| |
SANTES CREUS VI
 dimarts 23/setembre/2008 - 06:03  521  2
10. Final.
Finalment la meva família i els meus amics marxen i jo m’instal.lo a la cel.la que lloga la Generalitat a gent necessitada de soledat. Necesito una o dues setmanes per acabar la meva novel.la “Bona nit” mama i si no surto del que són les meves obligacions quotidianes intueixo que mai no ho aconseguiré.
Les cel.les estan situades entre la porta assumpta i l’església i són molt simples: un llit per a una persona, una taula, electricitat i coneixió a internet. A la paret hi ha diversos quadres del monestir, però el millor quadre és la finestra des d’on hi ha una panoràmica magnífica.
Com a acompanyants només he permès que es quedèssin el mòbil –això és un pecat però no em puc permetre no ser localitzable per la meva família i per les meves secretàries-, l’ordinador portatil –que a dia d’avui és com a mínim el 50% de la meva vida- i l’excel.lent llibre “L’alegria de viure” de la siciliana Goliarda Sapieza. I música al ipot de Haydn, Mozart i Beethoven.
Tot i que hi ha un restaurant obert no tinc gens ni mica de gana. De fet he jalat tant per dinar que estic segur que encara estic fent la digestió. Penso que aniré a comprar un Vichy que m’ajudi a fer la digestió i un Fra Angèlico o alguna cosa per l’estil que m’ajudi a lligar frases. Ho compro.
Desprès, però, resulta que em fa una mandra immensa posar-me a escriure. Tinc molta son. He menjat i he begut massa i estic segur que no faria res de bo. O sigui que decideixo deixar la finestra oberta de bat per tal que la llum del sol em desperti –sempre m’ha agradat molt això- i m’estiro nu al llit. Llegeixo una estona la Sapieza –Goliarda Sapienza, quin nom!- i després procuro dormir, cosa que em costa perquè no he recordat fer el que per a mi és una regla d’or al viatjar: endur-me el coixí del meu llit (vaig llegir que ho feia la reina d’Anglaterra i no va aconseguir que deixès de ser republicà però si deixar de caure’m tan malament ).
Després de mil i una postures, després de contar mil.lions d’ovelles, després d’imaginar que soc un ós bru que pesca salmons, després de pensar que les noies que m’atrauen es senten atretes per mi aconsegueixo adormir-me.
Però un tro-llamp brutal esclata davant dels meus nassos i, quan me n’adono, estic enganxat a una de les vigues del sostre. Se m’han fotut allò que se’n diu els testicles per llacet, Déu meu quina mala llet gasta la natura a vegades.
Penso que no passa res i que puc tornar a dormir. A més, m’agrada veure la pluja a través de la finestra i sentir com tecleja el terra. Però no puc. Uns individus molt atabalats em diuen que saben que sóc advocat i que hi ha problemes i necessiten que els ajudi. “No”, penso. “No pot ser”, penso. “Digueu-me”, dic (que és temps de crisi i no es pot menystenir cap minuta ).
Em demanen que em vesteixi i baixi ràpidament a l’esglèsia. Els hi dic que m’esperin, que el monestir és tant gran i jo sóc tan desastre que segur que em perdria.
A l’església hi ha una colla d’unes 20 persones molt exaltades vestides de vermell i negre. Alguns porten l’emblema de la CNT o sigui que millor que no se m’acudeixi dir-els-hi que sóc de Convergència. També hi ha l’encarregat nocturn del monestir que no sé si es un funcionari o un càrrec de confiança del tripartit. Ara mateix és igual.
Pregunto que què passa. El funcionari diu que els de la CNT han vingut amb l’idea d’endur-se tot el que tingui de valuòs el monestir i després cremar-lo i que ell no ho pot permetre perquè l’endemà al matí li fotran el cul com un tomàquet i el fotran el carrer. El que sembla el cap dels anarquistes –perquè els anarquistes també tenen caps i culs, no et fot?- diu que l’endemà ja s’haurà fet la revolució i ningú no el podrà fotre al carrer, però el funcionari no ho veu clar. Diu que, al final, les revolucions sempre es giren contra els revolucionaris i ell ja té una edat que no pot estar per aquestes coses, que li queden sis anys per jubilar-se i que no li vinguin a tocar el que no sona.
Llavors tant els anarquistes com el funcionari em pregunten que què opino. Opino que el funcionari té raó i que el que haurien de fer és reduir-lo (primer havia pensat dir estabornir-lo, però després he pensat que quina putada pel funcionari, tot i que molts funcionaris no es mereixen una altra cosa), endur-se el que els hi sembli de valor i deixar la resta de coses tal com estan, que més endavant el monestir pot esdevenir un casal revolucionari, la seu del sindicat de l’Alt Camp o el que sigui.
Als revolucionaris la meva idea no els hi sembla malament del tot però pensen que, a més d’endur-se les coses de valor que hi ha al monestir, haurien de fer quelcom que simbolitzès el pas de la revolució per Santescreus. No sé com se m’acudeix que el que poden fer és agafar els cadàvers dels reis i nobles que hi ha al monestir i tirar-los al pou. El funcionari em mira acollonit, però jo arroso les espatlles per fer-li entendre que no se m’ha acudit res millor i que el primer que hem d’evitar es que ens fotin a nosaltres al pou i el segón que aquests energúmens facin una destroça irreparable. Que si te una idea millor ho faci saber. No la té.
Aconseguir que els revolucionaris acceptin és complicat. Bàsicament diuen que això de reventar tombes porta molta feina i que incendiar és molt més fàcil. Veig, a més, que n’hi algun que remenar morts no li fa cap mena de gràcia. Intueixo que és aquells que opinen –curiosament-que els morts són més perillosos que els morts. Deixo anar, per tant, com aquell que no vol la cosa que mai no hauria cregut que a una colla de materialistes ateus els hi fessin por els morts. I n’hi va haver prou. Això de “per collons, els meus”, sempre funciona a aquest país.
Un a un havíem d’escapçar les tombes dels Peres, els Jaumes, els Alfonsos, els Rogers, els Montades, els priors i tota la pesca. Li havia dit a cau d’orella al funcionari que l’endemà arranjariem les tombes i ningú no s’assabentaria del que havia passat aquesta nit. Com podria ningú saber si hi eren o no hi eren les mortalles?
La veritat és que de feina n’hi havia un fotimer. Abans de la guerra es treballava d’una altra manera i escapçar tombes no era el nostre fort. Total que, quan estava a punt de fer-se de dia, els anarquistes van dir que tenien son –i jo també en tenia, no et fot- i només havien aconseguit obrir la tomba en la que hi havia les mortalles de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou.
Primer van treure la reina Blanca, l’esposa de Jaume II el just, la que morí als 27 anys i tingué temps de parir 10 fills. Quan van tenir la reina fora les venes del cadàver van començar a caure i en un tres i no ser la reina quedà nua davant de tots.
Era bellíssima. Cabell negre molt llarg. Sines generoses. Ventre llis. Caderes estretes. Natges magnífiques. Pubis abracadabrant. Això sí, tant blanca que semblava la mare de la família Adams.
Va haver-hi un moment d’expectació. Jo vaig pensar que aquells bèsties eren capaços de violar el cadàver per a poder presumir de que s’havien tirat una reina. Als ulls del funcionari vaig veure que pensava el mateix que jo. D’altra banda, semblava que la reina estiguès viva, que en qualsevol moment s’havia de posar a respirar i a donar ordres. Potser per això o pel que sigui ningu no es va atrevir a fer el pas. El cap de colla dels anarquistes va ordenar que agafèssim la reina, la fotèssim al pou d’una puta vegada i fotèssin el camp d’allí.
Dit i fet, la reina va fer “xaaaap” a l’entrar en contacte amb l’aigua del pou –que no sé perquè vaig pensar que devia estar glaçada –vull dir freda, glaçada hagués estat un cop mortal de necessitat – i els anarquistes els van deixar sols al funcionari i a mi.
En aquestes va aparèixer un capellà, que jo haguès jurat que era Pau Clarís, que ens va dir que això no ho podiem deixar d’aquella manera. Li vaig preguntar que ell què suggeria i va dir que algú s’havia de tirar al pou a rescatar el cadàver de la reina. El funcionari va tenir claríssim que ell allò no ho pensava fer, que una cosa és procurar pel bon funcionament de les coses i una altra cosa que algú es pensès que li podia exigir de tirar-se al pou. I no va haver manera de fer-lo sortir d’aquí. Jo li vaig dir a Pau Clarís que la seva idea em semblava magnífica però que jo tenia vertígen, claustrobòfia i no sabia nedar i amb mi no s’hi podia comptar. O sigui que el més raonable és que es tirès ell.
Però només acabat de dir això vaig rebre una empenta de quatre mans i em vaig veure baixant pel con del pou. I tambe vaig fer “xaaaaaap”. I puc donar fe que l’aigua estava fredíssima.
Allò era increible. Que collons s’havin cregut! Que es pensa a gent, que un advocat serveix per a qualsevol cosa? No ens ho van explicar a la facultat que el Dret ens fotria en aquests maremagnums!
Al pou vaig notar que una ma més freda encara que l’aigua se m’enduia. Jo vaig intentar resistir-me, però era inútil. La ma, malgrat que suau, tenia molta força i no estava per romanços. Jo vaig pensar: “Mira, que sigui el que Déu vulgui. Un dia o altre ens hem de morir no?”.
Al cab d’una estona en la que no sabria dir si vaig respirar o no –devia respirar, suposo- la reina Blanca i jo varem treure el cap a una gran piscina. Ella em va començar a dir “Jaume, Jaume, com t’estimo!”i a fer-me carícies cada vegada més sensuals, més sensuals, fins que la sang posà en orbita el meu membre i jo, que d’entrada vaig voler-me identificar, ho vaig deixar còrrer.
Des de llavors visc a palau i tothom creu que sóc el rei Jaume II. La vida d’un rei es esplèndida i regalada, no deixeu que us enganyin. L’únic que trobo a faltar a vegades és el meu ordinador.
Setembre del 2008
|
Contactes
Registra´t
