| |
V. PRIMERA CAMINADA
 dimecres 3/setembre/2008 - 05:23  522  2
Em sembla que va ser el rector de Vallfogona qui va escriure que un jove cansat pot tenir de llit una pedra. Nosaltres, ja no joves –si més no de cos, que en definitiva és el que compta, malgrat el que diguin els moralistes malintencionats-, la veritat és que al cotxe no hi hem dormit malament.
Quan m’he despertat he vist al Joan al meu costat i m’he preguntat perquè no hi era la Teresa, que és a la que li tocava. I recordo que ahir l’Anna li va dir que anés a dormir amb ella i que el seu marit passés a dormir amb mi. O sigui que la meva mala fama ja comença a ser coneguda. O potser és la mala fama de la Teresa, ves a saber. O potser res de les dues coses i les intencions de l’Anna eren unes altres. El cas és que, de bon matí, quan jo anava a buscar el cos de pell suau i formes ondulants de la meva dona –que estava dormint amb la canalla a l’alberg- m’he trobat amb el cos duríssim del Joan, que fa entre una i dues hores de peses diàries. El Joan m’ha dit que ell era ell, jo he acabat d’obrir els ulls i m’he situat: si, ell no era ella i les abraçades, en tot cas, havien de ser d’una altra mena. A més érem a un cotxe ple de gent. O sigui que res.
A tocar de l’aparcament – pessebre hi ha uns urinaris i una pica. No són els del Ritz, però què hi vols fer. Hi ha coses que no poden esperar massa, si més no a primera hora del matí. I tampoc es tracta d’anar marcant territori a primera hora del matí per a que quedi clar com l’aigua que ahir no varem poder dormir a un llit.
No es que sigui molt d’hora: el rellotge volta les 7 del matí. De seguida la meva dona ens truca i ens diu que han estat bé, malgrat que la dona, pel matí, l’ha tornat a renyar, a dir-li que érem uns irresponsables, que era incomprensible que fóssim pares de família etc..., però que ella tenia una jove que encara era pitjor que nosaltres, que la seva jove s’hagué procurat un llit per ella i hagué convençut als seus néts per a que fessin bivac. M’imagino la meva dona escoltant-la plena de paciència –jo, pel matí si més no, ja l’hagués engegat a dida, sinó a un altre lloc, però la meva dona és un àngel amb vulva i pits- i dient-li mil vegades més que estava dessolada i dessolada i dessolada i que gràcies per la seva generositat i comprensió i que sort que al món hi havia persones com ella capaces d’acollir unes criatures peregrines amb un somrís als llavis.
Quan ens agrupem la primera cosa que es planteja, com es natural, es l’esmorzar. Es veu que la madame ha donat d’esmorzar a la meva dona i a les nenes, però aquestes i ella estan disposades a tornar a esmorzar. Entrem a una cafeteria d’aire modern i demano un cafè amb llet amb dos croissants. Com que tothom en demana un, comencen les crítiques del dia. Però després, poc després, la Teresa em diu que ella demà també em demanarà dos. Que nosaltres som catalans i no d’Esparta, cony!
Avui la ruta que ens hem proposat es des de Sant Joan fins a Roncesvalls parant a dinar a Vallcarles. El llibre assenyala que haurem de vèncer un desnivell de 1.200 metres en 24 kilòmetres i la veritat és que les coordenades fan por a les meves cames i als meus kilos que no saben si se’n sortiran o no. Es una ruta antiquíssima, ja freqüentada en temps de Carlemany i fins i tot abans. I després també. En Napo Bonaparte també hi va passar amb els seus soldats. Però jo, fora de Juli Cèsar –que al cab i a la fi era advocat i escriptor- mai no he sentit gens de simpatia pels militars.
Abans de marxar donem una volta pel poble de Sant Joan Peu de Port. Senzillament és un poble molt bonic en la seva humilitat. A diferència dels pobles bonics catalans, que en diem pobles de pessebre perquè ens recorden el Betlem israelià, aquí, quan dones un tomb pel poble, sembla que estiguis navegant per les planes d’un conte de Grimm, que t’hagis de trobar Hansel i Gretel en quansevol moment. Les cases, amb les seves teulades de teies entre vermelles i taronges en forma de V inverida, la façana i la paret blanques com si les acabéssin d’emblanquinar, els balcons i les finestres d’una fusta fosca que ens parla dels boscos propers i el fet que a cada casa t’hi trobis flors al balcons fa que sembla que siguis a l’Alemanya més romàntica, en comptes de a la península ibèrica.
Dues coses més que fascinen al mediterrani son la uniformitat de l’estètica de les cases –que mai no es trenca, contràriament al que ha passat a qualsevol lloc de la nostra geografia – i l’aigua que es recull a banda i banda dels carrers, com una apologia de la riquesa aqüífera que per força ens ha de fer sentir enveja als qui sempre tenim els rius plens de pols, els camps esquerdats de sequera i un futur problemàtic en aquest bé tant essencial, com dilapidat, com escàs (a casa nostra si més no), com es l’aigua.
Jo ja no comparteixo aquell poema d’Espriu de “Inici de càntic en el temple”, en el que els catalans se suposa que havíem de voler marxar nord enllà on tot anava com una seda, la gent era civilitzada i lligaven els gossos amb llonganisses. No senyor. Del nord enllà vingué Hitler i els camps de concentració; del nord enllà bé la cuina de la mantega; del nord enllà bé el calvinisme; no senyor, no. A mi ja m’està bé ser de la Mediterrània. De la Mediterrània una mica arregladeta, com pot ser Catalunya, Provença o el nord d’Itàlia. Que si em diguessin d’anar a viure a Moscou, Hamburg o Estocolm diria que nanai. Que si em diguèssin de canviar Barcelona per Sant Joan Peu de Port, també diria que nanai, que una cosa és que sigui pintoresc i una altra cosa pensar que aquí –vull dir a Sant Joan- al novembre o al febrer, s’hi pot fer altra cosa que no sigui fer bondat. I no. Déu ens ha enviat el món a pecar per a poder-nos mostrar després la seva misericòridia. I això gairebé només és possible a les ciutats. I sobre tots en aquelles ciutats com Barcelona que conviden durant tot l’any a sortir la gent de casa i escampar el vici pels quatre vents, perquè, a més, el seu nivell de riquesa, a diferència de les ciutats del sud del propi país, així ho permet.
El viatge més llarg comença amb la primera passa. Ho diuen els xinesos o sigui que deu ser veritat perquè la saviesa xinesa és molt sàvia i profunda. El que no diuen els xinesos, ni els mongols, ni els andorrans, ni tant sols els ripollesos és que a les trenta o quoranta passes ja et faci mal el peu. Concretament l’esquerra –la sinistra sempre ha de fer la guitza-. No dic res perquè em fa vergonya, francament. Però penso que si quan encara no hem arribat a fer un kilòmetre el peu ja em fa mal, quan en porti dos o tres serè incapaç de caminar més i fotré la de riure. La veritat és, però, la contrària. La veritat és que al cab d’una estona el mal se’t passa i si que maleeixes els ossos al Déu de les pujades, però si més no el múscul del peu no et toca els collons.
Al centre de Sant Joan ja trobem fletxes grogues i petxines grogues en un quadrat blau que ens indiquen el camí que hem de seguir per arribar a Santiago. La Teresa comenta que, a Catalunya, aquestes fletxes i aquestes petxines s’estan començant a posar ara. Els catalans donem per suposat que anem a l’avançada de la resta dels pobles del món i, si vas a mirar, sovint encara no ens sabem les taules de multiplicar. I, pesi a qui pesi, que també ens hem convertit en un país de savis anticlericals ara, resulta que qui ens sol treure les castanyes del foc sol ser la església. Jo, que no tinc fe en Déu, sovint tinc fe en la església, sens cap mena de dubte la institució més sòlida i presentable de casa nostra. Se li poden anar buscant tots els defectes i hom haurà d’anar reconeixent que els té, però si punt i seguit es compara la església amb qualsevol altre cosa que hagi produït el país, al final hom s’haurà de traure el barret. Jo penso que Torras al dir la seva cèlebre frase de que Catalunya o seria cristiana o no seria, no estava tant pensant en la fe dels catalans, si no en el pilotes que es quedaria Catalunya si la església catòlica no hi fos.
.
Ah i per molt que ens emprenyi als individualistes de mena, als que tenim un cert sentiment àcrata malgrat tots els malgrats, als que pensem que avancem pel món amb la lluminària de la nostra raó, el cert és que que les fletxes t’assenyalin el camí sovint és còmode. Però hom no hi ha d’acostumar-s’hi si no vol esdevenir ramat. O si vol evitar tenir la sensació que és ramat.
Sortim de Sant Joan travessant el Pont d’Espanya. Al seu de sota hi baixa un riu d’aigües rabioses que diu: “Ni Espanya, ni França. Euskalherria!”, però gairebé ningú no li fa cas. El pont, aire medieval, com tot el poble, és molt bonic. El riu, petit i nerviós, intrèpid i valent, com un adolescent, canta alegrement al esculpir les pedres, que fa temps que ja han perdut els seus cantells.
Hem criden l’atenció les fites que hi ha amb pedretes. L’Anna m’explica que les pedres signifiquen pecats i volen dir que a mesura que avances cap a Santiago vas deixant els pecats que duus a sobre pel camí. La meva primera reacció és: pecats, jo? Com s’atreveixen a pressuposar-ho?. La segona, allò de que “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” i després, mentre camino, em foto en un laberint considerable del que és el mal per a la església – els pecats mortals i venials fixats en el catecisme – , el que és el mal per l’ètica – allò que es considera immoral -, el que és el mal per a l’estat –el que queda establert a les lleis com a punible – i el que és el mal per a cada un de nosaltres –allò que solem anomenar remordiments de consciència – i arribo a la conclusió que la macedònia de mals que ens muntem és considerable. Que o peques per aquí o peques per allà. Que d’una manera o altre lliure de pecat no hi ha ningú, no? I fins i tot arribo a una conclusió més agosarada: que quan es demana a Déu al parenostre que “ens deslliuri de qualsevol mal” en el fons se li demana un impossible de tants mals que neixen per tot arreu i amb els que es impossible no ensopegar.
Avançar pel laberint és difícil. La religió – la catòlica en aquest cas – no peca sovint contra les lleis de la natura i fins i tot contra les seves pròpies lleis? Com no trobar una apologia del mal en la seva història, fins i tot en la seva història recent. Només cal recordar que Hitler, Mussolini i Franco eren catòlics. I que el Papa els va beneir als tres. No cal que ens remuntem a la inquisició. I ni tan sols cal que anem tan lluny: on es la pietat que predica la església? Etc...L’estat canvia de lleis segons li convé i també sembla d’entrada essencialment pecador. L’estat socialista va ser-ho perquè va voler fer desaparèixer la llibertat individual i, amb ella, el individu. No tots, però, només els individus que no pertanyien a l’élit del partit. I la societat capitalista que no veu més enllà del guany propi, en el fons és el mateix que l’estat comunista, però amb una disfressa de llibertat que només respecta les persones en proporció al que tenen.
I jo? Doncs jo intento ser bona persona quan no es juguen els meus quartos. Libidinós, envejós, egoista, golós, gasiu, individualista a matar. Pedres i pedres. De totes mides i pesos. Remordiments de consciència en blanc i negre i en multicolor, però sobre tot, hi ha un pecat que m’emprenya més que els altres: la falta de coherència i de valentia. No ser sempre com voldria ser per por.
En què pensen els altres mentre jo transporto els meus quilos i les meves cabòries? Com que tots estan més prims que jo, van en colla i xerren. Jo sempre vaig l’últim. I rumio.
No sé anomenar els arbres que m’envolten, ni les bèsties que s’amaguen de mi. Només als llimacs sé dir pel seu nom. Són uns llimacs enormes. Que en fan 10 dels de casa nostra. Taronges i negres, la majoria.
Penso en les bèsties que ens deuen estar mirant. Hi ha algú ós? Algun por senglar? Alguna guineu? Tinc una amiga bruixa que està segura que a la meva anterior vida jo vaig ser un ós. Llavors, quin pecat vaig cometre per esdevenir humà? Vaig menjar masses foques o masses salmons? O vaig demanar un ascens i després m’he trobat amb això?
I penso en el fresquets que deuen estar aquests peixos al riu. I penso que no tenen pràcticament depredadors, perquè no sé si els ossos d’aquí pesquen, ni crec que vinguin a pescar-los els ocells. I, en canvi, si cap llimac cau al riu tenen teca per dies i dies.
No som a Catalunya, ni en primavera, però la natura canta contínuament una simfonia bellíssima i emocionant. Hom dubta de la naturalesa del creador però, sigui com sigui, que pot fer sinó traure’s el barret davant tanta bellesa?
|
Contactes
Registra´t
