| |
TÃtol de l'article
 dimarts 9/setembre/2008 - 03:36  1085  1
Ja no ixen dels meus llavis antics, sinó versos maleïts; totes les paraules apreses a espai, amagant-me de les nits amb ulls tenebrosos! La veritat era la terra, la terra despertant-se amb violència, i la llunyania de les coses i dels somnis fugint, esvaïnt-se entre el fullam caigut lentament tardor darrere tardor. He vist nà ixer -durant segles?- el sol pel mateix indret, i cada matà els ocells del cel han cantat entre cridadisses i belles melodies al Senyor de la Terra, mentre els pobres homes aqueferats tornaven a esmolar les sues eines de treball i de guerra. Victoriosos i vençuts, tothom lluita i mor contra el mur inexpugnable del temps, al qual molts liÂ’n donen el nom de Déu, i dÂ’altres de DestÃ. Però sempre han succeït les mateixes coses des que el Cel i la Terra decidÃren besar-se allà en la inassolible lÃnia de
l’horitzó. Més enllà ja no hi ha res més, sinó fades i dimonis sotjant-nos els batecs del cor a cada instant. Ah, si Déu fora just, i ens deslliurara d’aquestes velles, feixugues cadenes! Si no calguera escriure mai més poemes d’amor i de guerra, i jo ja definitivament vençut acceptara de grat totes les meues miserables antigues dissorts. "...però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aqui fins la mort" com va escriure l’Espriu.
|
Contactes
Registra´t
