| |
Canvis...
 divendres 5/setembre/2008 - 04:05  436  1
M'aixeco sense saber-me jo. A les palpentes, m’assec al llit i espero que els braços creixin fins agafar la seva mida i les cames arribin a terra per poder caminar. No em cal obrir els ulls, pq la rutina em guiarà allà on he d’anar. La llum, per tant és, ara per ara, innecessà ria... El cop al dit crida a la consciència i li fa saber, poruga, que sempre arriba tard. Començo a ser jo... Tampoc hi ha gaire diferència.
Esmorzo les últimes idees del dia anterior, i aixà em serveixin de base per les del dia que s’obre. Trio una cara amable per sortir al carrer. No massa, que la gent podria notar que no sóc jo i fingeixo. "Cara de dependent no, que avui no estic per vendre gaire". Paro al replà de casa, i, sense saber perquè, miro les bústies. Veig el nom del veà i és aquà quan em decideixo. "Avui, invisibilitat quotidiania". M’agrada passar desapercebut. Fa que puguis empapar-te de tot sense molèsties ni distraccions... És la base per a noves idees.
Un nou dia... No mÂ’agraden les coses noves. Mai sé on em duran i això mÂ’intraquilitza. És cert, que a dies, noto crits, gemecs, renecs i baralles... Són la rutina i la novetat, que sÂ’escridassen en el meu cap, per tirar cap aquÃ... o cap allà . Deixeu dÂ’empipar i acalleu-vos mica en mica... si al final serà lÂ’atzar (altament programat) qui em col·loqui on estava establert.
Guardo calaixos de memòria només per idees mortes i sense sentit. Per la falta de criteri i per les coses més inútils que hom pugui imaginar. Però, amb elles faig el cocktail diari que em permet beure’m la vida.
(continuarà ... si la mandra ho permet!)
(continuarà ?)
|
Contactes
Registra´t
