| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
Confessió
 dilluns 22/setembre/2008 - 07:49  671  12
La següent prova per obtenir el meu vestit de nit negre/blanc de comunió, era superar la confessió. A mi no em feia cap gràcia quedar-me sola en una habitació amb un home que em recordava la fotografia del Nosferatu de l’enciclopèdia del cinema, però ma mare em va dir que havia de confessar-me per poder fer la comunió (i per una relació biunívoca directa, que encara no havia estudiat a classe de matemàtiques però que vaig copsar perfectament, per obtenir el vestit).
L’home, assegut en una butaca enorme, de negre sotana i les mans fent un triangle que recolzava un dels vèrtex en el seu llarg nas i descansava a la barbeta amb els polzes, em feia preguntes per tal que jo li digués com n’era de dolenta.
-¿Has pecado?
- No sé...
- Piensa
- Bueno... he pegado a mi hermana
- ¿Que más?
- Hago enfadar a la mama
- Y...
- Y al papa
- ¿Que más?
- Y al yayo y la yaya...
- ¿Qué más?
- Y al otro yayo y la yaya
- ¿Que más?
- ...
- ¿Que más?
- Bueno, un dia arrastré a mi hermana hasta el suelo porque sonaba más.
- ¿Sonaba más?
- Es que primero nos peleábamos en la alfombra pero luego cuando rodolamos y picaba con el suelo sonaba más...
- Ya... ¿Y que más?
- ...
Jo, que tinc una família molt escassa perquè els meus pares no van tenir germans que sobrevisquessin a la guerra, i per tant no tenia ni oncles ni cosins, ja no sabia a qui més dir que feia enfadar o pegava... se m’acabaven les coses per explicar-li, i fins i tot per un moment vaig pensar d’anar-li dient els noms de tots els nens i nenes de la classe, afegint abans “he hecho enfadar a...” o “me he peleado con...”, però no em vaig atrevir perquè, a banda de repetitiu, tampoc no era cert.
- ¿Qué más?
- No sé...
- Piensa.
- ... No sé...
- Tienes pensamientos impuros.
La veritat és que la puresa dels pensaments no era una cosa que jo hagués valorat mai. Senzillament pensava coses. La paraula “impuro” em va fer pensar en alguna cosa bruta, i el primer que em va venir al cap va ser un toll d’aigua, plena de fang, on ma germana i jo vam xipollejar com si fóssim dos raions. Sí que era cert que podia pensar en el toll d’aigua enfangada d’on vam sortir ben brutes... i llavors la resposta havia de ser “sí”, però també podia pensar en més coses, com ara en un toll d’aigua neta, i llavors no sabia si la resposta havia de ser “no”...
Estava encallada intentant donar-li la resposta correcta a aquell home per tal que em deixés anar d’una vegada i guanyar-me el vestit, quan ell preguntà:
- ¿Te tocas?
I jo, en una barreja que mesclava les ganes de fugir i la forma en que tenia les mans posades a la cara, vaig pensar que aquella resposta era més fàcil.
- El triángulo.
Ell va obrir els ulls com plats i jo vaig sentir que per fi havia encertat una resposta.
- ¿El triángulo?
- Sí
- Ya... ¿Y no sabes que es pecado?
- No. No sé...
- ¿Tu madre no te lo ha dicho?
Ma mare no parlava mai de pecats... més aviat de coses que estaven bé o no ho estaven... però no vaig voler entrar en polèmiques lingüístiques i sobre ètica i moral que no dominava... a més, m’hi jugava el vestit.
- No, me parece que no
- Y... ¿Cuando lo haces?
- En el colegio
- ¿En el colegio?
Per la cara que feia, cada vegada semblava interessar-li més el tema, així que vaig continuar responent amb rapidesa.
- ¿Cómo?
- Con los otros niños
- ¿Cómo con los niños?
Vaig tenir la sensació que si cada vegada que donava una resposta, ell la repetia en forma de pregunta, allò no s’acabaria mai.
- Sí...
- ¿Pero no sabes que eso es pecado mortal?...
Allò em va matar, jo que creia que anava responent correctament a les preguntes i que comptava el fet que ma mare no m’hagués dit que allò era pecat i ara resultava que no; que ho era, i mortal. De cop vaig veure que el meu vestit s’allunyava sense que jo hi pogués fer res i ho vaig voler arreglar negociant...
- No, me parece que no lo es...
Llavors, amb els ulls completament esbatanats fitant els meus, em va dir mentre s’alçava de la butaca:
-!Pues claro que es pecado!
Aquella reacció, a banda de deixar clar que no hi havia negociació possible, em va espantar, i vaig pensar que, en qualsevol instant, obriria les ales negres del seu vestit i em xuclaria la sang fins a l’última gota, així que vaig intentar defensar-me, culpant a una altra...
- Es que la señorita me lo hace hacer...
- ¿Como que la señorita? !Voy a hacer que cierren ese burdel que tienes por escuela!
A casa, la paraula per designar aquests espais d’oci era “casa de barrets”, pel que la paraula “burdel” no em va fer pensar res, bé, potser només que la llengua castellana i els seus parlants eren molt més complicats del que em semblava... a més, no entenia massa el motiu, però havia posat en pecat mortal a tota l’escola sense voler-ho... així que, desesperada, vaig tornar a carregar-me les culpes per treure-li a la senyoreta i als nens...
- Es no sé cantar como las niñas y tampoco no se tocar la flauta con los niños, por eso me dió el triángulo para picar algunas veces cuando se acaban las canciones y a veces también entremedio o...
Llavors l’home es va tocar el coll i em va dir que em posés de genolls, imatge que em va fer pensar en que em decapitaria, tal com feien a les pel·lícules. En veure que jo estava petrificada a la cadira em va cridar:
- !De rodillas!
Vaig obeir perquè vaig pensar que, si ma mare que era fora esperant-me, i que a la força havia d’haver sentit aquell crit, no entrava a salvar-me, ja no ho faria ningú.
Jesús tampoc, és clar...
Quan ja esperava veure el meu propi cap per terra i el cos caient de costat, cosa que després vaig pensar que era impossible a no ser que el cap m’hagués quedat colocat en una posició que ho permetés, em va posar una ma al damunt del cap, va murmurar alguna cosa, em va fer alçar i em va dir que havia de resar no sé quants “padresnuestros y avemarias”... i abans de dir-me que marxés em digué:
-“Antes de hablar con tu madre, da la vuelta a la manzana pensando en todos tus pecados”.
Vaig sortir esperitada, sense saber si havia “aprovat” o no i sense recordar-me del vestit, però contenta de fugir d’allà amb vida.
Quan vam ser al carrer, ma mare em va preguntar com havia anat i li vaig resumir dient:
- “M’ha dit que li donés la volta a una poma” (cosa cap de les dues no va entendre).
Més tard, mentre ma mare feia el sopar em va dir que això de la poma potser era un símbol, ja que al que normalment es donava la volta era a la truita (fins i tot em va ensenyar un plat que duia escrit “Tomba-Truites”), però que potser pel tema d’Adam i Eva ells usaven la poma.
Tot i així, no vam acabar de copsar el significat ocult d’aquella frase.
Dies més tard li vaig explicar als avis les coses que m’havia preguntat aquell home, i desprès de sentir el meu avi dir: “Mecàgum la sang que els aguanta”, em va dir que no calia que resés res, que si volia, podia parlar directament amb Jesús quan de debò tingués alguna cosa per dir-li...
I com que de fet a mi em queia millor el meu avi que aquell home, cada nit, abans de fer la primera i última comunió, vaig intentar fer-li arribar el missatge: “I no podries tornar a fer màgia, i que el vestit fos negre?”... Però tal i com ens havien dit, ni feia màgia ni era entre nosaltres, per la qual cosa, mai no vaig arribar a ser com la Lauren Bacall...
Malgrat tot, la meva afició al cine no va decaure degut a aquell episodi. Amb el temps vaig veure l’Steve McQueen a “La gran evasió” amb aquell somriure, aquell deixar-se atrapar pels nazis per ajudar els seus companys –que eren els bons-, aquella moto saltant filferros que delimitaven absurdament prats verds on en un costat eres lliure i a l’altre no, aquella samarreta, aquell no rendir-se mai i lluitar sempre, aquella manera de fer tant senzilla i tant salvatge...
... i la meva vida va fer un gir de 180 graus, vitalment parlant, emocionalment parlant, ideològicament parlant, triangularment parlant...
Però cap Nosferatu no ho va saber mai.
(Dedicat al Poetigat (magnífic, tu), al Sarralenc (jo de gran vull ser na Sarralenca!), a la Clidice (no sé xiular, però per tu, n’aprendria), al WaYeah (pistoles a l’esglèsia... uhmm), a l’Stikaquí (àssies wapa), a la Misselvis (per estilassu, tu wapa), a la Lauren (Bacall, col·lega!), al Persi (i per quan la teva confessió? Eh, geni), a la Dax (àssies wapa), pq m’heu fet venir ganes d’escriure –i feia molts de temps que no en tenia- i també al senyor August Kuentzmann Damm, que mai no llegirà aquest escrit però que ha donat moments “Estrella” a la meva creativitat. Doneu-vos per besades!!!)
;)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
TomasM-Porta |
Pos jo
Tuesday, September 23rd 2008, 8:40 AM
Tenia mossens que mentre ens preguntaven els pecats ens grapejaven i ens feien sortir d'aquella mini-caserna de la guàrdia civil que és un confesionari amb un cacau mental magnífic.
- Oye, tu te tocas?
- Claro que me toco, como quiere que no me toque?
- Las partes pudibundas?
- Las què? Oiga que yo de eso no tengo, creo eh?
- Las verguenzas.
- Que verguenzas?
- Oye tu eres tonto o que, no sabes que yo represento a Dios a ahora?
- Però tiene poderes, usted? (ja anava per advocat, jo). ´No es broma, ya se que le representa. Algo tonto sí que debo ser. No entiendo la pregunta.
- Que si te masturbas? Que si te haces pajas, coño?
- Sí, alguna vez. Però usted lo hace mejor, eh?
Etc...
La Xènia ets tu Vegada. Gràcies.
Per cert que t'he contestat, carinyosament, crec, el teu comentari sobre la propietat comunal i tens un missatge meu.
Petons
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
