| |
DE VILA-RODONA A SANTES CREUS-II
 dijous 18/setembre/2008 - 04:10  771  2
Caminada de Vila Rodona a santes creus
De Vila Rodona a Santes Creus hi ha aproximadament uns cinc kilòmetres. O sigui que pràcticament res després del tip de caminar que ens vàrem fer per les terres de Nabarra. Ara, això sí, abans de posar-nos-hi, hem de fer la digestió i hem de deixar que el sol deixi d’apretar. Ens distribuim en els sofàs i butaques de la casa, manem a la canalla que no foti gaire soroll i al cab de tres i no res no hi ha cap adult que no ronqui.
Mai no haguès dit que el camí de Vila-Rodona a Santescreus poguès ser tan bonic. Jo tinc la típica idea dels barcelonins que les úniques Catalunyes pintoresques són les del Pirineu, la Costa Brava, Montserrat i el Delta de l’Ebre. I n’hi ha més, es clar. En el fons la bellesa està en els ulls de qui mira i aquell que està àvid d’haver-ne sovint l’assoleix en el marge de qualsevol camí, en els núvols que juguen amb el cel o amb la mar incrustada als ulls d’una adolescent.
Al sortir de Vila – Rodona ens trobem amb una església tapiada que fa venir mal averany. Aquests edificis solemnes – tot i que artisticament no despertin una emoció especial – mereixen ser tapiats i esperar a que la pluja es vagi carregant primer el seu sostre i després la resta de la seva estructura? No seria més lógic expropiar-los i fer-hi un casal? I, en darrer cas, no seria millor enderrocar-los abans que siguin els elements qui els enderroquin i una pedra, una biga, una estatueta o el que sigui caigui al cap d’algú i prengui mal?
De seguida ens endinsem en un bosc en el que sembla que Hansel i Gretel siguin a punt de sortir en qualsevol moment. O el llop ferotge. O la família dels óssos. El verd maragda dels lledoners i dels pins contrasta amb el terra masrronòs i humit. No sé quants animals ens deuen estar observant però suposo que la tira...A diferència de la gata de casa i de molts animals engabiats cap no s’acosta a veure què li donem. Potser ho considerarien una imprudència, potser no els hi cal, simplement ( quan la gana o la set apreten és molt difícil ser prudent com els demostren els hervívors que van a abeurar als rius i llacs de la sabana malgrat que allà els esperin els carnivors amb els seus ullals afiladíssims ).
Una de les gràcies que té el bosc és que el Gaià hi fa meandres. Tres d’aquests meandres són travessats per ponts de fusta inestables i que, quan ets al mig, fan força panxa. A més a mès, no hi ha baranes o sigui que al més petit error te’n vas a l’aigua. Anar a l’aigua no suposa cap perill. Deu estar un metre aproximadament sota el pont. Però si vas en colla suposa fer el ridícul i fer el gran numeret i ja se sap que als catalans –que tenim un complexe d’inferioritat inmens tapat per un complexe de superioritat d’escaiola –fer el ridícul ens fa pànic. Llegiu-ho a Pla o recordeu Tarradellas i Pujol. El ridícul és l’únic que no es pot fer en aquesta vida. Si
Un català haguès fet la llista dels pecats capitals jo crec que haguès tret la gula i haguès afegit fer el ridícul. I potser també haguès tret la luxúria i haguès afegit l’imbecilitat. Però potser aquesta impresió meva no és representativa del que pensen les catalanes i els catalans.
Després de travessar el bosc arribem al poblet d’Aiguamúrcia, que es el municipi al que pertany el monestir de Santes Creus. Llegeixo no sé on que Aigua múrcia vol dir “aigua estancada”, potser sí. El que jo recordo d’aquest poble és que fa molts anys hi vàrem anar amb la que ara és la meva dona a fer una calçotada i d’aigua no em vam beure gaire. Debia ser per això...
D’Aiguamúrcia a Santescreus avancem quasi sempre per carretera, encara que també seguim algun camí. Ens envolta una mar de vinyes bellíssima. Si jo fos Sagarra haguès escrit un poema que s’haguès dit “vinyes verdes vora el monastir” que explicarien com la terra gràcies als grans verds esdevé com una mar perlada de maragda que el sol fa brillar.
Una de les tradicions ancestrals dels catalans consisteix en furtar fruita dels camps. Dic furtar perquè entenc que els robadors no trenquen res, si ho trenquèssin podriem parlar directament de robatori. Són furts fets sense gens de remordiments de consciència: passem davant d’una figuera, d’un cirerer, d’un presseguer o d’una vinya i com que no veiem el camp vallat ni ningú que els vigili pensem que al pagès no li vé d’aquí compartir una mica de la seva fruita. Potser fins i tot, amb Proudhom, pensem que qualsevol propietat és un robatori i que la fruita, que ha crescut gràcies a l’aigua de la pluja i al sol, en realitat és una “res nullius” a la que nosaltres tenim tant de dret com qualsevol altre. Tan arrelada està en nosaltres aquessta convicció que ha esdevingut tradicional i passa de pares a fills, fins i tot entre els pagesos, que la troben normal quan no són a les seves terres. Per això quan la canalla diu d’anar a arreplegar una mica de raïm, ningú no li crida l’alto ( com haguès fet, per exemple, si haguès pretès prendre una mica de raïm o qualsevol cosa d’una parada del mercat ). L’únic comentari és que no se’l mengin fins després de netejar-lo perquè els pagesos hi tiren molts productes per a que els cargols, els llimacs i els pardals no se’l mengin. Però nosaltres ens el podem menjar perquè gràcies al dit gros de les nostres mans –que són una de les claus de volta de l’evolució humana – en podem prendre, rentar-lo a una font i menjar-nos-el tranquilament.
|
| |
Vegana |
Heretge?!?!?
Thursday, September 18th 2008, 7:11 AM
Expropiar esglésies? Fer-ne casals? (populars? del poble? Okupar-los???) ostres, Persi, si segueixes així al final et fitxaré!!!
Compartir la fruita amb el pagès, els ocells i altres animals (de tantes potes com vulguis posar-li) és una mostra de la civilització que moltes voldríem (sense ensulfatar, és clar, ni la fruita ni la civilització)
...
Cat-xateres, sisplau, deixeu comentaris als blocs del Persi, o al final la Clidice i jo tindrem el carnet de “superfans”!!!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
