| |
VIII. DE VALCARLES A ROSCESVALLS
 dimecres 10/setembre/2008 - 10:06  582  3
De Valcarles a Roncesvalls el camí és molt dur. Sort que no he mirat abans de sortir el mapa perquè si no probablement no m’hagués apuntat a caminar i hagués anat còmodament en la furgoneta. Perquè als tres minuts, jo torno a estar el últim i em fan mal els músculs de les cames. I tot són pujades. Algunes més empinades i d’altres menys, però sempre vas tirant amunt.
Emprenya haver de caminar per carretera. Per diverses raons: perquè penses que no has vingut tant lluny a trepitjar quitrà, perquè t’empipa el soroll i el pas dels cotxes, perquè sembla que a la carretera hi faci més calor que al bosc ( i Déu ser així, ja que els arbres donen ombra i el simple remor del riu et refresca ).
Es com si de sobte el camí hagués sentit el meu prec i s’endinsa dins del bosc. I passes en pocs minuts d’un paisatge mediocríssim dominat pel negre i per les ratlles blanques –contínues o discontínues- a bellugar-te enmig del bosc. Arreu suren els verds –“tots els colors del verd”, que canta Raimon, tots els matisos del verd, fins i tot el “verd polsós” que sembla que hauria d’estar reservat per indrets molt més secs. És com si a un pintor genial se li hagués posat al magí demostrar la bellesa que es pot crear amb un sol color. Això si s’entén que infinits verds és un sol color i no infinits, és clar....
Al cab de poca estona de caminar els pals que faig servir més o menys com si fossin crosses em deixen ben clar que d’inútils no en tenen res. Quan els varem anar a comprar em va semblar una despesa supèrflua però a la mitja hora de camí recordes que els avantpassats nostres devien circular de quatre potes i que, depèn del que fem, les trobem a faltar. Fet i fet, hi ha moments que faig salta força amb els pals que se’m posen les mans vermelles. Això sí, només els faig servir quan hi ha pujades, quan el terreny es pla me’ls creuo a l’espatlla com si fossin dos sabres japonesos.
Una altra cosa de la que puc donar fe ràpidament: els caminadors experts diuen que cansen molt més les baixades que les pujades. Nanai i els meus collons són un rosari. Es cert que a segons quina baixada has d’anar amb compte de no pegar-te una pinya, però la llei de la gravetat sempre juga a favor teu ( per cert, una pinya també te la posts pegar pujant, no?). I la meva panxa fa que les meves cames es moguin més ràpid i més fàcilment si baixo que si pujo. Ara, els que prqactiquen sovint aquest esport alguna cosa han de dir per a que sembli que hi entenen –perquè no n’hi ha prou amb que hi entenguin: sobre tot ho ha de semblar, com li passava a l’honestedat de la dona del Cèsar-. I per a que ho sembli han de tenir opinions divergents de la majoria i de la llei de la gravetat, per que si no quina gràcia tindria entendre-hi?
Roscesvalls és un llogarret molt més petit que Sant Joan Peu de Port, No sé quants habitants deu tenir però jo n’hi col•loco 200 i penso que la majoria de gent o bé són capellans o bé es dediquen a la hosteleria.
L’alberg es una mena de casa de fusta amb un bar i un restaurant. Però els peregrins –no sé si algú altre, es a dir, si allò funciona com hotel- hem de dormir a uns barracons d’un gris blau senzillament horribles. Jo ja suposo que aquests barracons hauran estat la resposta més ràpida i econòmica per a respondre a la moda del peregrinatge, però trobo que s’hi podien haver mirat una mica més. En els indrets en que el paisatge i la natura en general és una obra d’art ningú no hauria de tenir dret a desfigurar-la, com a mínim pels mateixos motius que no es deixaria desfigurar les obres d’un museu.
Al barracó que ens toca hi som els set adults i una parella de Madrid. La canalla dormirà a un altre barracó alliberada dels pares. Les grans se n’alegren molt però les petites no ho acaben de veure clar. Pensen que el més correcte seria que elles anèssin a dormir amb els adults, es a dir, amb les mares i els pares anèssim a dormir amb les adolescents. Però és que no els mascles del grup ens ratifiquem en el nostre dret a dormir amb la nostra dona. I com que allà només hi ha lliteres, els homes ens posem a la de sota i les nostres senyores es posen a sobre.
Una de les coses que aprens caminant és el valor de les coses senzilles. Quan arribes a l’alberg et ve t’han de gust dutxar-te que ni se’t passa pel cap fer-ho perquè la mestressa t’ho demana. I quan ets sota el raig d’aigua, que et fa un massatge benigne arreu del cos, penses que no pot existir res més sensual que una bona dutxa, oblidant-te de la carn i dels seus pecats. Si no fos perquè les dutxes són limitades i els pelegrins són molts, penses que d’allà no t’apartaria ni Déu. Però algú pica a la porta i diu “...Va pare que jo també m’he dutxar!” i saps que no pots replicar res i deixaràs pas franc, una vegada més, a la teva nissaga.
Abans de sopar anem a la missa dels peregrins. L’església de Roncesvalls és petita i té un aire romànic, que és l’aire que menys m’agrada a mi a les esglésies per teocèntric. Sóc partidari del Gòtic, com sóc partidari de Haydn, jo. Antropocentrisme i alegria, si us plau, que els problemes ja venen sols
Diuen la missa tres capellans vells i desmotivats. Sembla que si se’n poguessin estar se n’estarien i ara mirarien la tele. Em fan pensar en aquell “San Manuel Bueno martir” d’Unamuno que no té fe però ha dedicat la seva vida al catolicisme. Ara, potser tot això només és una percepció meva i aquests tres cavallers tenen més empenta que Sant Joan Baptista.
El tres mossens fan una missa a mitges en castellà i francès. M’empipa molt que no diguin ni una sola paraula en euskera, com si en comptes de ser a Euskal-Herria fóssim a qualsevol altre racó de món. Com si aquesta llengua milenària i els seus parlants no meresquès cap respecte. No, senyors, no!. !. Es clar que a primeres de canvi ja em topo amb unes estampetes de Mossèn José María Escrivà de Balaguer que deixen les coses clares des del primer moment. I això, que es força habitual a moltes esglésies de l’estat espanyol, no sol passar quasi mai – mai no me n’he trobat jo, al menys- a Catalunya, per la qual cosa, quan em topo amb una no deixa de sorprenmdre’m. I es que el liberalisme o el sentiment llibertari dels catalans xoca frontalment amb l’Opus del que l’únic que ens agrada és el seu nom: Escrivà de Balaguer. S’havia d’haver dit “Obedienza Ciega”, no?
Els mossens fan les dues lectures pertinents però s’estalvien el sermó que al meu entendre és la part més interessant de la missa i en la que els capellans aporten el seu saber i la seva creativitat. Això sí, a l’hora de la comunió, fan saber als assistents que només poden combregar els catòlics, que no poden fer-ho ni la resta de cristians ni, encara menys, els no cristians. I que si ho fan pecataran mortalment i es guanyaran l’infern. Jo, que sóc un agnòstic cristià, estic per anar a combregar i guanyar-me l’infern perquè amb individus com l’Escrivà i aquests tres mossens ja m’esplicareu què hi fotrem de bo al cel?
Això si, al final de la missa, ens fan atansar a tots a l’altar i ens donen la bededicció als peregrins amb no sé quants idiomes. En català i en euskera, no. I en gallec tampoc, tot i que és el idioma en el que devia predicar Sant Jaume. Es igual. La veritat és que allò és especial i fa gràcia. En saben un colló els capellans d’això del protocol.
Sopem a l’alberg. Sopa de verduretes i truita de riu a la navarresa. La sopa de verduretes .es franciscana. Et recorda la teva humilitat i totes aquestes coses que teòricament van tant bé però alimenten tan poc. La truita de riu a la navarresa està, senzillament, esquisida. I consti que això ho escriu una persona que sempre ha estat més partidària de la carn que del peix i al que emprenya sobremanera que els peixos tinguin la mala educació i les penques de tenir espines.
Jo no sé ells altres, però jo vaig a dormir baldat. Em fot mal tot. Tinc butllofes als peus. Tinc vermelles les mans de apretar els bastons. I estic segur que tota la nit somniaré que continuo caminant i cansant-me com un ruc.
|
Contactes
Registra´t
