| |
VIII. "LA CANÇO DE ROLAND"
 divendres 5/setembre/2008 - 04:16  964  3
Després d’esmorzar fem llegir a la canalla alguns versos de “La cançó de Roland” perquè també es tracta de fer cultura. Primer, la meva dona llegeix els originals en francès antic que corresponen a la mort de Roland.:
“Ço sent Rollant que la mort le tresprent,
Devers la testes sur la quer li descent.
Desuz un pin i est alet curant,
Sur l’erbe verte s’i est culchet adenz.
Desuz lui met s’espee a l’olifan
Turnat sa teste vers la paiene gent:
Pur ço l’at fait que il voelt veirement
Que Carles diet e trestute sa gent,
Li gentilz quens, qu’il fut mort cunquerant.
Cleimet sa culpe e menut suvent,
Pur ses pecchez Déu en puroffrid lo guant.
Ço sent Rollant de sun tens n’i ad plus.
Devers Espaigne est un pui agut.
A l’une main si ad sun piz batud:
“Deus, meie culpè vers les tues vertuz
De mes pecchez, des granz e des menuz
Que jo ai fait des l’ure que nez fui
Tresqu’a cest jur que ci sui consoüt.”
Sun destre guant en ad vers Déu tendut
Angles del ciel i descendent a lui
Després fem llegir a la canalla la magnífica traducció catalana de Joan Jubany:
“Ja es sent Roland per la mort atrapat,
Sent com del cap al cor li va baixant.
A sota un pi corrents el compte ha anat,
De bocadents a l’herba s’ha tombat.
Sota seu posa l’espasa i l’olifant
I gira el cap envers l’host dels pagans:
Ho ha fet així car vol de veritat
Que Carles digui, i tots els que amb ell van,
Que el gentil compte va morir conquistant.
Colpint-se els pits, confessa els seus pecats
I per les seves culpes a Déu ofrena el guant.
Ja sent Roland que el seu temps és conclús.
De cara a Espanya està en puig agut;
S’ha colpejat el pit amb el puny:
“Déu, perdoneu-me per les vostres virtuts
Tots els pecats, els grossos i els menuts,
Que jo he comès d’ençà que soc nascut
Fins aquest dia en què m’han abatut”.
El seu guant dret al senyor ha retut.
Àngels del cel devers ell han vingut.”
Una de les coses que més m’emocionen dels viatges que faig és constatar que algunes de les coses que m’esplicaven a l’escola no eren mentida. L’educació que varem rebre era tan sectària, hi havia tantes coses que eren falses, llegendàries, capcioses que molta gent de la meva generació hem passat d’una credulitat infinita a un escepticisme quasi dogmàtic. Total, que és una alegria descobrir que Roncesvalls existeix.
La importància de Roncesvalls ve més donada per “La cançó de Roland”, que és el primer poema èpic en llengua francesa, que no per la batalla en sí. S’escriu pels volts del segle XIII, igual que “El cantar del mio Cid”, “Els nibelungs”, etc...Val a dir que el nostre gran cant èpic nacional, “Lo Canigó”, el va escriure Mossèn Cinto al segle XIX..Camoens devia escriure “Els Lusiades”per allà el segle XVI. O sigui que en això dels nacionalismes exclusivistes i tota la pesca pràcticament tothom ens porta segles i segles d’avantatge.
En el fos el nacionalisme català és tant antinacionalista que és un autèntic galimaties, res a veure amb nacionalismes normals com el basc, l’escocès o el cors; fet i fet, nosaltres varem ser incapaços de tenir un regne amb nom propi i encara avui no ens atrevim a dir Catalunya a tot el que és Catalunya i en diem “Països Catalans” en el millor dels casos. Hem de reconèixer que Castella o França aquestes coses sempre les han tingut infinitament més clares que nosaltres, que som un poble de comerciants però no de polítics.
Com a bona llegenda patriòtica “La cançó de Roland” és plena de falsedats, maniqueismes i tergiversacions. Què és el que va passar en realitat? Que l’exèrcit de Carlemany volia conquerir Saragossa i no ho va aconseguir. Emprenyat per això, i pensant que els navarresos havien ajudat al emir aragonès, es va passar per la pedra Pamplona, va destruir les muralles, va saquejar, calar foc, violar i tot el que si la donar la gana.
En venjança d’aquest brutal atac de la cristiandat a la seva capital, els bascos van esperar l’exèrcit de Carlemany a Roscesvalls i, mentre aquest passava per l’estretíssima vall, van començar a tirar-li pedres més aviat grosses. De fet, es una estratègia que s’ha repetit al llarg de la història amb esplèndids resultats, només cal recordar la victòria del rei Pelai d’Astúries a Covadonga. No cal saber gaire estratègia militar, només trobar un indret sense escapatòria, tenir pedres grans pedres preparades i vinga avall.. Amb el temps la técnica ha canviat i en comptes de tirar-se pedres es tiren bombes, però qui continua manant és la llei de la gravetat. Si la llei de la gravetat estigués invertida, serien els de les valls els que aconseguirien les victòries.
El que explica el poema és una altra cosa.. Explica el llibre és que Carlemany, gran pal.ladí de la cristiandat, va anar a la península ibèrica a lluitar contra els musulmans. Després de ser traït a Saragossa, va decidir tornar a França perquè tenia problemes a altres indrets del seu imperi, però vet aquí que quan travessava els Pirineus, els musulmans el van atacar a traïció.
Per què el llibre insisteix en que van ser els musulmans els qui van atacar i apallissar els francs i no els bascos? . Molt fàcil, perquè els musulmans llavors representaven el poderós imperi del mal –una mica com ara, no us penseu, o com abans va significar el comunisme-. I, es clar, pel prestigi dels francs no és el mateix patir una derrota, per molt traïdora que fos, de quatre indígenes mal arreplegats, que de l’imperi dels emirs i dels califes, com no es el mateix que el Barça perdi amb el Madrid o el Manchester que amb el Mollerusa o el Vilanopó..
La pallissa que li van fotre els bascos a l’exèrcit franc va tenir com a conseqüència una gran matança. En ella van sucumbir no només Roland – molt apreciat per Carlemany- sinó la majoria dels mariscals del seu exèrcit. Cosa que vol dir que anaven molt confiats, perquè d’altra manera era molt fàcil evitar caure en el parany. Es diu que mentre tot això passava, Carlemany jugava a escacs. Quan va sentir l’olifant de Roland va comandar enseguida al seu exèrcit a ajudar-lo però ja no hi va ser a temps. La massacra va ser absoluta.
Es diu també –i es que es diuen tantes coses als llibres suposadament cultes- que Carlemany –a qui els francs ens pinten com un santet, però que estava fet tota una peça- es va col•locar es direcció Compostela, es va agenollar i es va posar a resar pels seus aristòcrates, principalment per Roland.. Que encara no existís ni la catedral, ni el sepulcre, ni les peregrinacions, ni el culte a Sant Jaume són fets intranscendents. El important és teixir la llegenda i que els francs – cristians siguin els bons i els musulmans siguin els dolents i, els bascos, res de res.
I ja em perdonareu però davant tant xovinisme francès, una mica de xovinisme català. Al cab i a la fi el Canigó també és ell Pirineu i narra una llegenda de la reconquesta. A més, Verdaguer tenia molt més talent que l’autor de la “Cançó de Roland”. Fet i fet, Verdaguer fou l’ànima de la nostra Renaixença i en qualsevol país normal ens nanos sabrien els seus versos de memòria, com els antics grecs savien els d'Homer. Són una manera d’aprendre a estimar el país i de quedar captivat per la bellesa que poden arribar a tenir les paraules. Malgrat que els intel.lectuals progres se’n riguin del capellà de Folgueroles, cap poeta català no ha tingut el domini de la llengua que ha tingut ell. I, salvant Auziàs Marc, potser cap altre mereix de debò el nom de poeta. El que passa és que ells només han llegit Martí i Pol i amb prou feines...
Escoltem Verdaguer:. .
"Lo Canigó es una magnòlia inmensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la voltan,
per papallons los cisnes y les áligues.
Forman son cálzer escarides serres
que plateja l'hivern y l'estiu daura,
grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
los ayres rellentor, los núvols aygua.
Les boscuries de pins son sos barbiços,
los Estanyols ses gotes de rosada,
y es son pistil aqueix palau aurífich,
somni d'aloja que del cel devalla.
Davant s'esten una illa sempre verda,
ramell de flors dins un pitxer de plata,
oasis bell que'l beduhí somía
vogant pe'l mar d' arena del Sahara.
Bedolls llustrosos, faigs y abets l'ombrejan,
la encatifan serfull y genciana,
y les roses alpines entre líquens
la vermellor ensenyan de ses galtes.
Com pont de flors, uneix la terra á l'illa
una verdosa y rústica palanca
que atravessa pe'l mitj l'estany blavísim,
com lo cel estrellat la vía láctea."
Quina meravella !
|
Contactes
Registra´t
