| |
DE VILA-RODONA A SANTES CREUS-I
 dimecres 17/setembre/2008 - 08:22  698  3
DE VILARODONA A SANTES CREUS
1. Matinar els diumenges
Hi ha gent que diu que no li cal ser rica perquè si ho fos la seva vida seria si fa no fa com la que té ara. Hi la veritat és que jo conec gent que ha fet diners –treballant o perquè li ha tocat la rifa en qualsevol de les seves formes- que malgrat la pluja de mil.lions continua treballant com si no li hagues tocat res.
Jos si em toquès la rifa –en qualsevol de les seves formes- canviaria moltes coses de la meva vida. La més quotidiana és que mai més em tornaria a posar el despertador, ni deixaria que la meva dona em cridès a una hora intempestiva. Com la gata de casa, com el conill d’índies, com la tortuga, com el perico dormiria fins acabar la son. I tant me faria si de mica en mica m’atansava a les hivernacions dels ossos o a les hores de repòs dels lleons, que diuen els documentals que poden ser de fins a 20 hores al dia.
Ara, potser amb ser multimil.lionari no n’hi hauria prou. Potser primer hauria de signar uns capítols matrimonials amb la meva senyora. No pels temes de diners, que mira, administrant-los ella i donant-me’n un pessiguet per vicis, jo ja en tindria prou, però sí pel tema del temps. Per com repartir les hores de la nostra vida. Enfront de la dèria d’ella del “fer”, la meva dèria pel “deixar fer”; enfront de la seva dèria d’estar desperta, la meva dèria per estar adormit; enfront de la seva dèria per viure l’aventura, la meva de descriure –o simplement escriure- l’aventura.
Sí, la meva és una dona intrépida. Una mena d’Indiana Jones amb faldilles. D’aquesta mena d’Indiana Jones que dóna aquest país que són kumbaiàs i escoltes, que els hi van la recerca de minerals, la pujada als pics i les cançons de rondinamenta. Enfront d’això jo em planto a les seves antípodes amb la meva panxa turgent, el meu esperit en decadència, el meu deler de bons tiberis i les sinfonies de Haydn o Mozart picant-li l’ullet a la vida.
Però casa meva es un matriarcat. I malgrat que avui és festa – i una festa ssenyalada no us penseu: 11 de setembre del 2008, l’onze de setembre de la presa de pèl del finançament i l’onze de setembre que alguns reclamaran una altra vegada el dret a decidir com si fossin canalla, en comptes de decidir com fan els adults-, el despertador del mòbil comença a xisclar en anglès a les 7 del matí i jo em cago en la mare que va parir els mòbils i els despertadors, dos dels invents més nefastos de la història contemporània (si del que es tracta es de viure bé, es clar).
2. La colla del camí de santiago i el tip que ens farem de caminar.
L’aventura d’avui la fem amb els mateixos components que vàrem fer l’expedició Nabarra del camí de Santiago. Com a excepció s’hi afegeix el marit de la Teresa que es un botiguer de Vila-rdona que deixaria que li arranquèssin qualsevol cosa abans de deixar de cuidar-se de la seva botiga. No ho critico. Aquesta mena de gent és la que van treure el nostre país de la misèria i les costums relaxades en matèria laboral de la meva generació, la que la precedit i potser la que la seguirà són els que potser el duran a la misèria. Per a viure bé la majoria de la població ha de treballar de forma eficaç i productiva. Si la majoria de la població no ho fa així i al que aspira és a esdevenir funcionari o a treballar com a funcionaris, el país queda sembrat de sal i en això estem.
També s’hi afegeixen la Sara i la Lena, les nétes del senyor Joan, el millor pintor de Santa Coloma i un dels homes més profundames savis que conec.
Aquesta actitud, la que té el David, la que tenien els nostres avis, és la que tenen els nord-americans i els han convertit en el primer país del món. No cauré jo en l’ingenuitat de dir que no són un país imperialista –es a dir, que explota a les seves colònies- però, de moment, les explota i penca a l’hora. Només cal veure els índeixs de productivitat i els pocs dies de vacances dels ianquis. Quan deixin de pencar, vindrà la decadència i els xinesos, els japonesos, els indis o qui sigui els hi passarà la ma per la cara.
El camí de Santiago ha despertat en nosaltres les ganes de caminar. Es una aficció nova per a mi. De petit, quan es tractava d’anar d’excursió, jo més aviat rondinava. Em cansava aviat i fins i tot vaig muntar algún numeret dient que “no podia més”. Recordo que en aquella ocasió un company que tenia el cognom alemany i era més alt que la majoria dels de la classe, es va treure una corda de la motxilla, me la va lligar al cinturó, se la va lligar al seu i em va començar a arrossegar cap amunt. Fet i fet, val a dir que estàvem tant ridículs –un en el seu paper de salvador i l’altre en el seu paper de salvat- que la veritat és que no va haver d’arrossegar gaire, perquè la corda no va estar tensa gairebé en cap moment.
En aquest moment de la meva dia –en la transició dels 46 anys de ruc als 47 anys de ruc -, peso molt més del que pesava llavors, jo diria que si no estic igual de mal criat – perquè al cab i a la fi l’esposa no està pels romanços de la mare -, però, sobre tot, els metges –no ja un, sinó tres de diferents- m’han recomanat molt seriosament que com a mínim camini una hora diaria i m’aprimi al voltant de vint quilos. A conseqüència de l’anterior, per tal de posar-me davant una pastanaga que em faci fer rodar la sínia més a gust, he decidit que escriué sobre les meves passejades.
3. De Santa Coloma a Vilarodona en cotxe.
Per anar de Santa Coloma de Queralt a Vila-Rodona només cal seguir el Gaià, riu que neix justament darrrera de la casa dels meus sogres (malgrat que val a dir que té un naixement força estrany perquè el tram colomí del riu, a diferència del que passa a Santa Perpètua del Gaià, per exemple, pràcticament mai no té aigua. Ni tant sols quan plou).
Però no anem a Vila-Rodona ni en canoa, ni en hoovercraft, ni el moto d’aigua, ni en llaut, ni en vaixell de paper. Potser un altre dia. Hi anem en cotxe. Deixem enrera la Baixa Segarra (altrament dita Alt Gaià), travessem la Conca de Barberà i arribem a l’Alt Camp.
Vista des de la muntanya, Vila – Rodona no és rodona, però al menys tampoc no és quadrada. Té una forma imperfecta de mandarina simpàtica a la vista. Tot i que el verd de les pedres és el groc marronòs i polsòs típic del nostre país –on la terra i les pedres i les plantes i els animals i les persones i ja no diguem els rius i potser fins i tot algun dia el mar, imploren aigua per caritat -, tot i aquest groc marronòs i polsòs mediterrani de les cases, el bosc des del que baixem a la vall es més o menys frondòs i sorprén amb els seus verds que sembla que s’acabin de dutxar ara mateix. Vist des d’un altre indret – penso – deu semblar que Vila – rodona porti unes bellíssimes arracades verdes.
Abans d’arribar a Vila – Rodona ens trobem amb una sorpresa. Hi ha un camp, un tros, un solar, un pati o digueu-li com vulgueu ple d’objectes estranys. Sembla que l’amo és escultor afeccionat a l’art abstracte. També podria ser que aquests objecteus els hagin deixat els marcians o els venusians com a detall de benvinguda al planeta terra, entent de recalar a Vila-rdona és el més intel.ligent que poden fer. O potser són d’un paleta jubilat que mata les hores creant aquelles formes que sempre havia somniat i mai va poder construir. O potser és la realització d’una idea de l’alcalde i del regidor de cultura per tal d’atraure turisme al poble. O potser és una mena d’espanta ocells i espanta barcelonins. Ves a saber....
4. Trobada amb els nostres amics i visita al poble.
La Teresa, l’Ibet i l’Udet ens ensperen arran de carretera, entre la farmàcia i el casal. L’Udet, com sempre, té unes ganes de jugar i de riure enormes, mentre la seva germana gran, més tranquil.la, pren paciència deixant anar de tant en tant alguna mitja ganyota i algún mig somrís.
La Teresa – colomina, sotsdirectora de l’escola de les monges però casada amb un vilarodonenc i habitant de Vila Rodona- escardalenca, de cabells rojos de medusa i tot un nervi, comença a donar-nos indicacions i a treure’ns la son de les orelles. Totes les mares manent molt però la Teresa, potser pel seu comandament acadèmic, encara mana més. I res a dir: per a que les coses rutllin avui cal una generala amb les idees clares, si es que sempre no ha estat així
Per fer gana, anem a visitar Vila Rona, vila de la qual jo nomès sé que fa anys va donar un jugador al primer equip del Barça que es deia Ramon-Maria Calderé, que era un migcampista d’una tècnica notable –no extraordinària, però- i que suava la samarreta. O sigui que pertanyia a la raça dels Rifé, Sergi o Puyol i no a la de Rexac o Guardiola ,que partien de la filosofia que qui havia de còrrer era la pilota i no els jugadors.
Vila Rodona es veu un poble tranquil i relativament ric.Malgrat la seva antigor, el Monestir de Santescreus deu haver condicionat molt la seva història. D’aquí devien sortir molts dels pagesos que treballaven pels monjos i d’aquí devien sortir alguns dels que van anar-hi a rapinyar de la desmortitzsació de Mendizabal fins que les institucions vàren aconseguir deturar la rapinya. D’aquí van sortir molts monjos i fins i tot abats, com el cèlebre Tolrà, que jutjà i feu empresonar a l’abat Caixal de Poblet, també cistercenc.
Vila Rodona deu el seu nom a la part antiga del poble, que té una forma lleugerament circular.
Com la majoria de ciutats velles de Catalunya –i a diferència del que passa a altres països més civilitzats- hi ha molts edificis en runes, amb el sostre caigut i on han nascut tota mena de plantes i arbustos amb les seves respectives flors. Algunes de les parets aguanten, però es qüestió de temps que entre l’aigua i el vent acabin rodolant per terra. Opino que als propietaris que deixen caure les seves cases no només se’ls hi hauria d’expropiar de les seves propietats a canvi de res sinó que se’ls hauria d’imposar fortíssimes sancions econòmiques. Una casa de poble que cau no és només un perill sinó que és una gran inmoralitat, una gran falta de respecte envers els que ens han precedit, envers els que la van construir per tirar endavant una nissaga i els que l’han anat mantenint amb penes i suors al llarg dels anys. Es del tot legítim i moral que la família hagi buscat una millora en l’habitatge i s’hagi traslladat, però això no treu l’obligació i el respecte degut a la casa dels pares, dels avis i dels besavis. En aquest aspecte, els qui han viatjat una mica han pogut comprobar que Catalunya –on s’ha imposat una moral d’una superficialitat corrossiva- és un dels països més endarrerits del món.
Pel que fa al castelll....
Enamorat com estic de Roma – de la pagana i de la cristiana, de la republicana, de l’imperial i de la monàrquica-, convençut com estic que nosaltres els catalans som uns romans provincians pel que fa a la llengua, al dret, a la religió, als costums i a la raça, sempre que trobo alguna runa de l’antiga pàtria m’emociono.
Deia Francesc Cambó – llicenciat en filosofia i lletres i dret, a banda de polític, financer i mecenes- que no es podia estimar Catalunya si no s’estimava l’Edat Mitjana. El que volia dir el geni de Verges, està clar: a l’Edat Mitjana sorgeix la Catalunya tal com l’entenem avui: la llengua i l’independència política, sobre tot.
Però l’essència catalana és romana o ms ben dit íbero-romana La conjunció d’aquests dos obles són els que fomen l’essència de la catalanitat, sent l’elemnt romà molt més important que l’iberic pèr ser el posterior, el més deenvolupat i haver calat profundamt en nosaltres, a diferència del que passà a Euskdi.
El columbari romà de Vila-rodona es a mig kilòmetre del municipi, aproxiadament, pel mateix amí que porta a l’arbreda i segueix al Gaià. Vist de lluny, aquest petit edifici rectangular sembla una capella o una ermita cristiana. Fins i tot, en arrtibar’hi i veure la petita porta rodona, sembla que estiguis en una església romànica de les moltes que hi ha a Catalunya. I penso que romànic ve de romà i que alguna cosa hi deu tenir a veure.
Magrada molt com s’ha restuarat el monument, amb els seus trossos a pedra vista que són el que queden de l’antigor i amb els trossos grocs que són els que s’han afegit. No em desagradaria que les meves sendres reposèssin aquí ( mai m’ha agradat que el meu destí sigui podrir-me al nínxol d’un cementiri ).
.
Tornant enrera cap al poble, trobem un camí que baixa cap al riu i que ens duu a l’arbrera. Es un lloc amb una barbacoa inmensa, tres o quatre taules de pedra i els seus respectius bancs. El sostre és un bé de Déu de lledoners –l’arbre amb el que es fabricaven les forques a Alentorn, el poble de la meva àvia paterna-. Aquesta verdor, aquesta humitat gairebé no sembla mediterrània. Sembla com si estiguèssim a un bosc celta, basc o, en general, atlàntic. Ha de ser molt agradable fer una calçotada o una costellada aquí amanint l’àpat amb el vi del país, que no és extraordinari però que cada vegada és més a prop de l’excel.lència.
5. Dinar opípar a casa la Teresa. El david, la revolució i l’exquisidesa a taula.
La casa de la Teresa i el David és una casa unifamiliar al carrer que duu el nom d’un dels tres o quatre poetes catalans que valen la pena. Es una casa nova de classe mitjana que dibuixa d’una manera clara que a la família li van bé les coses. No és una casa luxosa, però sí que té les comoditats que fan la vida més agradable. I hi ha un piano – la filla gran toca el piano, el xel.lo i la gralla i la petita el piano, la flauta travessera i el timbal -, diversos quadres massa naïfs pel meu gust i un quadre abstracte –massa abstracte i atapiat pel meu gust- de la pintora colomina Lali Calzada.
El dinar que ens ofereixen la Teresa i el David és pantagruèlic. Com que el David regenta la botiga de queviures més important del poble, ens porten del bo i millor a la taula i en quantitats industrials. Com sol passar en aquesta mena de dinars, passa amb l’aperitiu, que en tempta amb mil cosetes que menjaries fins a l’infinit, n’hi hauria prou. T’entussiasmes amb el preludi i no tens gana per a la resta. I has de fer un bon paper per a que la cuinera estigui contenta, que és el mínim que se li pot demanar a un comensal ben educat.
El pernil és extremeny i d’una qualitat fora de sèrie. Un formatge és francès, com els patés i l’altre manxec. El pa de panses i el pa de llavors semblen d’abans de la guerra. La sobrassada és mallorquina, el fuet olotí, la botifarra blanca i negra de la Cerdanya. La cervesa, belga. El vi de la Conca de Barberà, del Penedès i del Priorat.
De primer plat mengem una amanida de pasta amb marisc tant sublim que no sembla una amanida de pasta. Consti que quan he vist el plat he arrufat el nas i he pensat: què ens porten ara? Però després, un cop servida i amb les diferents salses que podíem utilitzar –maonesa, rosa, romesco, all i oli- he vist que el meu prejudici era estúpid i que l’opció per aquell plat era molt intel.ligent. Segur que agradava a la canalla i ens grans ens el podiem vestir de manera que també ens agradès.
De segón plat ens han servit una vedella farcida de pernil i formatge que els àngels hi cantaven, senzillament. La carn se’t desfeia a la boca i una música semblant a les més alegres de Haydn et pujava al cervell. Immediatament estimaves més la vida i et deies que potser sí que Déu existeix.
El postre ha estat un massini inmens i tan fi que, tot i que tots estavem tips i retips, hem repetit diverses vegades. I els licors que han anat sortint després – Napoleons, Chivas, Fra Angélicos, Bayleis etc... – han acabat de pujar el nivell espiritual de la trobada. Els abstemis poden dir el que vulguin però quan Jesús va multiplicar el vi a les bodes de Canaan i, després, en un dels actes més simbòlics de la seva existència, va dir que el vi era la seva sang (en comptes de dir que ho era l’aigua o la llet, per exemple ), per alguna cosa devia ser...
A mesura que l’alcohol s’ensenyoreix de les nostres goles, la conversa és fa més i més animada. El David diu que hem de fer la revolució i jo li dic que, si vol, després de dinar i fer una bona migdiada podem anar a matar l’alcalde, que al cab i a la fi és socialista. Ell em diu que l’alcalde no el podem matar, que és un bon amic seu. Li dic que, llavors, com a mínim haurem d’anar a matar al capellà, als mestres i als de la policia municipal. Però el capellà és el capellà que va casar el David i la Teresa i que va batejar les seves filles, els mestres també són amics i els policies municipals són uns clients excel.lents. Sent les coses així, no sé quina mena de revolució vol fer aquest. Què no veu que sense guillotines i pelotons d’afussellament no hi ha revolució possible. I que no em surti amb Gandhi, que Gandhi estava molt prim i a ell i a mi ens sobren molts kilos.
|
Contactes
Registra´t
