| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Vegana
|
|
| |
De suïcidis i naixements
 dimarts 16/setembre/2008 - 06:11  557  6
Tot va començar quan jo era sola a la platja sentint el so del mar picant les roques i la M em va trucar per dir-me que em convidava a dinar amb un amic per conèixer, i un altre encara més desconegut.
-Però què vols? que te’ls espanti?... que segur que són dos pijos...
Però la M sap que li és fàcil entabanar-me quan em suplica que no la deixi sola, i em va passar a recollir per la platja mentre jo lluitava contra l’aire que feia dels meus cabells un remolí de rínxols que m’esgarrapaven la pell.
Vam dinar en un bar de tapes i molt beure.
Després tequiles, mojitos i whiskys a la platja, i en tenir-lo tan a prop em va agafar el rampell de banyar-me al mar per fer-me passar la borratxera abans de pujar a casa del M.
-Ets una impresentable (reia per sota el nas la M).
-Però tu ja ho sabies... i si em vull banyar, em banyo.
La platja era un desert a les set de la tarda, tot i això, no em vaig treure el tanga com hauria fet a Sitges. No volia escandalitzar la M, ni a l’E que es va banyar també, ni a Vilanova, que és una vila de bé, o això em pensava pel semblant més conservador dels seus habitants. Però a vegades, el bé amaga estranyes i retorçades entranyes d’un dolor que no hem après a expressar. Ni tan sols a vomitar.
Un cop al pis vam seguir bevent per parlar el mateix llenguatge amb el que ens semblàvem entendre. Entrava i sortia gent del pis, alguns ja s’enfarinaven el nas a la cuina mentre altres preparaven noves begudes o feien un beuratge per ressuscitar l’E, el més tocat per l’alcohol que barrejava amb antidepressius, a base de primperan, frenadol i una pastilla per desparassitar la gossa; invent que es va prendre sense respirar i que no li va fer cap efecte, en cap sentit.
L’M semblava acomiadar-se per telèfon dels seus amics, i a mi, de tant en tant, em feia posar al mòbil per saludar-los, com si la meva veu enrogallada i desconeguda els hagués de dir alguna cosa nova. Ell parlava assegut a la barana del balcó, amb els peus penjant per fora: “Avui és el meu comiat... Sí, estic amb gent de puta mare...”
-Ja parla de suïcidar-se? (sento que remuga el teu amic que jeu per terra)
-Moriries per algú? (Em demanes.)
-Cal morir per algú? (Et demano jo.)
La nit va continuar girant i van venir els teus laments en forma d’udols –no em deixeu sol- mentre el teu amic dormia a terra, respirant un son profund, i la resta havien desaparegut amb la mateixa subtilesa amb la que havien anat apareixent, acabant alcohol i cocaïna, omplint cendrers...
-Dorm amb mi aquesta nit...
-Dormir? Ara no en sabria. I em sap greu, però ja no vull salvar ningú. Ho vaig intentar durant molt temps i no me’n vaig sortir. Ara sóc de respectar decisions i fugir tot seguit per no haver de recollir les engrunes de la persona que podries haver estat. No sento els teus udols, però sento els meus... “Prefiero irme a los infiernos, si no te como la boca”... Em quedo una estona i després fugiré de tu per sempre.
Quan vaig deixar la M al seu cotxe, vaig passejar una estona descalça per la sorra, sentint l’aire fred a la meva pell, encara de mar i saliva. En arribar a la foscor humida del cotxe, la meva sang es va tornar a escalfar sota la veu dels Estopa sonant al cassette del meu atrotinat vehicle que tan lluny està del teu esportiu de dues places. La diferència és que jo m’estimo el meu cotxe que em permet saltar les sotragades que troba per la muntanya, i que tu l’uses per intentar explicar-te qui ets en una autopista plena de cotxes que s’assemblen al teu.
Quan vaig engegar el cotxe em va passar com sempre... Per què hi ha un segon que sento, totes les matinades, que no sabré tornar a casa?
Però un cop més, la música i aquella veu calenta i trencada, ballar malgrat el cinturó que em lliga al seient, la lluna gairebé plena i el paisatge de vinyes i pins retallant un cel net, em van conduir al meu castell, al costat dels gats que han decidit compartir una part de la seva vida amb una part de la meva, sense gaires intromissions ni dolor.
Avui tinc el mòbil a la ma i recordo el teu nom quan el veig vibrar a la pantalla. Es pot voler morir als trenta-un quan ho tens tot? Segurament. Per què no? I als vint-i-un. I als onze. I als quatre-cents-un... Segur.
M’agradaria pensar que avui has nascut per fi. I que ja tens una música per poder tornar a casa. Però jo no t’ajudaré a néixer i tampoc composaré la teva música. Totes udolem soles. I ja sé que les autèntiques suïcides no s’acomiaden. Aquesta lliçó ja l’he après. Si vols néixer ja és hora que et pareixis nou per primer cop, tu has de ser el teu pare i la mare, i els germans, i la parella, i els amics... I jo et desitjo un bon viatge, tant si tries néixer com continuar morint gota a gota, ratlla a ratlla... ofegant-te per no triar-te a tu. I la meva fugida és un regal més gran que no quedar-me, tot i que no ho vegis encara.
No es pot conèixer del tot una persona banyada en alcohol i passada de coca i en només dotze hores, per molt a frec de pell que sigui.
Però em vas caure bé i m’ho vas fer passar millor, i això no passa sempre.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Yeliel |
Quina història
Wednesday, September 17th 2008, 2:37 AM
Anava a dir q és una història genial, po no sé si aquest pot ser un adjectiu vàlid per una història trista com aquesta (tot i q tingui final feliç).
Sí, els q es volen suicidar no avisen, això m'ho va dir un dia una meva amiga en veure'm mig desesperada parlant-li d'un amic, i em va ajudar molt q m'ho digués, em vaig aferrar a aquesta afirmació. I si, crec q és veritat.
S'han de tenir cullons, realment, quan algú et parla de suicidar-se, i no t'ho diu de conya. I tu vas fer mb Veganna.
A mi, em va fer arribar a pensar, aquell q m'ho va dir o insinuar algunes vegades, "si vols fotre't un tret fotate'l, po a mi no m'ho expliquis!!", enmig dels plors, la ràbia, i la impotència em naixien aquests pensaments .
|
|
Poetigat |
Potser...
Tuesday, September 16th 2008, 7:55 PM
...quan es viu tan intensament alguns arriben a veure la mort només com l’experiència definitiva, o potser perden el valor i la consciència del que és la vida real, o potser en tenen massa de consciència del que és la vida real... Jo només sé que no sé res, i no vull treure cap conclusió, les conclusions per després de morir-me, en tot cas el text és molt bo, i molt interessant, felicitats.
PS: No sé perquè però m'has fet pensar en la pel·li "The Doors"(i en el grup i Jim Morrison, és clar...)
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
