Durant anys que he viscut als boscos;
als interminables deserts del somni!
El meu camà era la terra
i els capvespres moribunds,
i la pluja rossolant-me pels ulls...
la victòria de l’home cau a trossos daltabaix
en un sol instant.
Però tu coneixes tots els silencis infinits
desats a mon à nima:
la paraula del meu poble i de ma mare,
la vella llar de cada hivern, el foc sagrat de la memòria!