| |
El meu avi
 dimecres 10/setembre/2008 - 02:06  1117  1
Aquest és un conte que vaig escriure pensant en els nostres estimadíssims avis, que a vegades tots tenim ben oblidats. Espero que us agradi...
Ja començava a fer temps de neu. L’hivern anava arribant a poc a poc, però sense pausa. Al carrer es podia veure gent amb bufanda i guants, la qual cosa augurava cada vegada més l’entrada irremeiable del fred. Passejos i parcs encara coberts de fulles seques i decrèpites. Arbres nus i pàl.lids que semblaven estar malaltissos. Dies curts, amb un sol que volia jugar a fet i amagar; vespres interminables, foscos i humits. I enmig d’aquell paisatge tan desolador, un cel que ho abraçava tot amb el seu vel d’un glaçat cristal.lí. Ja no hi havia marxa enrere: havia arribat l’hivern, amb ell el fred i els dies monòtons tancats a casa, esperant l’arribada d’alguna cosa millor que no fos aquell estat de letargia profunda que experimentàvem tots en aquells moments, i sobretot que experimentàvem tots els de casa.
A casa tot havia canviat. Ja no es respirava la frescor de l’estiu. La calor de mesos anteriors s’havia convertit ara en foc, artificial i esmunyedissa. La mare anava amunt i avall, com sempre, però preparant-ho tot per a l’arribada decisiva del tan temut hivern. El pare, treballant, com sempre també, a l’empresa. Potser era qui menys s’adonava dels canvis que s’anaven produint als nostres voltants. Era el típic i tòpic home de negocis que només estava per la feina, i més feina... I l’avi, el nostre estimat avi. Ell, quan arribava aquest temps, ja no sortia mai de casa. S’asseia a la vora del foc i només l’observava. No deia res, el contemplava. Es llevava cada dia a les deu del matí, esmorzava un cafè amb llet i una ensaïmada, i llavors anava de dret a la butaca, la seva butaca. Una butaca vella, d’un marró esgrogueït pel pas del temps, que et convidava a no seure-hi; tenia un posat encara senyorial, vestigi d’un passat ple de vivències intenses; però al mateix temps es podia comprovar que havia perdut ja tot l’encant i l’atractiu jovenívols si observaves les seves formes: aixafades, donades, caigudes, arrugades. I allí és on s’asseia l’avi. Existia entre ells un sentiment de complicitat total: de fet, eren la viva representació de dos dels estaments més antics de la casa.
L’avi s’estava tot el matí assegut a la butaca. Quan arribava l’hora de dinar, s’aixecava, anava cap a la cuina, s’asseia en una cadira i menjava, sense dir absolutament res. Quan acabava de dinar, s’aixecava de taula, caminava altre cop cap al menjador i tornava a asseure’s a la butaca, i s’hi passava tota la tarda assegut, prop del foc, i així cada dia, dia rere dia... Si venia alguna visita, no en feia ni cas. Semblava una persona corcada de sentiments, buida per dintre, muda d’intencions. La seva cara delatava el seu estat: una mirada perduda, uns ulls inexpressius, una boca callada, uns llavis quiets... i la butaca, és clar, l’ajudava encara més en aquell joc de silencis.
Fins que va arribar el dia assenyalat: la mare ja havia acabat amb els canvis. Ens va fer fora a tots de casa i a l’avi, va deixar-lo amb una veïna. Durant tot el dia es va veure molt de moviment, a casa, i per un moment semblava que ja no fos hivern, que la vida hagués tornat a la nostra llar. I va arribar el vespre. Tots érem a casa, meravellant-nos dels canvis. I va arribar l’avi, enfredolit, directe al menjador, cap a la butaca... I vam sentir un crit d’horror, com si algú hagués vist un mort. Vam córrer cap al menjador i vam veure l’avi, plorant:
- La butaca?
Havia parlat. Després d’un temps de silenci, havia pronunciat unes paraules. Tots estàvem sorpresos... i per una butaca, pensàvem...
- Oh, déu meu! – va dir la mare-. Jo els he dit que només s’emportin els trastos vells...
I a l’exterior tot continuava igual. Feia un fred gelat, un vent ensordidor, un cel apagat... De sobte, algú va dir:
- Neva. Ara sí que ja ha arribat l’hivern.
Sí, efectivament, nevava. L’hivern ja era aquí, amb nosaltres, i per a la mare, per al pare i per a mi, a dins a casa també tot continuava de la mateixa manera, però no per a l’avi, que s’havia quedat orfe...
|
Contactes
Registra´t
