| |
Per què tot és una merda?(2)
 dilluns 15/setembre/2008 - 11:47  1483  3
Continuo copiant o fent un resum d’algunes de les entrades que més m’han agradat del llibre:
“Per què tot és una merda? (Breu diccionari enciclopèdic de la vida moderna)”
d’Antoni Ferrando
Pròleg de Vicenç Pagès Jordà
Ara llibres
Per cert que el prologuista, tot i que molt menys conegut que altres que potser s’ho mereixen menys, és un dels escriptors catalans més interessants que podeu trobar actualment, sobretot, com a contista. Diu Vicenç Pagès que: “Davant d’aquest llibre, només hi ha dues sortides: riure o engegar-se un tret”. Doncs jo m’ho he passat molt bé. Precisament aquest llibre em sembla una de les raons més solvents que he trobat últimament per ajudar-me a suportar una mica millor la merda quotidiana que ens envolta.
especulació inmobiliària: L’especulació immobiliària és com el nazisme: no seria possible sense la plena col·laboració de la majoria social: l’empresari, el polític i el ciutadà. El concepte en si és problemàtic, perquè fomenta la il·lusió que existeix un negoci immobiliari net o “no especulatiu”. L’especulació immobiliària és el negoci en ell mateix.
esport: L’important és guanyar, no pas participar. Guanyar, a qualsevol preu, i si necessites l’ajut de substàncies il·legals almenys no et deixis atrapar. Més enllà dels usos personals i locals, l’apropiació de l’esport per part dels Estats, els mitjans de comunicació i les grans multinacionals ha acabat amb qualsevol pretensió higienista, humanista o recreativa. Durant la guerra freda els Estats comunistes segrestaven nens i nenes i a base d’entrenament intensiu i forçant-los a ingerir drogues els convertien en esportistes d’elit, aptes per a usos propagandístics. Els Estats democràtics també donen prioritat al benefici propagandístic de les medalles, i opten també per invertir milions en la preparació d’una reduïda elit d’esportistes. Les estrelles de l’esport actuen per a la televisió, que paga enorme sumes de diners per retransmetre els esdeveniments i en conseqüència dicta els horaris. En segon lloc, actuen per a les multinacionals, que els paguen cada vegada més diners per utilitzar els seus productes, diners que les empreses estalvien recorrent al treball esclau al Tercer Món.
Esquerra Republicana de Catalunya: Els republicans han viscut un pas accelerat de la retòrica inflamada a la submissió a les exigències del poder i la política reals. Avui la independència és tan “irrenunciable” al seu programa com ho és la “justícia social” per al Partit Socialista.
faltes d’ortografia (i gent que en treu importància): Una de les formes més segures de detectar un cretí irrecuperable és quan explica que l’important és la intenció i la qualitat al cap i a la fi de l’expressió, perquè de l’ortografia ja se n’ocuparà el corrector, que per això hi és. És difícil estar més equivocat que aquests ignorants que no ho saben que ho són, d’ignorants.. Menysprear l’ortografia és l’inici d’una degradació moral: es comença traient importància a l’accent i es pot acabar justificant l’assassinat.
Independència de Catalunya: Un Estat català independent és viable. Tindria més població i riquesa que alguns estats actuals. Els habitants del nou Estat català es limitarien a beneficiar-se de l’increment del nivell de vida provocat per la fi de l’espoliació fiscal. Una Catalunya independent no garantiria la supervivència del català, ni tan sols l’hegemonia. Els castellanoparlants no haurien de témer res en absolut. Què impedeix fer el salt? Primer d etot, que visqui tant be a Catalunya la gent que viu bé. No es tracta de fugir d’una cosa que s’enfonsa, com en les independències europees de 1989 ençà. Segon, la por de veure tancs de la División Acorazada Brunete a la Diagonal. Impensable? L’article 8.1 de la Constitució permet d’envair Catalunya.
literatura: Existeix una literatura escrita no solament per mestres i periodistes sinó també per uròlegs i advocats. A base de perseverància aprenen a aixecar tramoies de personatges intercanviant frases, pujant i baixant escales, obrint i tancant portes. Donen valor literari a coses que no n’han de tenir necessàriament: l’expressió directa, la intensitat emocional, les històries “fortes”.
La bona literatura apareix quan l’escriptor ens diu la veritat sobre alguna cosa, i queda incorporada a la nostra visió del món. La cara fosca de la modernitat és com l’explica Kafka; la sexualitat masculina és a Lolita, de Vladimir Nabokov; l’ànima de l’arribista és a The Great Gatsby, de Scott Fitzgerald. Tot i el respecte que es professa a la bona literatura, també és cert que hi ha una certa aversió i un cert odi al novel·lista. Regularment surt algun professoret-periodista “desmitificador” i “valent” que troba audiència gràcies al plaer que sent la púrria mediocre quan s’ataca éssers que han arribat a altures que ells no són capaços ni de somniar. La nostra societat pateix una forta plaga d’antintel·lectualisme,
llicenciats de lletres: Poden ser perillosíssims enemics públics, perquè estan disposats a qualsevol cosa per no haver de veure’s donant classes. Aquesta incapacitat d’acceptar el destí ve de l’alt concepte que tenen d’ells mateixos, que contrasta amb el desinterès de la societat. Capaços de qualsevol cosa: només cal pensar en el Federico Jiménez Losantos o la Pilar Rahola.
mentalitat mediana: La mentalitat mediana seria el centre geomètric de totes les mentalitats. Són la gent que ni entra ni surt. Els repel·leix qualsevol idea de fermesa: la convicció és el dogma. La gent jove, els nascuts dels anys vuitanta ençà, són molt així: semblen estar de tornada de tot, quan el més probable és que no hagin anat mai enlloc precisament perquè són joves. Si debateu amb ells, tan bon punt sorgeixen opinions contrastades ofeguen el debat real amb vaguetats banals sobre el debat en abstracte: “és la meva/teva opinió”, “no la vull/vulguis imposar”, “no vull/vulguis tenir raó sempre”, i així fins a la nàusea. Tenen aversió a expressar opinions amb claredat i defensar-les. Per tant és com si no tinguessin opinions.
mileurista: L’octava potència del món només paga sous millors que els de Grècia i Portugal. El capitalisme, a Espanya, és el govern d’una majoria creixent de mileuristes per part d’una minoria minvant d’usuaris de bitllets de 500 euros, que circulen amb un dels volums més alts de la Unió Europea.
música llatina: La música llatina és insuportable, amb tot el soroll i la suor associades, amb tot el sentimentalisme enganxó dels llatins, Per què necessiten un volum tan alt i una trompeteria tan aguda?
nonhihapertantisme: Psicopatologia consistent a exclamar “no n’hi ha per tant” de forma reiterada, quan algú exposa una opinió positiva sobre l’últim llibre que ha llegit de X, l’última pel·lícula vista de Y, o l’última anècdota de Z. L’individu afectat té l’expressió sempre a la rècamera, i demostra un talent especial per a l’entonació despectiva, acompanyada d’un rictus característic. És una mena de comodí conversacional per a envejosos.
premsa esportiva: Un dels exemples més inaudits del triomf de l’esperit sobre la matèria són els extrems a que arriben els periodistes esportius per guanyar-se el sou entre un cap de setmana i el següent. Inventar-se notícies, falsejar declarcions i totes les perversions del llibre negre del periodisme, totes, es poden trobar en el periodisme esportiu. L’explicació està en la pobresa del material: els futbolistes són ben sovint incultes, avorrits i semianalfabets. Per articular respostes a unes preguntes que són sempre les mateixes tenen tendència a fer servir un inventari limitat de frases estereotipades. Els equips de futbol tenen cicles que comencen, duren un temps i s’acaben. La compravenda de futbolistes és un negoci com un altre. I això és tot. Quin periodisme es pot fer? Però ells han d’omplir cada dia el diari.
qualitat de vida: Eufemisme per “consumisme desinhibit”. En realitat, confonem qualitat de vida i nivell de vida: perseguint el segon perdem el primer. Autèntica qualitat de vida és allò que té el caçador recol·lector ianomami, tot i estar vivint en plena edat de pedra, pel fet que estaria dedicant menys hores al dia a guanyar-se la vida. La resta la dedicaria al descans i la vida social, amb el benefici emocional que això comporta, des de la tertúlia a l’ombra de la palmera fins a l’alegre fornicació en racons discrets de la selva. És clar que el bon ianomami no té neveres ni vacunes i es morirà als quaranta anys, però gaudeix de coses com no haver de pagar impostos ni haver de seguir la política catalana.
I, seguiria i seguiria, però..., prou! Qui en vulgui més que es compri el llibre, farà una gran adquisició.
Us recordo el bloc de l’autor:
perquetotesunamerda.blogspot.com
I per acabar una joia de vídeo d’una actuació de la companyia teatral “Animalario” que he trobat remenant pel bloc d’aquest autor, i que després he anat a buscar al youtube. Aquest home és una mina!
es.youtube.com
Res més... Moltes gràcies per existir senyor Ferrando...
(No, no sóc parent, amic, ni tan sols saludat d’aquest senyor, ho juro!)
|
Contactes
Registra´t
