| |
IX. 15 d'agost, una batalla campal.
 dimarts 9/setembre/2008 - 06:17  401  2
Estic cansat com una mala cosa. Em fot mal tot. Els peus se’m continuen bellugant muntanyes amunt, els músculs em fan la guitza, els meus ulls no pares de veure pujades i més pujades en el camí. Que soc al llit i vull dormir, cony!
De sobte sento com una mena de trompeta que a través de les orelles em traspassa el cervell. I després sorolls metàtics, com de heavy metal i una cridòria impresionant. Què collons passa aquí? Qui són els ximples que estan fotent tot aquest enrenou? Que no saben que és l’hora de dormir? Que no saben que demà ens haurem de tornar a posar les botes i ens tornarem a inflar de caminar i caminar? Per què cap responsable de l’alberg no ve a dir-els-hi a aquests ximplets que parin de fotre murga?
Al final, cansat de tot plegat –físicament i de no poder dormir, com a mínim- surto del barracó amb la intenció de dir-els-hi a aquells idiotes que sóc advocat i que o deixen de fotre escandol o els hi fotré una denúncia per danys morals. Quan surto, però, em cauen els collons a terra – un rodola cap a la banda atlàntica del Pirineu i l’altre cap a la Mediterrània -.
A fora hi ha una batalla campal.
Davant meu un cavaller trenca l’escut a un altre i li clava l’espassa a les entranyes. El cavaller ferit –o mort o el que sigui- fot un crit terrible mentre la sang li regalima per tot arreu.
Al costat d’aquests hi ha dos cavallers que també combaten. L’un té un escut d’or ple de floretes però es veu que no es de suficient qualitat i l’espasa del seu adversari el travessa, com li travessa l’armadura. El resultat és que li esquartera el cor, el fetge i els pulmons, que després seran devorats pels gossos, els corbs, les rates i els cucs. .
Més enllà hi ha un cavaller que clava la llança en un altre i corre amb el cos del mort enganxat en ella com si fos una mena d’aspìradora sanguinolenta.
Un cavaller aconsegueix travessar el cap del seu adversari i es veu que aquest el tenia tan buit que l’espasa s’obre camí –com si el cap fos de mantega – fins el tronc i les dues clavícules queden dostrossades ipso facte.
Més enllà veig que a un cavaller li foten un cop d’espasa i a terra cau el seu cervell fent “plof” i els seus ulls fent “klek”, rebotant d’una manera estranya i caient al riu.
Aviat la prada esdevé una gran taca de sang i una carnisseria. Membres i membres arrencats del troc esperen a gangrenar-se, a podrir-se o a servir d’aliment als animals carronyaires. Jo estic flipant tant que no sé que he de fer. Estic paralitzat. Ni penso que dins del barracó hi ha la meva família i els meus amics. Ni penso que hauria d’anar a avisar a la meva dona a veure què hem de fer. Ni penso que d’un moment a l’altre ens tiraran pedres de dalt de les muntanyes i ens esclararan a tots. Simplement, no penso.
Un cavaller continua fent feina, agafa un altre i, tot i evitant la seva fugida, d’un cop d’espasa li destrossa el nas, la boca i les dents. La seva boca esdevé una patètica catarata de sang.
Veig que hi ha un bisbe lluitant entre els cristians. Lluita molt destrament i no se’n està d’enviar homes i més homes al infern. Quan jo el miro interrogativament, em contesta per telepatia que encara no s’ha esdevingut ni el concil.li vaticà II, ni l’ecumenisme i que l’església catòlica no pot estar per romanços. Ja ho vaig, ja...I la veritat és que això no deixa de ser raonable perquè els fills de Mahoma per gaires romanços, amb això de l’ihad, tampoc no estan.
De mica en mica la batalla va sent guanyada pels indígenes. Els francs s’estorben ells mateixos i, malgrat la seva superioritat militar, no tenen res a fer. Han caigut com una rata a la ratera i moriran esclafats com una idem.
Quan veu que venen maldades, quan veu que ja està ferit de mort perquè una part del cervell li surt pel front, el capità de l’exèrcit vol trencar la seva espasa, la celebèrrima “Durendal”, però “Durendal” li diu que na, nai i que per molt que el cavaller mori ella vol continuar en actiu, axií que quan la pica a la pedra ella fa un espetec i es clava a una roca molt més enllà.. Després pedra i espasa viatgen misteriosament a Anglaterra i s’esperaran a que Artur la desclavi amb l’ajut de Merlín, el de la barbeta de boc dels dibuixos de Walt Disney.
Quan l’emperador arriba a l’alberg els indígenes qui sap on paren. Ell els mal.leeix, mentre els altres celebren un gran banquet en honor dels seus Déus i se’n foten del Déu cristià. La sidra corre i corre i aviat el tiberi esdevé una gran orgia d’agraïment al Déu banyut de la fertilitat. Els indígenes m’han convidat al tiberi i jo òbviament he acceptat però quan m’han facilitat una noia per a que intiméssim els he intentat fer entendre que això no podia ser, que tenia la dona dormint al barracó. Ells no han entès res i quasi s’han molestat: què volia dir això de témer una dona? Es que no m’agradava la Nerea? Ei, que no és això...!
Total, que jo els hi he dic que me’n tornava al barracó, que els felicitava efusivament per la victòria, que se n’enrecordèssin perquè els pobles petits sempre tenim un tràngol o altre i més val tenir l’autoestima alta, però ells s’han emprenyat i, quan estava avall, han tornat a tirar pedres. Sort que jo en un tres i no res ja era dins del barracó amb la meva família, els nostres amics i els madrilenys.
I la meva dona al veure’m tot ple de taques vermelles –era impossible no tacar-se amb la sang dels uns i dels altres- no sé li acudeix res més que dir-me: “Mira com t’has fotut! On coi t’havies posat:::? I on vas així, que no saps que avui és la mare de Déu d’agost i ens hem de mudar per anar a missa?
“Com què la Mare de Déu d’agost? Es el 1.630 aniversari de la batalla de Roncesvalls!”
Sort que quan hem sortit ha quedat clar que jo no mentia perquè el prat era ple de cadàvers i el riu baixava vermellíssim de sang.
|
Contactes
Registra´t
