo i les cuidadores fossin carinyoses i estiguessin de bon veure, es clar....En tot cas jo sento una gran admiració per qui aconsegueix que els edificis s’aguantin. I més admiració encara per qui és capaç de crear riquesa i generar llocs de treball. I més admiració encara pels qui aconsegueixen les dues coses educant la canalla en l’amor a la natura, al civisme i al país. Són els propietaris d’aquests negocis i no els dels puticlubs de tota mena els que s’haurien de fer multimil.lionaris.
La meva dona, primer, m’explica que la muntanya està feta de pedra calcària i això fa que estigui molt erosionada per l’aigua. Cap problema. Després diu que hauríem d’agafar mores per fer melmelada i jo li dic que quan la pensa fer la melmelada si avui mateix marxem cap a Barcelona i al cap i casal sempre anem de bòlit. Finalment, no se li acudeix una altre cosa que trobar una mina de sílex, aquella mena de pedra amb la que els primitius feien les seves destrals. Com si jo no tingués prou feina amb anar avançant, la senyora va fotent rocs i rocs a la meva motxilla i jo cada vegada vaig més carregat que un ruc. Quan els rebel•larem els mascles enamorats a la tirania que l’amor dicta sobre nosaltres?
|
Contactes
Registra´t
