| |
VI. SORGIÑOAK ZUGARRAMURDIOETARRI O LES BRUIXES DE ZUGARRAMURDI.
 dimecres 3/setembre/2008 - 08:10  590  4
Zugarramurdi no és un poble qualsevol. El seu nom ja ho deixa clar. Si a Catalunya hi hagués un indret que es digués així en faríem la capital del país. Però Zugarrramurdi és Navarra o Euskadi, com vulgueu.
Una de les il•lusions del meu peregrinatge és fer un antiperegrinatge, vull dir anar a veure aquells indrets on qui mana és el paganisme i no el cristianisme. Ja he dit abans que soc un gran admirador de l’església catòlica com institució, però això no treu que m’agafin estirabots romàntics amb les històries de bruixes, ogres i tota mena d’éssers fantàstic que van poblar aquest món abans que jo hi arribès.
Em barallo amb el grup per tal d’anar a Zugarramurdi. Ells troben poc seriós que anem a darrera d’un apòstol i la primera parada la fem a un poble de bruixes. Però les coses són on són i no hi son per causalitat. Ni hi eren abans, es clar. Les casualitats, fet i fet, pràcticament no existeixen. Vide Aristòtil i Sant Tomàs (d’Aquino).
Total que anem a Zugarramurdi, que es un poble de una beatitud que fa pensar en les bucòliques de Virgili. Fa estrany pensar que en aquest indret tant bonic el dimoni s’hi passegés com en Peret per casa seva. Posats a venir el dimoni hauria de passejar-se pels suburbis de les ciutats industrials. El problema és que els proletaris, després de Marx, ja no creuen en el dimoni.
Si anem a la ciència de l’antropologia la cosa es resol molt despresa. Tant despresa que fins i tot es avorrit. Hi ha llocs on la religió prèvia a la cristiana –que no era la romana, perquè l’imperi es va convertir en bloc amb l’emperador Constanti- va sobreviure, de la mateixa manera que va sobreviure la llengua. Les muntanyes d’Euskadi són l’exemple més clar. El que va fer la religió catòlica ha estat endimoniar els antics deus. Tots els deus ibèrics van esdevenir Satanàs, Belzebús, Llucifer i tota la pesca....Deixaven de ser deus estranys a la religió oficial per esdevenir els éssers contraris a Déus.
La conseqüència del anterior fou ni més ni menys que la inquisició. De la mateixa manera que els romans havien tirat els cristians, els cristians han tirat als heretges, heterodoxos i creients en altres religions a la foguera. Constantí havia fet el segon pas –el primer l’havia fet Pau inventant-se la religió cristiana -, la inquisició havia de fer el tercer pas: impossibilitar la competència.
De les diverses competències amb que s’hagué d’enfrontar l’església catòlica la de les resquícies antigues religions indígenes era la més fàcil d’erradicar. Temps a venir, burgesos i prínceps alemanys es posarien de banda de les tesis Luter o Calví i les coses serien molt més complicades. Però les bruixes de Zugarramurdi o les de les qualsevol altre indret de teologia en sabien poc i tenien pocs prínceps i burgesos disposats a fer-els-hi costat. Les velles remeieres deixades de la mà de Déu, es van quedar més soles que la una. Es cert que els hi feien costat alguna gent de la plebs més ignorant, però aquests enseguida van canviar de bàndol quan van veure venir maldades i van confessar el demoníaques que eren les bruixes.
Ja he dit que Zugarramurdi és un poble excepcionalment bonic. Sort d’això perquè si no no me n’hagués sortit d’anar-hi, ja que no és exactament a la ruta del camí de Sant Jaume. S’ha de fer una mica de volta, però val la pena, Molt la pena.
Arribats a Zugarramurdi hi ha dues opcions. Una, anar a veure l’església del Rosario, que és una església més de les moltíssimes que hi ha arreu i la segona opció que és anar a visitar les coves del poble, que és on les bruixes celebraven els akelarres. Les mares fan seguir a la canalla i als dos mascles a l’església mediocríssima. Jo vull anar a les coves.
Vull anar a les coves. Li dic a la meva dona que si bé estic disposat a visitar totes les esglésies que ens trobarem pel camí, a anar a no sé quantes misses, a respectar no sé quantes creus, també hi ha vegades que em vull sortir de la ruta. La meva filla gran em recrimina amb duresa dues coses: primera, que no sé anar amb colla (es veritat, té raó) i, segona, que sembla mentida que a la meva edat cregui amb les bruixes (en alguna cosa s’ha de creure, què més dóna bruixes que sacerdots?).
Les mares, però, s’oposen a que la canalla visiti les coves. A la nit podrien somniar i amb les caminades que ens esperen només faltaria això. Les nenes, que encara estan en aquella etapa del estàs amb mi o estàs contra mi, consideren un pecat anar a les coves i algunes d’elles a son pare un heretge. Cap problema. Ho sóc.
Abans de començar el camí cap a la cova un aclariment. Jo estic segur que als akelarres s’hi feien coses fastigoses. Si a una religió que es pretén civilitzada com el cristianisme cada diumenge es cruspeixen la carn i la sang de Crist, que haurien de fer les religions no civilitzades? A més, no em sap greu reconèixer aquí que el judaïsme, a través de la figura del patriarca Abraham,. Va desterrar els sacrificis humans, sacrificis que en altres religions encara avui es practiquen (ho dic per aquells que van a l’Africa i ens hi cau la bava i pensen que l’origen de tots els mals del continent som els occidentals. No.). Estic segur, doncs, que als akelarres s’hi fotien barreges malsanes, que hi corria la sang (ni que fos del periode femení), que s’hi feien barreges fastigoses (salsa d’escarabats, llimacs i bledes, per exemple) etc...Ara bé: jo prefereixo pensar que simplement s’hi muntaven orgies- Que mentre uns tocaven el flabiol i els instruments de percussió, d’altres bevien patxaran o xacolí o es fotien un xai a la brasa, d'altres fumaven els porros de l'època i d’altres follaven com a desesperats en honor del Déu de la fertilitat, un Déu amb dues banyes immenses i dos collons tan grans com dos júpiters.
El camí que duu a les coves passa per un bosc meravellós. Sembla ple de follets i que en qualsevol moment hagi de sortir una fada i t’hagi de fer perdre l’enteniment. Dissortadament, però, no surt. Els cristians les van fer fora i ara només actuen pel cinema. Però les fades que surten al cinema semblen verges maries i jo crec que les fades de debò més aviat devien semblar messalines, es adir, que devien convidar més a ser estimades que no pas a ser venerades amb allò del “es mira però no es toca”.
Per entrar a la cova s’ha de pagar entrada. No a les bruixes com hauria de pertocar, sinó al govern navarrès que es cuida de la seva explotació, restauració i conservació. Ho trobo normal. D’aquí a poc, als qui no tinguem el carnet de catòlics també ens faran pagar per entrar a les englésies malgrat que l’estat aconfesional les subvencini.
La cova es immensa i desprén una olor estranya. Al final hi ha una porta i un rètol. El rètol diu que només hi poden entrar els que creuem en Satanàs i són majors de 18 anys.. Jo, com Voltaire, a vegades penso que Déu no està clar que existeixi però que el dimoni segur que existeix, o sigui que obro la porta i entro.
Hem trobo amb una cambra fosca i humida. Ningú no ha entrat amb mi i això m’acolloneix una mica, la veritat. De sobte, s’enretira una pedra una mena de focus natural il•lumina una mena d’altar format per dues noies joveníssimes i nues. Hi ha una mena de mascle cabró amb unes grans banyes i la cara d’un exministre basc, candidat a lehendakari i eurodiputat al que direm Orellut. La seva pell es vermella i la seva titola erecta, més que la d’un cabrit, sembla la d’un cavall. Hi ha dues escolanes també nues. Hi ha una creu del rebés en el que hi ha un Crist que també trempa.
El cabrit del cabró comença a parlar. No entenc res del que diu. No sé si parla amb l’idioma dels cabrits o si parla en euskera, però jo diria que es el primer, perquè d’euskera jo alguna coaa en sé. Mentre parla el cabrit acarona les natges i els pits de la noia que fan d’altar i es va encenent.
Jo, no em puc reprimir, i avanço cap a l’altar a veure si puc palpar –o si em poden palpar- alguna cosa. Però quan començo a caminar xoco amb un vidre i l’altar s’enfosqueix tant de sobte com s’havia il•luminat.
Després, quan em retrobo amb el grup per a continuar la nostra caminada fins a Vallcarles, em pregunten per les coves i els hi dic que tenien raó, que han resultat ser molt avorrides, que segur que era molt més interessant l’església del Rosari, a veure què he de dir?
|
Contactes
Registra´t
