| |
L'ànima del bosc.
 dimarts 26/agost/2008 - 07:04  1217  3
El bosc roman quiet, els arbres, immòbils, parlen entre ells…Només unes petites passes fan sonar les campanetes color cel que s’enfilen tronc amunt d’un arbre mil•lenari. Els ulls del bosc contemplen fascinats la dansa d’una petita fada que s’enfila tot dibuixant una dansa harmònica, dolça i viva. Dels llocs més insospitats s’hi acosten habitants d’un bosc silenciós i màgic on la vida s’estén més enllà de les creences de la humanitat.
La petita fada s’escapa cada dia per recórrer el tronc del seu arbre preferit, i amb les seves passes i moviments embolcalla la grandiositat de tot un bosc amb música d’esperança i vida.
Diuen, però, que les fades s’alimenten d’il.lusió i esperança…potser per això cada dia la petita ànima del bosc se sent més sola, potser és aquesta la raó per la qual el seu cor batega cada cop amb menys força.
Però, de vegades, tot just quan sentim que alguna cosa es a punt d’acabar-se, quan fins i tot l’ànima anuncia la causa perduda reneix una nova esperança.
La petita fada, no se sent amb forces d’escampar fascinació entre els habitants del bosc. Les fulles dels arbres dansen procurant animar-la, els esquirols salten i grimpen per fer riure la petita fada, el seu arbre mil•lenari l’observa trist i desolat, res és el mateix sense les seves danses. La música esperada ja fa temps que no arriba…
Al fons, s’escolten unes passes, moltes passes! En un indret com aquest la humanitat gairebé mai hi arriba; els habitants del bosc li tenen por; és desconeguda, diuen que de vegades fins i tot maligna.
Les passes s’apropen cada cop més…són uns éssers estranys, carregats amb bosses i aparells estranys amb que ho miren tot…Són grans, a cada pas trenquen el silenci del bosc i espanten a uns habitants arraulits i atemorits…Els més valents, però, observen amb atenció l’espectacle. Un d’ells és més petit i camina amb més agilitat…L’ànima del bosc dorm plàcidament, sota l’ombra d’una fulla, la criatura s’hi apropa…S’ajup contemplant la petita fada i somriu satisfet amb ulls d’admiració: “Sabia que les fades existien!”- diu fluixet per a no despertar-la. L’acarona amb una mirada innocent i dolça, no gosa tocar-la, ha trobat un tresor…”Tant de bo les fades no despareixin mai…”- afegeix amb veritable desig i esperança.
Tant bon punt la humanitat ha marxat la fada es desperta amb veritable força i somriu. El bosc sencer l’observa i amb un filet de veu, sabent, però, que tothom l’escolta anuncia: “He tingut un somni, un somni que m’ha tornat la vida”…
|
| |
|
Contactes
Registra´t
