| |
L'emprenyada del campanar de Santa Coloma de Queralt
 dilluns 15/setembre/2008 - 07:54  1068  2
L’EMPRENYADA DEL CAMPANAR.
“-Cada any es la mateixa conya, tu. Arriba la Festa Major i a quatre grillats se’ls acudeix l’idea d’obrir el campanar al poble i de explicar la història de les meves campanes, com si jo fos un insecte estrany a qui se li poguèssin tocar els pebrots cada vegada que convinguès. I no.
No entenc on va a parar aquest mossèn, tampoc. Alt i prim com un Quixot, en comptes de membre de l’Opus sembla un capella d’aquells de la teologia de l’alliberament perdut a l’Alt Gaià. Quan el Papa de Roma està dient que s’ha de fer la missa en llatí i que els pecadors han de tornar a anar l’infern, aquest mossèn pretén obrir l’esglèsia al poble i anar de bon rotllo amb els parroquians, què no ho veu que no pot ser això? Que no veu que els fidels necessiten estopa? No sé que coi els hi ensenyen al seminari a aquests capellanets d’avui. On són aquells capellans d’abans que tenien un parell de collons i no els parava ni Déu?
Però aquest any serà l’últim. No els hi quedarà més ganes a aquests desgraciats de grimpar-me fins al capdamunt a tocar el que no sona. Segur que l’any que ve l’atracció de fira serà un altra. Ja en tinc prou que em prenguin per tontet, jo!”
Qui així rumiava era Keresus, l’esperit del campanar. Ell havia decidit viure l’eternitat que li quedava pel davant en aquell poble tranquil de l’Alt Gaià i no estava disposat a que el destorbéssin més del que fos totalment imprescindible. I estava clar que la visita al campanar era prencindible. No només es gastaven les rajoles i els graons sinó que, a més, havia de sentir uns comentaris que li foradaven les orelles. Potser sí que de tant en tant queia algun comentari intel.ligent, però la majoria eren autèntiques bajanades que el deixaven confós i enterbolit durant molts dies. Si al menys la gent callès...!
A les deu del matí, com cada any el mossèn obrí la parròquia. Una miqueta més tard en Joan Bonet i en Carles Roca ja eren allà. Encara no havien arribat els primers visitants, que trigarien una hora ben bona en arribar, però s’havia de preparar l’itinerari, que no només consistia en pujar al capdamunt del campanar sinó en ensenyar el tresor de l’esglèsia.
Com que als que van d’hora diuen que Déu els ajuda, als primers visitants no els hi va passar res. Van donar els tombs de l’escola de cargol i van arribar al capdamunt del campanar. Des d’allà van poder veure el poble des d’una altra perspectiva. Els sostres de les cases, la majoria fets amb teules, però també alguns terrats de color taronja que cridaven l’atenció. La torre de l’homenatge, el cercle imperfecte de la plaça major, les muntanyes que coronen la vila pels quatre punts cardinals, els camps de cereals ja segats i ni una sola gota d’aigua més enllà dels quatre priviligeats que tenien piscina (i de la piscina municipal, es clar). Des de dalt s’observava perfectament l’urbanisme de la vila. El nucli antic. Els antics ravals i el creixement actual del poble en totes direccions que tenia com a conseqüència que algunes cases –fins i tot de molta anomenada- del nucli antic estiguèssin en ruïnes.
La veritat és que, malgrat que en Keresus li empipès que el molestèssin, la visita valia molt la pena..
Quan la dona del Nicasi Burjassot li va dir que aquell matí podien pujar al campanar en Nicasi li va contestar que si estava de broma. Ell respectava que la seva dona, la Isabel-Maria, s’estimès aquell poble perquè era el poble dels seus pares i dels seus avis i, fet i fet, ell també se l’estimava una mica i s’hi trobava bé, però això no l’obligava de cap manera a pujar al capdamunt del campanar. Primera, perquè duia a sobre una motxilla de 50 kilos de grassa que no podia deixar avall i, segona, perquè tenia vertígen i ja es veia que el campanar s’havia fet amb la idea de que es mirès de baix a dalt i no al revès.
Però en Nicasi –al que els seus amics li deien “Niquasi” de tantes com n’havia d’entomar de la seva dona i les seves filles-, quan les seves filles, la Maria-Teresa i la Maria-Isabel, van dir que sí que volien pujar al campanar, va tenir clar que havia begut oli. Si a la seva família hi haguès hagut democràcia, cadascú haguès fet el que haguès volgut, es a dir, que mentre les amazones de les seves filles i la seva dona pujaven al campanar i disfrutaven amb la vista d’àliga de Santa Coloma, ell se n’haguès anat al Bar Montserrat, haguès demanat un bon vermut, haguès llegit les notícies del dia i haguès esperat a que les mosses baixèssin per a que li expliquèssin com havia anat. Però com que vivien en una societat masclista i patriarcal les coses no anaven així: quan es decidia pujar-hi, volia dir que hi havia de pujar tothom, ell també. I no hi valia ni cap excusa ni cap excepció ni res de res.
La família de la Isabel-Maria –dir-ne la família del Niquasi haguès estat una broma- es va presentar a l’esglèsia a la mateixa hora que gairebé tothom. Gairebe hi havia cua al carrer. El mossèn i en Joan Bonet estaven més contents. El Niquasi va intentar persuadir a la seva dona que amb aquella gentada no arribarien mai adalt i el mossèn, que el va sentir perquè tenia una orella finíssima, li va dir que sí, que tot arriba, que no fos un home de poca fe. I de segons quina mena de fe la veritat és que en Nicasi no en tenia. Ell creia amb la carn a la brassa, amb els tortells de nata i, com a molt, en el Barça el dia que el cel estava entortolligat.
Finalment, va arribar l’hora en que la família isabelina va començar a pujar els graons d’aquella escala de caragol que ves a saber quantes guerres havien viscut i petjades suportant. D’entrada tot semblava normal, les dones del Nicasi pujaven com aquell qui camina per la Rambla amb un somrís d’orella a orella, mentre en Nicasi als tres graons ja esbufegava i maleïa els ossos a les seves filles, a la seva dona, als que van construir aquelles escales i, oh pecat mortal, als mossens que tantes reformes havien fet en aquelles pedres però que no havien tingut prou senderi per a fer construir-hi un ascensor, que és la manera com es puja als llocs als països civilitzats al segle XXI. I se suposa que això és Europa, no?
Llavors, d’una manera totalment inesperada, perquè abans fotia una calor de Cal Déu, es girà un vent glaçat i huracanat que va fer que tots els que pujaven no tinguèssin cap més remei que fer marxa enrera. Era imposible continuar pujant l’escala perquè el vent tenia la força d’un cicló. Sort que amb tanta gent, i amb les portes tancades de dalt i de baix d’un cop del propi vent, els visitants havien quedat com fitxes de dòmino i si bé no podien pujar tampoc no podien acabar de caure i trencar-se el cap. Algú va dir: “Es que el temps a aquest poble enganya. T’estàs fotent de calor i arriba la marinada i, encara que sigui l’agost, et pela de fred...”.
Després, el vent va parar de sobte, però les portes no es van obrir. Ordenadament, les persones que eren a l’escala van recuperar la verticalitat. Primer, el que s’havia quedat a les portes de sortir al pati del campanar i, finalment, el darrer que havia entrat a l’escala.
Però la cosa no es va acabar aquí.
De sobte, milions de rats penats, mosquits, mosques, abelles, peixos voladors, taves, vespes i no sé quantes espècies més d’animals voladors es van encabir dins l’escala per les petites finestres que, una estona abans, havien servit per a que els visitants gaudíssin del paisatge cada vegada a més altura. Es cert que alguns d’aquests bitxos voladors es neutralitzaven entre ells –per exemple, els rats penats es va fotre un tiberi de mosques i mosquits com mai no recordaven haver fet- però n’hi havia d’altres com les abelles i les vespes que picaven de valent. I els que estaven més emprenyats de tots eren els peixos voladors que no veien el mar enlloc i que mai de la vida no es pensaven conformar en quedar-se a una piscina. Llavors, tots els éssers voladors varen marxar de la mateixa manera que havien vingut.
Però la cosa no es va acabar aquí.
Rates, ratolins, escarabats, sargantanes i formigues van començar a sortir de les esquerdes del sostre, el terra i les parets. Excepte alguns valents, la gran majoria dels tancats es van possar a xisclar. Rates i ratolins mossegaven rabiosament. Els crits aguts d’algunes noies semblaven els de la histèria de els Beatles o d’altres situacions més compromeses, perquè el plaer i el dolor, com tots els antagònics, finalment es troben. Finalment, també aquest bitxos van marxar.
Però la cosa no es va acabar aquí.
Els graons van deixar de ser graons per esdevenir una mena de tobogan de gel. El problema era que amb tantes corbes era inevitable no xocar amb les parets. Val a dir que aquesta mesura va ser mal calculada pel campanar perquè hi havia persones amb el cap tant dur que pràcticament no van sentir el cop però les esquerdes de l’embestida, al mur, encara duren.
Però la cosa no es va acabar aquí.
El campanar va obrir les portes, va obrir una de campana i tota la gent que era dins en va ser expulsada, ja per dalt o per baix. Després, quan tothom va ser fora, el campanar es va tornar a posar com sempre havia estat i algú diu que va veure que va posar en formes de gerra a veure qui més s’atrevia a entrar.
Mentre tot això estava passant, el Mossèn era a Aguiló celebrant un casament, aliè al que estava passant al campanar de Santa Coloma. El Daniel Sendra hi va anar-hi corrents per tal d’avisar-ho però no va haver-hi manera. Res no podia interrompre el sagrament conjugal. Malgrat tot, quan les noces es van acabar, el Dani no es va poder estalviar el “Per què no m’ho deies abans?”, com sempre sol passar...
El Mossèn va ser a l’esglèsia del que era rector en un tres i no res. Veient tota aquelles desgràcies i la gent gemegant i plorant, va fer un enorme crit: “VADE RETRO, SATANÀS! VADE RETRO, SATANÀS!”
El campanar va contestar: “Què dius Satanàs, orellut; jo sóc Keresus el campanar i estic tip que cada any em vingueu a trepitjar sense ni tan sols demanar-me el consentiment...”, “escolta campanar, que el rector de l’esglèsia i, per tant, qui ha de donar els permisos sóc jo...”; després d’això va venir una discusió teològica en un idioma que semblava llatí però que també podia ser arameu de la que la gent no va entendre res. Finalment el campanar es va agenollar davant del Mossèn i va reconèixer que allà era ell qui rebia ordres.
Després, entre el Mossén i els doctors del dispensari tots els visitants van quedar guarits, ja que on no arribava la ciència, hi arribava la creu.
Però “Keresus” no va perdre del tot. L’any següent, quan es van obrir les portes del campanar per a que la gent el visitès, ningú no s’hi va presentar.
|
Contactes
Registra´t
