| |
Per què tot és una merda?
 diumenge 14/setembre/2008 - 08:51  1332  3
Us vull recomanar fervorosament un llibre:
“Per què tot és una merda?(Breu diccionari enciclopèdic de la vida moderna)” d’Antoni Ferrando
Pròleg de Vicenç Pagès Jordà
Ara llibres
El vaig descobrir per casualitat l’altre dia a una llibreria. Em va cridar l’atenció el títol, el vaig fullejar i, finalment, el vaig adquirir. Ha estat una de les millors compres que he fet últimament. De fet últimament no compro gran cosa, però me n’alegro d’haver fet una excepció amb aquest llibre. L’autor va néixer a Barcelona i ara viu a Praga i treballa en importació i exportació de béns de consum. Pel que es veu és el seu primer llibre. Aquest llibre té origen en el seu bloc personal amb el mateix títol, us en passo també l’enllaç:
perquetotesunamerda.blogspot.com
Aquest senyor m’ha fet trempar i m’ha provocat orgasmes de satisfacció com mai ho havia fet un llibre d’assaig, i pràcticament cap dona (Sandra Olesa inclosa). No diré que estigui completament d’acord en tot el que diu (faltaria més, no estic completament d’acord en tot ni amb mi mateix), hi ha entrades en què discrepo completament, o parcialment, però sí que estic d’acord amb la majoria de coses, i a més, m’encanta com escriu l’autor, amb sentit de l’humor, originalitat, causticitat, sense complexes, ni pèls a la llengua, i repartint a dreta, a centre, i a esquerra, indiscriminadament. O, millor dit, discriminant molt bé...
El llibre està estructurat a manera d’entrades de diccionari. Us en copio, una versió resumida o completa (en uns pocs casos), d’algunes de les entrades que més m’han agradat, però el llibre, i el bloc, estiguis d’acord o no, és aprofitable i interessant en tot moment, i fareu santament de llegir-lo absolutament tot.
arquitectes: La professió d’arquitecte torna guapo i intel·ligent a qui la practica. Veient-los tan refinats, tan per damunt del bé i del mal, tot elegància, racionalitat i bon gust, és fàcil oblidar per un moment que molts d’ells i elles són còmplices assalariats del brutal capital immobiliari.
autoajuda: libres Només ajuden qui els escriu i els publica, sempre en funció de l’èxit de vendes. No hi ha solucions que vinguin de fora: el dolor de la pèrdua i del fracàs arriben tard o d’hora i formen part de la vida.
aventura esports: Quan es creua l’Atlàntic en una barca s’està anant en contra d’una pulsió animal bàsica, com és la d’autoconservar-se. Però el pobre ric avorrit “necessita” jugar-se la vida per sentir emocions fortes. El veritable sentit de l’aventura retornaria si la pròxima vegada que es perd un navegant se’l deixés abandonat enmig del mar. “No volies aventura, valent? Se t’ha trencat la barqueta i estàs sol i tens por, eh? Doncs aquí et quedes!” No cal dir que tot retransmès en directe.
Barça: És més que un club perquè Catalunya és poc més que un club i molt menys que un país. La passió pel Barça equipara Barcelona i amb ella Catalunya al nivell de Buenos Aires, Montevideo o Lagos (la capital de Nigèria). És promoguda amb cofoisme a fi i efecte de vendre diaris i samarretes oficials. Només indica el nostre estat de descomposició col·lectiva: no solament no veiem els nostres defectes, sinó que n’estem orgullosos.
campanyes de promoció de la lectura: La pitjor publicitat institucional és la dedicada a la promoció de la lectura. Si aquest llibres es titulés “Com viure sense treballar?”, el capítol primer seria “Faci campanyes de promoció de la lectura”.
canvi climàtic: El nivell de vida occidental és impossible d’estendre a la població mundial sense devastar el planeta. El procés ha començat: és el canvi climàtic. Si abans es posava en dubte, ara ja no se’n pot. Ara l’esforç s’ha traslladat a negar que sigui resultat de l’activitat humana.
capitalisme: Govern d’una majoria creixent per part d’una minoria minvant. Els rics cada vegada són més rics, tant si es considera tot el món com dins cada país. Ningú no qüestiona la supeditació de la política al capitalisme.
catalanisme: Un segle i mig reclamant l’autogovern demostra tant l’existència d’una nació catalana com la seva incapacitat política.
catalans que voldrien fer dir als espanyols “Girona” i “Lleida”: En castellà es diu “Gerona” i “Lérida”, i naturalment “Cataluña”. Els catalanistes que continuen sense entendre-ho, i voldrien fer dir als espanyols “Girona” i “Lleida”, causen un dany objectiu a la causa catalana perquè contribueixen al fet que la part idiota del catalanisme, que són ells, sigui presa pel tot.
cervesa sense alcohol: Si no té alcohol no és cervesa.
Dia del Llibre: Celebrar el dia del llibre consolida la posició de la catalana entre les societats incultes. Amb un dia a l’any ens agrada fer veure que “hem complert”. De fet és al contrari: tenim, com a col·lectivitat, un menyspreu profund per la cultura. En el món civilitzat, a ningú li passa pel cap dedicar un dia a l’any a “el llibre”, de la mateixa manera que no el dediquen a “el pa”. No és normal estimar “el llibre”. Vol dir TOTS els llibres, els de la Mari Pau Janer, també? Si un sol dia es nota en l’estadística de venda anual els professionals poden tenir orgasmes múltiples, però el fet només vol dir que durant l’any no es venen llibres. Per acabar de completar el quadre, la casta politicomediàtica posa en marxa la maquinària del cofoisme quan arriba el gran dia. Cada any es parla d’exportar el Dia del Llibre a la resta del món. La bombolla a penes dura un dia: el món ignora el Dia del Llibre.
e-mail , gents que no el contesta o el contesta parcialment, o al cap de tres mesos: L’e-mail no interromp, però no deixa escapatòria, almenys en teoria. Perquè hi ha qui no els contesta, o els contesta parcialment, o al cap de tres mesos. Els que no contesten poden dir que no l’han rebut. Mentida: tret de l’error ocasional provocat per un filtre d’spam, els e-mails es reben. És clar que hi ha els que decideixen no contestar, ni una mala frase protocol·lària equivalent al “ho he rebut i no m’interessa, gràcies”. Després hi ha els que contesten parcialment, i davant “has trucat A”, “has llegit B”, i “has vist C” tenen el vici enervant de contestar “he trucat A i he llegit B”, i us deixen pensant :”Però ha vist C o no, el malparit?” Aquests sempre poden dir que han contestat amb pressa i han oblidat la pregunta, la qual cosa es pitjor, perquè vol dir que no hi han dedicat atenció. Per últim hi ha qui els contesten tres mesos després, quan l’interès per l’assumpte està més que perdut. A Internet ningú no et veu quan et poses vermell i crides. Quan no hi ha necessitat de controlar el llenguatge corporal, perquè no mira ningú, també surt el pitjor de la naturalesa humana.
empreses amoroses: “Parlem” ens pregunta “La Caixa”, com si la concessió de crèdit no es regís per criteris implacables, que l’empleat només ha d’introduir en un programa d’ordinador. Com si bona part del negoci bancari no fos gravar amb taxes el client, sense cap creació de valor. Com si la “lletra petita” bancària no fos el resultat conscient d’impedir que el client s’informi. Diuen “parlem”? i saben que sabem que no hi ha res a parlar. El poder és això: imposar a l’impotent. Amb naturalitat, amabilitat i civisme.
Per què hem de suportar que les empreses facin veure que ens estimen?
He començat a copiar coses i no acabava, o sigui que hi haurà segona part... si no em denuncia l’editorial o em posa una demanda l’autor, és clar... Bé, al capdavall, els estic fent propaganda gratuïta!
Ai, què identificat m’he sentit amb això dels e-mails! I qui no, oi?
Bé, continuarà...
|
Contactes
Registra´t
