Benvingut/da al meu bloc!

sarralenc ha escrit 167 articles i te 1041 comentaris. L'últim article ha estat fet el 03/09/11

perfil de'n(na) sarralenc | àlbum de fotos de'n(na) sarralenc

el misteri

Thursday, September 11th 2008, 12:58 PM

L'explicació de l'origen de l'existència de la vida en la terra es basa en hipòtesis. Els enunciats científics no són més certs que les explicacions teològiques. El que sí és cert és que la ciència pot predir comportaments futurs en el món sensible (dels sentits), però no en el món no visible (el de les emocions, la intuició, la intel·ligència, l'energia, etc.). L'àmbit de la Deïtat pertany a aquest darrer món. Fa referència al misteri de l'existència. Per a mí és, senzillament, allò més gran que un i, alhora, més savi (la vida, l'univers, o com vullgues dir-li). Sovint el penso com el sistema de tots els sistemes que composen l'univers, del qual en formo part. No sé si una consciència eterna i superior decidí i originà la vida a la Terra. Ara bé, sé que el món no visible, quant a consciència de com visc, és l'unic que dóna significat a la meua vida. Aquesta consciència és alhora la que em mostra que hi ha una energia que flueix en el meu organisme, la qual interacciona amb els altres. De vegades, quan faig meditació i deixo la ment lliure de pensaments, la sensació que tinc és de unió amb allò que està fora de mi. Com si jo em diluïra.

He sigut agnòstica quasibé tota la vida. És ara que sento la necessitat de connectar amb mí mateixa com a ésser essencial i, com a tal, desenvolupar-me gràcies als estímuls que la vida comporta. Des d'aquest punt de vida interior (i també exterior, això del misticisme i l'aïllament no va amb mí) sento la necessitat de confiar en quelcom més gran i més savi que jo mateixa. És qüestió de sensacions més que de ment. Veig que no sóc l'única. Això em reconforta. No saps quant agraeixo el teu escrit, Sarralenc, així com els vostres comentaris, companys de Xat.Cat. Una abraçada!

amb pantone

Wednesday, September 10th 2008, 7:26 AM

sóc incapaç de creure-hi, ni tan sols quan m'hi he esforçat (per diversos motius), la meva intel·ligència s'hi nega. Com més llegeixo, com més gran em faig, més inútil és la recerca. No existeix Déu per a mi, no existeix el Gran Regulador. Res no té un sentit final. Però tampoc ho necessito. M'agrada estar viva i córrer i riure. M'ha agradat fer la feina per la qual existeixo: reproduïr-me. M'emociona que la casualitat hagi provocat l'evolució fins al punt de poder adonar-nos d'allò que ens envolta, però no em cal res que ho hagi creat "expressament".

jo no hi crec!

Wednesday, September 10th 2008, 12:49 AM

a mi no em cal tenir un "concepte" de Déu. Ni penso que hi ha una "inteligencia" superior. Senzillament no hi crec.

Crec que la figura dels déus es fruit de la necessitat de posar ordre i normes al comportament humà. Ja es casualitat la bona consideració que sempre han tingut les persones (ja en temps prehistòrics) que en nom de deitats marcaven el ritme de la comunitat. Crec també que es una questió purament exculpatoria, si no surten les coses be tal i com han de ser doncs no ens culparem a nosaltres mateixos si no que hi ha un poder superior que fa que això sigui així, per algo serà. I si per contra surten be... a les hores el mèrit es nostre!! jejejeje.

No, no hi crec!

Jo soc el que soc

Tuesday, September 9th 2008, 3:31 PM

Aquesta és la definció més clara que conec de Déu: jo soc el que soc. No sé si haureu vist la peli "Les sandàlies del pescador". Hi apareix un personatge (jesuita a la peli) que prodriem comparar amb el jesuita Teilhard de Chardin. Membres de la Congregació per la Doctrina de la Fe (ex inquisició) l'interroguen durant tota la peli per decidir si els seus llibres es podren publicar (igual com van fer amb Teilhard). I ell diu: "l'home és l'únic animal que sap que sap". Quina semblança tan gran amb "jo soc el que soc", oi? Bé, presentem-nos. Jo soc cristinana (més aviat ho intento, perquè no és fàcil ser coherent com a cristià) i pertanyo de manera molt autònoma a l'església catòlica. No sé quina ha estat la pregunta de la Bronte sobre Déu que ha comportat el teu text al bloc, Sarralenc, però jo penso que la nostra relació amb la deitat, sigui quina sigui (que, dat i debatut, totes són les mateixes perquè tots som un), és absolutament peronal. Sempre m'ha impressionat el text de Teilhard de Chardin (que els hi van fer passar molt magres), recollit el un llibret que es diu "L'himne de l'univers". El va editar Edicions 62 l'any 1965, quan encara somiavem un món millor (encara el somio cada dia i no desespero). Reprodiueixo el primer paràgraf: " Ja que, una vegada més, Senyor, no als boscos de l'Aisme, sinó a les estepes d'Àsia, no tinc ni pa, ni vi, ni altar, m'elevaré per damunt dels símbols, fins a la pura majestat de la realitat, i us oferiré, jo, el vostre sacerdot, sobre l'altar de la terra sencera. el treball i la pena del Món". I acaba el text d'aquesta ofrena: "Perquè a falta de zel espiritual i de la puresa sublim dels vostres sants, Vós m'heu donat, Déu meu, una simpatia irresistible per tot allò que es mou dins l'obscura matèria -perquè, irremeiablament, reconec en mi, més que una criatura del Cel, un fill de la Terra-, aquest matí pujaré, de pensament, als cims de la càrrega d'esperances i de misèries de la meva mare; i allí -enfortit per un sacerdoci que només Vos, ho crec, Senyor, m'heu donat- cridaré el Foc damunt de tot allò que en la Carn humana es prepara a néixer o a morir desota el sol que puja".

Mmmmm

Tuesday, September 9th 2008, 3:15 PM

Molt interessant. Penso que la fe és la que ens fa moure cada dia, la que ens fa creure en les nostres ilusions i en el món que ens envolta. Al marge de la religió en la que ens haguem educat. Després està Deu. Jo sempre dic que no crec en l´esglesia, però si crec en Deu. El perque tampoc ho se, però hi tinc fe en ELL o ELLA. Ben segur que es per l´educació que he rebut, però mica en mica amb els anys un pot forjar la seva propia manera de creure, i aquesta és la meva. No perdre mai la fe en mi mateix ni els que m´envolten, ser capaç d´estimar i sentir l´amor de debò i sobretot pensar que no estic mai sol encara que no tingui ningú a la vora. Si no penses així la vida seria massa dura per mi.
Ah! i per cert Hemingway, mira´m la cara jeje. Potser ser una mica micos algun cop no està tant malament. Jeje.
Au deu.

hola

Tuesday, September 9th 2008, 3:03 PM

que tal per Canada? mira jo cada vegada que em parlen de Deu, m'imagino a un home amb barba blanca llarga assegut a un tro,amb cara d'aburrit i rodejat de nuvols,vaja la imatge que ens han ficat al cap,com mes coses que ens han ficat al cap de manera erronea,et recomano i als que us interessi el tema o hi tingueu curiositat, un llibre que es diu -Deus, creençes i neurones - de Ramon mª Nogues Carulla, ell , es un capella de tota la vida,o sigui que ha seguit una vida religiosa,pero tambe e catedratic de biologia,o sigui un home de ciencia,una part del llibre parla de l'home i la ciencia i l'altre parla de que el esser huma necessita tenir unes creençes,de com la religio ha afectat a l'home, i que es tracta d'una questio personal i no ha de ser una imposissio,es una critica a l'esglesia catolica ,de com ha actuat fent por als homes durant secles,molt interessant i recomanable,vosaltres mateixos, apa Sarralenc un peto!!

Una idea sobre Déu

Tuesday, September 9th 2008, 2:01 PM

Algú va dir que un cristià que es creu tot el que diu l'església no té la imaginació ni la creativitat suficient per ser-ho. Vull dir que la crítica va ímplícita. La capacitat de crítica és el que ens fa humans.

Jo també vaig tenir educació catòlica. Amb el temp he anat fent de més i de menys. El problema no és si venim del mico, el problema és si anem cap al mico. La diferència entre el mico i l'home és la capacitat de meravellar-se per les coses, per badar i apreciar el que tenim. I criticar, és clar. Sobre el que dius de la Bíblia, el relat del Gènesi el trobo majestuós, explica tant bé la relació de la persona amb el món, amb els altres i amb la natura! és una meravella, a mi m'encanta llegir la Bíblia.

Gener

Desembre