| |
Vicky Cristina Barcelona
 diumenge 21/setembre/2008 - 08:55  1247  7
Primer de tot aclarir, pels que encara no ho sabeu, que Woody Allen és el meu director favorit des de molt abans que ell sabés col·locar Barcelona al mapa sense equivocar-se de continent, com fan la majoria d’americans. Woody Allen, no és per a mi el millor director de cinema de la història, ni de llarg, no estic dient això, senzillament és el meu preferit, i potser és el que més bé conec, he vist totes les seves pel·lícules, la majoria, més d’una vegada, algunes, un munt de vegades, m’identifico molt amb la seva visió del món, m’interessen els mateixos temes que a ell, m’encanten els seus diàlegs, em fan riure els seus acudits, m’identifico força sovint amb el personatge que ell mateix o “alter egos” seus interpreten a les seves pel·lícules, algunes de les quals com “Zelig”(casualment aquesta pel·lícula es diu com el meu gat), “Marits i mullers”, “Amor i Mort”, “Annie Hall”, “Manhattan”, “La Rosa Porpra del Caire”, “Desmuntant Harry” o “Bales sobre Broadway”, figuren entre les meves favorites de tots els temps, en definitiva, em diverteixo veient les seves pel·lícules com amb les de ningú altre, i això i moltes altres raons personals que no vénen al cas, em fan convertir-lo en el director de cinema més seguit i estimat per mi. Per cert, que sembla que la pel·lícula està tenint un èxit inesperat a Amèrica, on Woody gairebé mai ha aconseguit grans recaptacions, i esperem que això del mapa canviï també una mica més ara entre els seus compatriotes, gràcies a aquesta pel·lícula.
Doncs, com no podia ser d’una altra manera, vaig anar a l’estrena del divendres al cinema Verdi (primera sessió, fila 3, al davant de tot jo...). De fet, poques vegades havia enfrontat una pel·lícula d’ell amb tantes prevencions. No m’agradava el títol, li tenia mania irracional de sempre a la Pene Cruz, odiava la cançoneta enganxifosa dels tallarina, havia sentit opinions prèvies que la desqualificaven i, sobretot, creia que la identitat catalana com quelcom diferenciat de l’espanyola no apareixeria per enlloc... Doncs, res, al final, em va agradar força “Vicky Cristina Barcelona”, i no crec que es tracti d’amor de mare barcelonina per part meva.
A la pel·lícula, Vicky, el personatge interpretat per Rebecca Hall (és guapíssima aquesta actriu, la més guapa de les tres protagonistes, pel meu gust), està cursant un màster en identitat catalana, que provoca un acudit divertit en cert moment, quan un dels protagonistes més aburgesats li pregunta “I això serveix per alguna cosa?”. Segons declaracions fetes dissabte pel propi Allen, va voler que un dels seus protagonistes curses un màster en identitat catalana per transmetre al públic que les cultures catalana i castellana són diferents. Cosa difícil perquè “qui no és espanyol no coneix aquesta diferència amb la intensitat que es viu aquí”. Segurament el productor Jaume Roures, i l’actor Joel Joan, entre d’altres, el van il·lustrar oportunament al respecte, perquè quan va arribar aquí per rodar estava força despistat sobre això de Catalunya, i ara ja és capaç de dir coses com aquesta. Però és normal, no se li pot demanar a un americà que vingui a salvar-nos la pàtria quan la meitat llarga de Barcelona celebra el triomf de l’Eurocopa d’Espanya o parla només castellà habitualment. És cert que cap dels actors i figurants catalans (tots surten molt breument, i la immensa majoria ni tenen frase) arriben a dir una sola paraula en català i que un “màster en identitat catalana” no és gran cosa tampoc, no ens enganyem, però pel que podia ser, jo crec que ja hem salvat els mobles. Segons certs rumors (que no sé si són certs o no), en la idea original de l’argument que tenia pensat Allen, es volia que el personatge del pintor que interpreta Bardem fos torero, i van arribar a anar a rodar a la Monumental. El cert és que no sé si el productor va reconduir Allen, o tot eren falsedats, però al resultat final no apareix una sola imatge de toros (a no ser que a mi se m’hagi escapat), i només en una sola ocasió apareix la paraula “torero”, i és també fent un acudit en què es diu alguna cosa semblant a: “Encara sort que no és torero”. No sé quines eren les intencions inicials d’Allen, però el màxim, lamentable, i semblava que inevitable, “topicasso” espanyol dels toros no apareix per enlloc al resultat final, i això em congratula profundament.
Tots els actors estan prou bé, especialment, ho haig de dir, la Pene Cruz. He fet les paus amb ella gràcies a aquesta pel·lícula i he descobert que realment, té talent, perquè el seu personatge fàcilment podria caure en el ridícul si no estès molt ben interpretat i em sembla convincent en tot moment.
I la pel·lícula, en realitat, no tracta sobre Barcelona, és una història rodada entre Oviedo (el pare del pintor viu a Oviedo i el van a visitar el “trio” protagonista, és un personatge secundari molt interessant, interpretat per un actor català de qui ara no recordo el nom, un poeta que no publica, perquè està enfadat amb el món ja que, el món, segons diu, en tots aquests anys, encara no ha après a estimar, i que confessa sense embuts que tenia fantasies sexuals amb la Maria Elena, la exnòvia del seu fill, el personatge interpretat per la Pene), Avilès i, sobretot, Barcelona. Els personatges i les relacions que estableixen entre ells és el més important de la pel·lícula i no pas Barcelona. Es tracta d’una sèrie de personatges que viuen a la capital de Catalunya, però que tenen arrels espanyoles, per tant, tampoc resulta estrany que no parlin català. Barcelona, en resum, només és un bonic teló de fons, amb totes les postaletes turístiques típiques col·locades oportunament, per explicar la història d’uns individus una mica desequilibrats de classe mitjana o alta amb inquietuds intel·lectuals o artístiques, uns, aburgesats i avorrits sabent-ho o sense adonar-se’n, els altres, i emportats per passions diverses, i encontres i desencontres amorosos, tots temes típics que solen ser habituals al llarg de tota la cinematografia d’Allen. Però, en aquest sentit, trobo jo, que és una pel·lícula més atrevida i “alternativa” que moltes altres del geni novaiorquès. El mestre, rejovenit per la seva idealització de la llibertat sensual mediterrània, ens mostra relacions poc convencionals, com una relació de trio que funciona de meravella (mentre dura), o com una convencional nord-americana, d’entrada completament reacia a cap mena d’aventura i monògama militant, la Vicky, que acaba caient també als braços de la passió amb el pintor, i desfent-se-li completament la seva anterior visió del món.
La pel·lícula, en definitiva, diria jo que ens parla sobretot de com d’incontrolable és això que anomenem passió, amor i enamorament, i com de difícil n’és de trobar una estabilitat satisfactòria que no acabi a la curta o a la llarga en la incompatibilitat o en el més mortal ensopiment. Reivindica el gaudí sensual del moment, mentre hi ha la possibilitat, perquè tot passa molt de pressa i és bastant imprevisible. Però tampoc enganya, deixar-se emportar només per la passió i ser incapaç de trobar l’equilibri amb algú, pot tenir conseqüències autodestructives i acostuma a ser insostenible emocionalment. Conclusió: que en el tema de l’amor i el sexe no hi ha cap llei, i tothom s’ho acaba muntant el millor que sap, o que pot. El que sí reivindica Allen en tot moment, és un estil de vida obert, experimentador, creatiu, i artístic que ell identifica com propi del mediterrani, enfront de la tradicional mentalitat puritana, aburgesada i conservadora dels seus compatriotes. Ja es nota que realment no en té ni idea de com són la majoria de catalans, el pobre...
I d’acord que hi ha una mica massa de guitarra espanyola durant la pel·lícula, però m’encanta l’escena en què Bardem i Rebecca Hall s’emocionen i “s’enamoren” assistint a un concert, contraposada a una escena posterior en què ja torna a estar amb el seu nòvio oficial i el matrimoni avorrit que els ha acollit a Barcelona, i el seu futur marit i ells estan parlant de si es construiran una casa amb piscina o no, quan tornin al seu país, o com viuran de bé, mentre ella es mira embadalida i absent el guitarrista, recordant una altra mena de vida que no podrà ser, però que ara, per sort o per desgràcia, ja ha conegut i això l’haurà canviat per sempre. I és que, la pel·lícula, tot i amb tocs d’humor molt divertits, no sé si és ben bé cap comèdia dramàtica, potser més aviat és un drama amb tocs de comèdia i, a més, al final, tots els personatges es pot dir que acaben insatisfets, amb alguna cosa perduda i trobada pel camí, però insatisfets i frustrats, o sigui, que no és de cap manera una pel·lícula complaent, malgrat el vitalisme que desprèn.
En definitiva, una de les millors pel·lícules que Woody Allen ha fet darrerament, i amb Barcelona de teló de fons, podem estar contents, com a mínim jo n’estic, i molt... Fins i tot ara el títol em sembla més adequat, i la cançoneta dels tallarina, apropiada.
Ah, només dues o tres petites pegues! L’arxifamós petó entre la Pene i la Scarlett, això no és un petó ni res, noies, molt poca passió! Ah, i quan estan nues al llit amb el seu amant i s’incorporen, per què sempre les actrius nord-americanes es tapen els pits amb el llençol, per què no els hi vegi l’amant, potser? I la careta de la Rebecca Hall a una de les escenes finals quan la Pene agafa la pistola i comença a pegar trets, molt poc convincent, no sembla que tingui cap por, només sembla que s’hagi ennuegat amb el pa amb tomàquet (sí, també surt el pa amb tomàquet, i la cançó típica catalana “El noi de la mare”, llàstima que aquesta darrera soni a Oviedo i no a Barcelona).
La tornaré a anar a veure properament, per observar-ne detalls que se’m poden haver passat, i espero que no em decepcioni llavors, però, ara mateix, “Vicky Cristina Barcelona”, no és cap obra mestra, però em sembla una bona pel·lícula, i us la recomano a tot el personal.
|
Contactes
Registra´t
