| |
...
 dijous 4/setembre/2008 - 05:46  1494  2
Em vaig enfonsar a la butaca d'orelles de l'avi, vaig aspirar l'olor del cuir, barrejat amb el dels llibres i la pipa. Era a casa. La son em guanyava, el cansament més aviat, només desitjava tancar els ulls i dormir.
--Molt cansada, nena? T'he preparat sucre cremat, pren-lo.
--¡Uff! Avi molt dolç.
--Sí, és possible que tinguis una reacció al·lèrgica a la dolçor, tenint en compte aquest caràcter teu, però crec que t'hauries d'arriscar, pel bé de la teva salut.
--Quina mala llet tens! Estic malalta, t'hauries de compadir una mica de mi.
--No és el meu estil, nena, ja ho saps. Tanmateix, reconec que és la vegada que pitjor t'he vist; potser hauríem de parlar del teu testament. El tens fet, filla?
Vaig obrir molt els ulls, però no vaig aconseguir incorporar-me ni una miqueta. El cos no responia.
--I tu has escullit el teu taüt, avi? Em resultaria insuportable posar-te en una capseta de fusta que no sigui del teu gust, em treuria el son per les nits.
L'avi va empetitir els ulls i va fer una ganyota torta amb els llavis, crec que volia ser un somriure. Em va assenyalar amb el seu dit índex.
--Nena, amb aquestes formes no aconseguiràs una bona reencarnació. No és forma de tractar el teu pobre avi.
-Pero si teu ets ateu!
--Ya, però tu no! Pren-te aquest maleït sucre cremat d'una vegada, pesada!
--Abuelooooo!
--Nena, no facis això, ho detesto.
Vaig callar i vaig beure.
--En què penses, petita?
--Saps que crec que només per a tu continuo sent petita?
--I això és dolent?
--No al contrari, és un alleujament. Quan creixes, quan et fas gran, ningú no et permet tornar a ser petit. Els vells són com nens petits, però repudiats, no creus? Tot el món riu i disculpa la tirania dels nens, però amb els vells ens tornem intransigents. Som cruels.
L'avi va somriure, aquesta vegada sincerament.
--És fàcil identificar-se amb els petits, tenen futur, però els vells només tenim passat. I avui en dia, el passat és una cosa que no interessa a ningú.
--És una forma més d'ignorància. Quan els vells ens molesten els posem en una d'aquestes residències i els oblidem. Tens por que et passi això, avi?
--Tu el tindries?
Vaig callar, vaig imaginar la situació. Fills que no troben la forma de cuidar la mare o el pare, que no troba l'espai on puguin conviure junts.
--Jo el tindria, sí. És cert que els esquimals es desfeien dels seus avis quan es convertien en una càrrega?
--Potser eren ells els que prenien la decisió i no els fills. No ho sé, nena.
Es va produir un silenci profund, cada un de nosaltres perdut en les seves cavil·lacions. Vaig dirigir la mirada a la finestra i vaig veure com els arbres es gronxaven fugint del vent, en un costat i a un altre.
--Ha de ser dur veure't reprès pels teus fills, perdre el seu respecte, convertir-se en una càrrega. Creiem que no tenim rés per aprendre dels nostres avis. Llàstima!
--Així és, no ho canviaràs. Oblida-ho.
--Sembla que la vella sigui jo! Mai no sembles tenir por de res, avi.
--La por és inútil, i el que és pitjor inutilitza la resta dels pensaments. És un paràsit.
--Quan sigui gran vull ser com tu.
--Filla, ja ets gran, i em temo que mai no podràs ser com jo. Trist, cosa de genètica imagino.
--Avi...
--Què?
--Res...
Vaig moure el cap negant i vaig tancar els ulls. L'avi va clavar en mi la seva mirada.
--Realment estàs malalta petita, no trobes les paraules per maleir-me.
--Potser no vulgui utilitzar-les, vell.
--Nena: baralla, baralla, baralla. Es tracta de sentir-te viu fins a l'últim dia. No pensis tant, actua sense més ni més.
--Millor viure de traumes que no de frustracions...
--Viure, nena, viure sense més ni més...
--El whisky serà dolent per a la bronquitis, avi?
--Prova de beure...
I era ell, el millor home que he conegut mai!
|
Contactes
Registra´t
