| |
Enamorada, vaig fer la catequesi
 divendres 19/setembre/2008 - 05:18  699  10
Quan tenia prop de vuit anys vaig enamorar-me de la Lauren Bacall a la pel·lícula “El son etern” i vaig decidir que de gran seria com ella, beuria whisky, fumaria i tindria aquells cabells llargs i llisos tan ben pentinats.
Una nit que em vaig quedar sola a casa (que, segurament, devia ser una d’aquelles sortides d’emergències a l’hospital que havien de fer els meus pares perquè la meva germana petita els deia que s’havia empassat una agulla de cosir, o coses similars, i que finalment no eren veritat) vaig decidir començar a “ser” la Lauren Bacall.
Vaig obrir el moble bar i vaig trobar ben poca cosa. A casa no la bitllaven gaire i l’alcohol de graduació era un luxe que el meu pare es feia durar temps i temps, assaborint de tant en tant el licor de les poques ampolles que hi tenia.
Vaig agafar l’ampolla de conyac, de líquid de color d’or vell, i un got petit de la cuina tal i com li veia fer al pare (la Bacall bevia en gots amples, però d’aquests no en teníem). També vaig agafar un cigarret de la capsa que hi havia al damunt de la tauleta del davant del sofà disposada a fer com ella: treure núvols blaus dels llavis.
El conyac em va cremar la llengua, la boca i la gola, vaig notar com un líquid de foc em baixava per l’esòfag i queia com un cop al meu petit estómac. També vaig pensar que feia l’olor de l’alcohol per guarir els colzes i els genolls de ma germana quan anava de cap per terra.
No sabia com agafar el cigarret; si ho feia com la Bacall i el meu pare, em ballava entre els dits, així que el vaig prémer fort entre l’índex i el polze per tal que no caigués i no cremés el sofà de plàstic que tant ens agradava malgrat que li havíem de posar tovalloles per tal que les cuixes no se’ns enganxessin a l’estiu. El plàstic del sofà era ideal per a pintar-hi coses amb bolígraf, i quan n’hi havia massa, la mare passava un drap amb alcohol i tornàvem a tenir una pissarra enorme on dibuixar.
Vaig fumar-me’l tot, i també em vaig empassar tot el conyac. Estava marejada i sentia tot de gustos amargs i àcids que no m’agradaven però als que, amb el temps, m’hi aniria acostumant.
Estava prou contenta, en el sentit més espiritual del terme, però vaig marxar a dormir pensant que encara em faltava alguna cosa per ser com la Bacall.
I així va néixer el somni de tenir un vestit llarg, un vestit de nit...
I, coses de la vida, l’oportunitat es va esdevenir aquell mateix any quan, tot i que a casa no anàvem mai a missa, em van preguntar si volia fer la comunió com les meves companyes a escola.
-Podré dur un vestit llarg?
-Sí, és clar. L’àvia ha dit que ella te’l regalaria.
-Negre?
-Negre? No. Els vestits de comunió són blancs.
-I no poden ser negres?
-Jo diria que no...
-Per què?
-Doncs no ho sé molt bé, però els casaments i les comunions són de blanc, deu ser per allò de la puresa.
-Bufff... És que jo prefereixo que sigui negre.
-Nena, no trobarem cap vestit de comunió negre. Per més que voltem totes les botigues de Barcelona.
-I no me’l pot fer l’àvia? Ella sap cosir...
-No, i ja n’hi ha prou; pot ser llarg, pot ser blanc i pot ser de comunió, i si no t’agrada, doncs no fas la comunió i llestes.
Vaig rumiar poca estona, tindria un vestit de nit, blanc però llarg i també aniria a la perruqueria a que em desfessin els embulls i nusos que el meu cabell rinxolat i salvatge acostumava a tenir. No era ben bé el que volia, però era el màxim que podia aconseguir. Ensarronar la meva mare ha estat una tasca gairebé impossible tota la vida.
El primer escull que vaig haver de salvar va ser aprovar la catequesi. Jo no hi volia anar, a escola no jugava gaire amb les nenes de la classe i no en volia conèixer de noves a catequesi. A l’hora del pati, a escola, preferia estar-me asseguda al costat de les mestres i mirar els ocells que piulaven als nius esperant que tornessin les mares amb alguna cosa per menjar, o escoltar les converses que tenien elles i descobrir que fer-se gran no era, ni de bon tros, tan divertit com podia semblar des de l’obligació d’anar cada dia a escola.
Anar a catequesi va ser, però, molt pitjor que anar a escola.
El primer dia em va semblar que l’home que ens faria de mestre estava malalt perquè tenia la pell grisa i les faccions contretes. També tenia les dents fosques, cosa que em va corroborar la idea que, al contrari del que deia ma mare, no tothom es rentava les dents.
Aquell home de seguida va veure que jo no entenia gaire les coses que explicava, i el que era pitjor, que a casa no érem d’anar a missa...
-¿Vas con tu familia a misa cada domingo?
-No, cada domingo no... a veces.
-¿Cuando?
-No sé... a veces...
No tenia molt clar com contestar aquella pregunta sense que se m’escapés un secret que em feia molta por de desar. Ma mare em va deixar ben clar que no havia de dir-li, per res del món, que el meu avi era fuster i que havia cremat una creu que ell mateix havia fet molts anys enrera, perquè podia ser que el prenguessin i el duguessin a la presó... i així, amb aquesta angoixa clavada al fons del cor, anava passant els dies aprenent de memòria coses que no entenia, però que acceptava recitar de memòria a canvi d’un vestit blanc.
Però va arribar el dia que ens va explicar el miracle dels pans i els peixos i, més que res per ajudar a ma mare a omplir la nevera (que tant es queixava que li costava d’omplir), li vaig fer la primera pregunta:
-¿Y porqué no lo hace ahora?
-Porque ahora no está entre nosotros, está en el cielo.
-¿Y ya no puede hacer magia?
-Jesús no hace magia. Hace milagros.
-Ya. ¿Pero no puede desde allá?
-Desde allí... no es que no pueda, es que ahora hace otras cosas.
I llavors, esvalotat el galliner, un nen va preguntar què quines altres coses feia i ell, clavant un cop amb el llibre del catecisme sobre la taula va cridar:
-!FE!
-!FE ES CREER EN LO QUE NO SE VE!
I jo, veient-lo tant enfadat i intentant salvar-me del seu enuig, vaig provar de demostrar-li que ja havia entès el que volia dir, i vaig dir amb veu clara i aguda per tal que li quedés ben clar que jo era una alumna aplicada mereixedora del vestit:
-Ah, como en los OVNIS!
Perquè jo en aquells temps, malgrat no haver-ne vist mai cap, tenia la certesa, que només dóna la fe, que gent d’altres galàxies ens venia a visitar en platets voladors... Però per les rialles de la resta de la classe vaig entendre que la meva aportació no era, precisament, la que esperaven.
La seva resposta va ser clara, tant pel llenguatge verbal com corporal que va utilitzar assenyalant-me la porta de la classe:
-FUERAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!
Suposo que no va suportar mai que jo tractés Jesús com firaire que feia màgia o com un extraterrestre, perquè no va tornar-me a fer cap pregunta directa, i jo em vaig guardar prou de tornar a obrir la boca a classe només quan recitava el Padrenuestro (tot i que malament, perquè a la última frase jo em creia que s’havia de dir: “más líbranos del mar, amén”, però com que en general no entenia res del que deien, no li vaig donar més importància que la de pensar que no els agradava el mar...)
I així vaig superar la primera prova per tenir el meu vestit.
Però en quedava una altra encara més surrealista: la confessió!
|
| |
misselvis |
hola
Friday, September 19th 2008, 7:04 AM
seria divertit tornar enrera en el temps i coneixer-vos(coi no em surt com s'escriu!)a tots/es de petits,devieu tenir unes sortides d'aquelles per recordar,jo no vaig fer catequesi, m'horroritzava i crec que als meus pares en part , tambe,i tens rao,la Lauren Bacall ,quin estilasu,jo pensava que quan es llevava del llit ja tenia els cabells aixi,molt divertit l'article
|
 |
|
Contactes
Registra´t
