| |
III. De Pamplona a Sant Joan Peu de Port i de les aventures i desventures que ens hi van succeir
 divendres 29/agost/2008 - 09:07  476  3
Mentre el Joan Ramon i la Teresa van a buscar la furgoneta de nou places que ens ha de servir de cotxe escombra durant el peregrinatge, la resta de la tripulació ens esperem dividim en dues seccions: els que anem a buscar algun lloc per dinar i els que es queden a l’estació amb les maletes i la canalla.
De llocs per dinar n’hi ha molts, però com que hem de mirar l’euro, trobar un lloc digne ja és més difícil. Ens fiem del que diu la carta i de la gent que hi veiem a dins. Si un restaurant és ple, vol dir que la gent hi torna; si es buit, vol dir que acabaran per plegar.
Dino una amanida, un bistec amb patates fregides i una quallada. La quallada amb mel, excel•lent. La resta, com a casa si fa no fa. Al restaurant, hi ha tan xivarri que es impossible tenir una conversa o una discussió si no es a crits. Hi ha una tele encesa que ningú mira ni sent, malgrat que també porta la seva engruna de contaminació sonora. O sigui que, fins ara, si no fos per la quallada, com si no haguéssim sortit de Barcelona, vaja....
Quan tornem al cotxe ens trobem amb la primera sorpresa desagradable del viatge. Ens hem passat tres minuts de la zona blava i una senyoreta guàrdia municipal molt amablement ens ha posat una multa. Discutim sobre si la hem de pagar o no, ja que la furgoneta és llogada i nosaltres vivim a Catalunya i al final, perquè es veu que els catalans sempre acabem pagant i perquè la multa és irrisòria, ho arreglem allà mateix. O sigui que en aquest aspecte també l’ajuntament de Pamplona funcuiona com el de Barna, a la que et descuides et pica com el mosquit tigre. Es una visió del que ha de ser el servei i la representació de la ciutadania certament original.
El següent debat és de si hem d’anar a Sant Joan Peu de Port fent un viatge –es a dir, encabint catorze persones en un cotxe on n’hi caben nou- o si hem de fer dos viatges. La primera opció és més ecològica i barata, però la multa que ens acaben de posar pel haver aparcat tres minuts més del compte en la zona blava deixa clar que els navarresos no s’estan per punyetes a l’hora de muntar i acabem pensant que, a banda dels calés, si ens tornen a multar ens posarem de molt mal humor i no val la pena, o sigui que decidim fer dos viatges.
La furgoneta és enorme. Gairebé sembla un cotxe de línea. Jo séc al davant al costat del Joan Ramon, que es qui condueix. Si fóssim als temps de Cervantes semblaríem el Quixot i en Sancho. Ell alt i prim, idealista i eixelebrat, el Quixot; jo baixet i rabassut, materialista i assenyat, el Sancho. Ell en un cavall atrotinat i jo en un ruc (català, of course!).
El trajecte de Pamplona de Sant Joan Peu de Port es una sinfonia. Primer, deixes enrera la ribera navarresa, que ja hem descrit i que ens ha semblat tendra com un coixi; després, entres als Pirineus i la lírica i l’èpica es fan els amos del paisatge i del teu esperit. Roncesvalls, es una cita obligada (ja en parlarem quan toqui), però de moment passem de llarg perquè nosaltres anem més amunt.
Quan arribem a Sant Joan Peu de Port ens trobem amb que, en comptes d’un poblet perdut en les muntanyes en el que d’un moment a altre sembla que hi hagi de sortir la Heidi, allò és la Rambla. Hi ha més trànsit que a Andorra, que ja és trànsit. Hom s’ho ha de prendre en calma si vol trobar aparcament i si no vol acabar-se de contaminar amb els sorolls dels claxons dels que havien pujat a aquest indret a buscar pau i s’han trobat el batibull ciutadà amb tota la seva força
Finalment, trobem lloc per aparcar a sota d’una immensa nau de fusta. Hi ha cartells que diuen que allí col•loquen les bèsties o sigui que suposo que s’hi fan fires de vaques, cavalls, gallines o el que sigui...
Es hora d’anar a sopar. Tornen els debats. Els uns volem menjar bé abans de posar-nos a caminar com a desesperats, els altres tornen a mirar l’euro. Jo començo a pensar que si la cosa va així tots els dies, jo algun dia em quedaré l’últim i menjaré alguna cosa de més. Mai no he entès que la gent vagi de vacances per estalviar. Per estalviar et quedes a casa i menges bé, no?
Al final trobem una mena de restaurant que sembla que convenç més o menys a tothom. Hi entrem i ens trobem amb la sorpresa que allà no hi ha ni música basca, ni música francesa. No tampoc no hi ha música en anglès, hi ha exclusivament música mexicana, cosa que ja em va bé perquè les rancheres m’agraden molt:
Allá en el Rancho Grande
allá donde vivía
había una rancherita
que alegre me decía
que alegre me decía:
Te voy a hacer tus calzones
como los usa el ranchero
te los comienzo de lana,
te los acabo de cuero.
Te voy a hacer tu camisa
como la que usa un ranchero
con el cuello a media espalda
y las mangas hasta el suelo.
Tothom demana el que vol. Jo, com que sóc molt snob, demano el “menú del peregrí”. Em serveixen una sopa de verdura avorrida com –anava a escriure una autèntica barbaritat ara- deixem-ho, una pota de xai que està força bé i un pastís basc fet a base d’ametlles amargues que n’hi ha per a llepar-s’hi els dits.
I continuem cantant:
Estas son las mañanitas
que cantaba el Rey David
hoy por ser día de tu santo
te las cantamos aquí.
Despierta, mi bien, despierta
mira que ya amaneció
ya los pajarillos cantan
la luna ya se metió.
El día en que tu naciste
nacieron todas las flores
y en la pila del bautismo
cantaron los ruiseñores.
Ya viene amaneciendo
ya la luz del día nos dio
levántate de mañana
mira que ya amaneció.
La canalla, com que em veu cantar, ve a seure al meu costat i comença a cantar amb mi. La resta de pares somriuen, les mares s’esveren: el que estem fent, està bé o no? Allí gairebé només canto jo, però no sembla que a la gent l’importi, més aviat fa gràcia i la canalla s’ho comença a passar pipa perquè les cançons mexicanes el que tenen és que són divertides (no com les sardanes i altres missals).
Però les mares no ho veuen clar. Allò és Europa i estem fent el ximple o sigui que hem de marxar. Prego que ens deixin cantar la darrera cançó:
Me gusta cantarle al viento
porque vuelan mis cantares
y digo lo que yo siento
por toditos los lugares.
Aquí vine porque vine
a la Feria de las Flores
no hay cerro que se me empine
ni cuaco que se me atore.
En mi caballo retinto
he venido de muy lejos
y traigo pistola al cinto
y con ella doy consejos.
Atravesé la montaña
pa' venir a ver las flores
aquí hay una rosa huraña
que es la flor de mis amores.
Y aunque otro "quera" cortarla
yo la "devisé" primero
y juro que he de robarla
aunque tenga jardinero.
Yo la he de ver trasplantada
en el huerto de mi casa
y si sale el jardinero
"pos" a ver... a ver que pasa.
Després de sopar anem al alberg. La Teresa l’havia reservat, però ens el trobem tancat. Piquem i tornem a picar però ningú ens obre. Finalment veiem un cartell on posa que es tanca a les 22 hores i són les 23. La Teresa no ho havia vist.
Piquem i piquem i repiquem i al final surt la mestressa i ens comença a cridar. Si no diu que som uns “espanyols de merda” poc li deu faltar. La meva dona li comença a dir que està totalment “dessoleé” a veure si ho arregla, però la senyora devia estar veient la seva sèrie favorita i cada vegada està més emprenyada (amb el temps descobrirem que això dels albergs és potser el més complicat de fer el camí de Santiago).
Finalment, la madame té pietat de la canalla i la deixa entrar a dormir. La meva dona, que és la que millor domina el francès (vull dir el idioma, ara), es queda amb les criatures. La resta ens en anem a dormir al cotxe perquè trobar lloc per a dormir aquí ja es veu que es impossible.
Naturalment la culpa del retard l'acabem tenint jo i els mariachis.
Al cotxe la veritat és que s’hi dorm millor del que sembla. La gent ronca igual i somnia igual, només que quan et vas despertant no acabes d’entendre on ets.
Que jo recordi es la primera vegada que, per adormir-me, hagi mirat la lluna i els estels tan fixament.
|
Contactes
Registra´t
