| |
II. De Santa Coloma de Queralt a Pamplona passant per Valls.
 dijous 28/agost/2008 - 07:05  544  4
El despertador dóna la nota a una hora inversemblant per ser un dia de festa. La meva dona i les meves filles salten del llit “al primer crit”, però a mi ja fa anys i panys que em costa llevar-me (a vegades penso que, per això mateix, no llevar-se un bon dia, deu ser segurament la manera més agradable de morir). No puc evitar romancejar. Són les 6,30 i és 19 d’agost, o sigui festa. On anem a aquestes hores? La meva senyora i les meves filles em destapem i fins i tot em remullem mentre em diuen que ja claparé al tren Que s’han de carregar les maletes, que a les 7,30 ens espera devant de l’Estrella el cotxe del cunyat del JR que ens ha de dur a Valls. .
Entre reny i reny i badall vaig despertant-me. La meva dona i les meves filles ja són a punt i jo encara no he esmorzat (ja esmorzaràs al tren, home! Que sempre estàs pensant en el mateix!). Esmorzo les escorrialles que trobo a la cuina; cereals, llet i una magdalena amb una peça de xocolata. Després em prenc les pastilles. Són les 7 del matí: quina passada! Que sonats que estem! Amb el bé que s’estava al nostre llitet matrimonial! Fins i tot la gata roncava!
Som quatre persones –dos adults i dues criatures- i portem tres maletes, quatre motxilles, quatre bosses i quatre sacs de dormir. No anem a fer les creuades, ni de safari, però és igual. La meva dona té la teoria que sempre et deixes alguna cosa. I encara ha deixat dues maletes a casa perquè li va fer vergonya portar-ne cinc. No sé si anem a Navarra o si anem a Kènia, tu. Es clar que la meva dona, en aquest aspecte, no és única. Les mestresses s’esforcen per abastar totes les variables climatològiques: si fa fred, si fa calor, si no fa ni fred ni calor, si plou, si no plou, si fa vent etc...; les variables sanitàries i fins i tot les variables variables, que són les variables més variables de totes, però al final sempre els hi acaba fallant una cosa o altra i quan tu els hi dius que, amb tantes coses inútils com ens hem endut, com és que ens en deixat les útils, ens diuen que la pròxima vegada serem nosaltres els que farem la maleta. O sigui que més val callar i anar seguint com qui no veu res..
Al carrer fa fresca. Ja se sap: la Segarra no és Barcelona i els barcelonins tenim fred a tot arreu. De tota manera aquest fred matinal va bé per acabar-nos de despertar. Al menys hem de ser capaços de dir “bon dia” als amics sense badallar, que és de mala educació. O ho era abans de la darrera reforma educativa.
Quedem parats en veure que som els primers en arribar. Als pobles això ja passa. Els de la ciutat tenim la mania d’arribar puntuals a tot arreu i ells s’ho prenen amb calma. Els barcelonins sempre anem amb un coet al cul, com si haguéssim de fitxar, sigui laborable o festiu. Portem el stress de la nostra ciutat al cervell. No podem fer-hi més.
A l’estiu el paisatge de la Segarra és d’un groc lluminós diví. El sol es ratifica com a senyor de la terra. Els rostolls dels camps ens aproximen al color del pa cuit. També hi ha pinzellades de marró clar i del verd clar descolorit dels arbres. Tot es ple de pols, fins i tot la boira que sura capriciosament damunt d’alguns trossos. Els camps semblen una sinfonia alegre de Haydn . Res a veure amb els tons greus del hivern o la tardor en que la Segarra semblarà una coral de Bach pare.
En un tres i no res som a Valls, des de on agafarem el tren que ens durà a Pamplona, des de on agafarem el cotxe que ens durà a Sant Joan Peu de Port, on farem nit.
No m’agrada l’entrada de Valls, amb els seus tallers i fàbriques. Ja sé que això la fa ser una ciutat rica i que la riquesa fa possible que els vallencs no hagin d’emigrar. Els seus tresors deuen ser ocults al casc antic, com passa a la majoria de les viles una mica grans o directament grans de Catalunya (i suposo que de la resta de Europa), però jo només aquesta entrada gris.
A l’estació de trens de Valls –que és un exemple més de la ’inhibició i menysteniment amb que Madrid tracta els catalans, aquest cop a través de la RENFE- ens trobem tota l’expedició: la Teresa, la Ivet i l’Odet; el Joan Ramon, la Fina i l’Agnés; el Joan, l’Anna-Maria, la Maria i la Coloma i nosaltres quatre.
Portem una quantitat de fato impresionant. Som catorze persones. Set majors d’edat i set menors d’edat. Onze dones i tres homes. Quatre famílies, en les que només falta un marit –el de la Teresa- que té una botiga de queviures i no pot tancar a l’estiu. L’ambient es alegre i nerviós a l’hora. Es tracta de no equivocar-se de tren, de seure allà on correspón, de que el tren no s’escapi abans que ens hi haguem encabit tots i tot, que no és feina fàcil.
Les femelles de la manada donen instruccions precises. Els mascles obeeixen. La canalla fa la viu-viu, però al final, quan arriba el tren, l’objectiu –que semblava difícil- s’aconsegueix sense una excesiva dificultat. Els mascles s’han de treure el barret una vegada més davant del talent de les seves dones.
Dalt del tren, el paisatge comença a bellugar-se. Primer, anem cap a Lleida, que sí que té una estació de trens com Déu mana. Poc després, deixem enrere Catalunya i entrem a l’Aragó, una terra veïna amb la que hem compartit bona part de la nostra història i amb la que avui estem d’esquena i no en sabem pràcticament res..
Els Monegros son una Segarra duta a l’extrem. Hom te la sensacio que es un indret on no es possible la supervivència ni dels homes ni de les cabres. La vegetacio està formada per uns matolls humils i heroics a l’hora que s’endevinen ressecs i coberts de pols. Hi ha pedres per tot arreu. No s’hi veu ningu. Cap ésser. El paisatge recorda al que es veu al de les pel.lícules de l’oest que es van rodar a Almeria. Però no hi ha cow-boys, sinó vehicles que traspassen la comarca el més depressa possible. Pensa el barceloní que a la gent que viu aquí, només pel simple fet de fer-ho, ja els hi haurien de posar una medalla.
.
Quan deu fer una hora que som al tren i qui més qui menys està endormiscat, les dones diuen que hem d’esmorzar. Portem entrepans de casa perquè són més bons i barats que els que serveixen al tren. També portem aigua. Però no podem esmorzar a la butaca no sé exactament perquè. Suposo que perquè l’ompliriem de molles, però no ho sé. O sigui que em d’anar al cafè del tren i esmorzar drets. La cambrera diu que només tenen dret a seient els que consumeixen, cosa que sembla raonable, però alguna dona i gairebé totes les criatures rondinen. Alguns demanem un cafè descafeïnat amb llet descremada i sacarina i seiem. Llavors les criatures volen una taronjada, una llimonada o el que sigui i les mares ens diuen que els homes sempre ho enredem tot, que no ens costava res anar-hi després i demanar el que volèssim sols, però no, nosaltres, sempre haviem d’esvalotar el galliner.
Al cab d’una estona relativament curta arribem a Saragossa. Ho sabem perquè veiem l’Ebre i el Pilar. L'Ebre ens impresiona, la Pilar, no, francament.
Ebre en íber vol dir riu i, fet i fet, és el riu més important de la península ibèrica o, si es vol, el més peninsular dels rius. El bascos en fan la seva frontera. Els catalans no l’hauriem de fer malgrat que molts catalans del sud (altrament dits valencians) hagin caigut en el parany dels madrilenys.
Passen els kilòmetres i la geografia aragonesa va deixant de ser tant cantelluda. No es cap paisatge espectacular, però si més no sembla vivible sense excesives dificultats, tot i que avorrit.
La geografia de La Rioja per on ens duu el tren es d’una gran placidesa. No estranya que s’hi facin un dels millors vins del món, uns caramels tous de cafè amb llet notables i uns espàrrecs delicadíssims i sensacionals. Hom té la sensació que s’hi ha de viure molt tranquil, que tot plegat ha de ser provincià, avorrit, previsible, casolà i senzill, que és un lloc idoni per viure una vida còmoda, sense complicacions, com un valset de Strauss. Només que hi hagi una mica de vici, ja m'estaria bé per viure-hi, perquè, malgrat que no té mar, te l'Ebre, ves...
Ciden l’atenció són els inmensos parcs eòlics que hi ha arreu. Aquests molins de vent, pel meu gust són molt més lletjos que els tradicionals que va embestir el Quixot. Aquests mai no li haguèssin pogut semblar gegants, sinó en tot cas esquelets, ossos de fantasmes morts en pecat i obligats a continuar fent penitència a la terra. Indignes d'ocupar la ment i els esforços d'un cavaller.
Finalment arribem a Nabarra.. Nafarroa era el nucli de l’antiga pàtria basca i aquest era el sentiment de la majoria dels navarresos fins fa dos dies. De la mateixa manera que catalans del Principat i del sud (altrament dits valencians ) van lluitar plegats a las guerres carlistes, també els bascos cantàbrics i els bascos peninsulars (altrament dits navarresos), van estar a les ordres de Zumalacàrregui.
Tant fort debia ser el sentiment basc a Nafarroa durant la transició que a la constitució espanyola es va aprobar que les comunitats autònomes no podien federar-se llevat de Nafarroa amb Euskadi. La prohibició, doncs, quedava només pels que políticament sempre hem anat de vius i som els més ineptes: nosaltres, els catalans.
De la transició ençà el sentiment antibasc a Nafarroa ha anat creixent, de manera que avui s’ha de reconèixer que els basquistes són una minoria ( com són una minoria els catalanistes a les Illes i a la Catalunya sud, per no parlar de la Catalunya Nord ). La jugada del PNB de fer capital de la comunitat autònoma Gasteiz, tant propera a Nafarroa, i fer Lehendakari Karlos Garakoetxea no va sortir bé. No només perquè no va atansar Nafarroa a Euskadi sinó perquè va acabar amb l’escisió d’Eusko Askatasuna del PNB (una escisió que, de tota manera, ha estat molt relativa, ja que, malgrat que es presenten separadament a les eleccions, porten governant en coalició des de la creació d’EA).
El cas és que malgrat la situació actual, no és pot explicar la història d’Euskadi sense Nafarroa. De fet, històricament, Euskadi ha estat el Regne de Nafarroa i Iruña –que en basc vol dir “ciutat”- la seva capital.
El paisatge de Nafarroa comença sent calcat al de La Rioja. Tons suaus, acaronadors, tendres. Més aviat poesia pastoril que no pas lírica ( l’épica aquí és inimaginable, per trobar-la hauriem d’anar cap al nord, a la pròpia Nafarroa, on trobariem Roscesvalls i el cèlebre Roland, derrotat pels éuskars ara fa si fa no fa un mil.leni ). Hi ha molt bestiar. Vaques de pelatge fosc que pasturen plàcidament als prats, sense desviar cap mirada al tren.
Més endavant uns trets perturben la pau del paisatge. Són una colla de caçadors que frueixen com uns salvatges. Què cacen? Perdius, conills ? No en tinc ni aidea. La seva cara de felicitat agresiva em fan venir esgarrifances. Per molt que la civilització ens hagi descorat amb vestits sumptuosos mai no hem deixat de ser uns gran depredadors. De fet, probablement, els depredadors més importants del planeta de tots els temps. Uns éssers que, per activa i per passiva, s’estan carregant l’obra del creador d’aquest món. Uns mals bitxos, doncs.
Més endavant trobem uns quants camps amb plaques solars. Avui l’energia solar és l’energia alternativa probablement més de moda i, tal com va el problema de l’aigua, sembla que tard o d’hora tots hi acabarem anant a parar. El problema –m’explica la meva dona- és que, si no vigiles, et foten les plaques, te les roben per a revendre-les i això fa que molts ecologistes s’ho repensin abans de col•locar-les. També és emprenyadora aquesta tendència humana al robatori i al furt, no?
Finalment, arribem a l’estació de Pamplona. El tren continua fins Oviedo. A Pamplona no tenim problemes per baixar les maletes ni les criatures. Hem dormit durant el viatge, hem llegit Arturo Campión i ens hem fet un tip de mirar per la finestra. A Pamplona, no es que faci fred, però una mica sw fresqueta, sí
|
Contactes
Registra´t
