| |
VII. DINAR A VALCARLES
 dissabte 6/setembre/2008 - 07:38  503  3
La gran diferència que hi ha entre jo i la resta de l’expedició és que jo rondino, esbufego, maleeixo els ossos al Déu dels caminis i dels peregrins i la resta sembla que no es cansin. També es cansen, però es veu que no varen ser tan malcriats. Entre els meus pares i les meves lectures il•lustrades he arribat al convenciment que tots els esforços inútils són una imbecil•litat. I quan les cames em fan mal, els peus em recorden que existeixen, suo per tot arreu, tinc la sensació de ser un imbècil. Què hi foto caminant per aquests mons de Déu quan podria anar amb cotxe?
L’arribada a Valcarles, a més, es una pujada bestial. Sort que és l’arribada al poble on dinem i la gana, la set i l’ànsia per seure a una cadira fa que no defalleixis just en aquest moment. A veure si encara farem tard per culpa meva i no ens serviran el dinar. Ja seria l’últim. A més no crec que cap repartidor de pizzes o de menjar xinès o del que sigui pugés fins a qui a portar-nos alguna cosa per jalar.
Dinem a la Casa Marcelino, que és al carrer Elizaldea número 1. Es un restaurant elegant, com si fos una mena de refugi de muntanya, molt acollidor. El menú es barat i esplèndid. Demano embotits i paté, ànec amb figues i pastís basc. Senzillament immillorable. Una obra d’art que et reconcilia amb la vida i el món i et fa rectificar i pensar que potser sí que val la pena caminar i fer el camí de Sant Jaume. A més, estic segur que després del cansament, les viandes són més bones, les coses com siguin.
Jo porto la samarreta que em va donar l’octubre passat Joseba Egíbar a la seu de Donosti del Partit Nacionalista Basc. Es blava i a la banda del tòrax hi ha una ikurriña i, a sota, un lema que diu “Good Bye Spain!”. I no va en conya, Ibarretxe té plantejat un referéndum i està disposat a arribar als Tribunals de Brussel•les. La real Politik farà el que hagi de fer, però ningú no podrà dir que els bascos no van per feina, comparat amb la tendència a marejar i marejar la perdiu dels catalans, que encara no sabem, es veu, que volem ser de grans.
La cambrera, una noia morena, alta, forta, molt bonica em diu no sé què en basc. Suposo que són paraules de simpatia cap a mi per portar la samarreta que porto. Li dic que sóc català però que sento molta admiració pels bascos i que la samarreta ens la va donar Egíbar. Ella em somriu. Suposo que sovint hi van a parar allà catalans que simpatitzem amb Euskadi, però que portin la samarreta ja és més difícil.
Un dels de la colla fot la pota i diu no sé què d’Espanya. La noia diu que ells no se senten gens espanyols. Que se senten molt més a prop dels pobles de la Baixa Navarra i la resta d’Euskadi, sigui a l’estat espanyol o el estat francès, que no pas amb gent de Sevilla o Càceres del propi estat. Es natural. Pretendre que jo –nacionalment parlant- em senti més a prop d’una persona d’Almeria o de Madrid que d’un andorrà, es tocar campanes. El que sorprèn és que els catalans, que això ho tenim clar, quan anem a Euskadi diferenciem entre espanyols i francesos...
Llegeixo que Valcarles és Luzaide en euskera, que és a la comarca d’Auñamendi (quin nom més bonic!). El nom euskera ningú no sap exactament què vol dir: com a mínim he llegit tres explicacions diferents: “camí llarg” (ni que ho jurin, tu!), “vent dels angostos” (ojalà hagués fet més ventet avui!) i fins i tot hi ha qui el relaciona amb el Déu celta Lug.
L’etimologia romànica és molt més senzilla: Vall de Carles, de Carlemany, es clar...Perquè els que va quedar del seu exèrcit hi va acampar després de la derrota, mentre els bascos, no molt lluny d’allà, celebraven un banquet més o menys semblant al que es pot veure al final de les històries de l’Astèrix.
Tradueixo aquí la descripció que en fa l’irunyés Pasqual Madoz – que fou ministre d’Hisenda, president de les corts i governador civil de Barcelona al segle XIX- del poble:
“Valcarles es tova situada a un barranc descendint el Pirineu, cap a la part de França. Té 128 cases dividides en els barris de Gaiñicoleta, Gaindola, Elizaldea, Azoleta i Pecocheta. Comprèn dins de la seva circumferència els munts de Altobiscar, Lindus i Adarza, els cims dels quals estan pelats i les seves faldes plenes de roures, castanyeres, cirerers i fajos. El terreny es muntanyenc i estèril. L’atravesa el riu Valcarles que es forma al peu de llurs muntanyes. Te tres camins de ferradura que condueixen a Sant Joan Peu de Port, a Roncesvalls i a Alduides, en estat normal de convervació...”
I la de José María Jimeno Jurío, molt més recent:
“Sortint del nucli urbà de Valcarles es passa per l’anguniòs estret de Gaindola, on les muntanyes tallades a pic i perdent-se al cel encanonen el camí i el torrent de Valcarles, les aigües cristal.lines del qual corren pel fons de l’abisme. Continua després el formidable paisatge de La Reclusa, amb les imponents moles de pissarra gris del Mirachilota, al nord de Gañocoleta, cominades amb les praderies i els boscos verds per Olaberri i els acantilats rocosos que semblen setjar perillosament el caminant des de l’alt de Chirisquin, fins sortir a la fosa de Gorotsgaray, des d’on es contempla la fondada coberta de boscatge de fajos i el cim d’Ibañeta senyorejant des del portell el fabulós paisatge.”
Valcarles ha estat el lloc habitual per traspassar els Pirineus en aquesta zona de la península. Aquesta situació no s’ha de considerar en absolut privilegiada ja que és el camí que sempre han seguit els exèrcit d’una banda o l’altra per guerrejar contra els uns o contra els altres. Justament per això el va utilitzar Calemany. I després també ho va fer en Napoleó. I la llista seria infinita. O sigui que els vilatans de Luzaide han estat històricament ben distrets, mirant, senzillament, d’evitar que entre tanta llança i tanta espasa no els hi toquès el rebre.
La visió del poble des de dalt és com una petita muntanyeta de blanc i vermell –que així són les seves cases- envoltades per un oceà de verd. La boira, la pluja i la neu s’hi endevinen sovint. Al estar al font del barranc, els torrent deuen ser brutals. Es un lloc on vull tornar. N’he vist pocs de tan idíl•lics.
|
| |
Vegana |
Em fas venir enyor...
Saturday, September 6th 2008, 5:58 PM
d'Euskalherria, de manifas, de verd, d'humitat, de "potes", de locals socials, de veure els homes preparar el menjar, de Barricada i Kortatu, de còrrer esperitada i entrar en un bar i que abaixessin la persiana, de seure a taula el dia de Nadal amb una família que no coneixia i que ens va dir que el dia de Nadal ningú havia de dinar un entrepà al carrer, i sentir de cop com cantàven tots plegats a taula, davant de desconegudes:
... siendo carrero ministro naval
su gran deseo era el de volar...
Al proper bloc... pots enviar un bitllet d'avió d'aquests de tarifa barata?
Merciii!
|
 |
|
Contactes
Registra´t
