|
Cartes al meu gat, 31d'octubre 2.007
dimecres 31/octubre/2007 - 09:18 566 1
Estimat Zelig,
he llegit fa poc un reportatge sobre gats que va sortir en un suplement d’aquests que surten amb els diaris, on, entre moltes altres opinions, un tant contradictòries, sobre el què és o no és, o com és o com deixa de ser un gat (és que algú ho té clar realment?), diu que els gats negres, debut a la melanina de la vostra pigmentació, sembla que acostumeu a ser més sentimentals que altres gats amb diferent pigmentació. O sigui que, els gats de bruixa, amb la vostra mala fama a sobre, en realitat, sou uns embruixats per la lluna... Quines coses s’aprenen de vegades llegint dominicals...
Ets un sentimental Zelig? De vegades, em sembla que sí, sobretot quan m’he oblidat de posar-te el pinso i em mires amb aquella cara de pena... El que sí tinc molt clar és que els gats, com tots els mamífers, teniu sentiments, patiu i gaudiu, i cadascú de vosaltres té la seva personalitat, diferent a la d’un altre. Seria una llarga història com vaig conèixer la teva mare, i ara no ve al cas (no, et prometo que no sóc el teu pare, només l’adoptiu), però el primer cop que la vaig veure estava enfilada dalt de la teulada d’un edifici, i un cop es va enfilar a dalt d’una palmera i després no sabia com baixar, la va haver de rescatar un aventurer amb una llarga escala. En la teva dèria per l’alpinisme casolà afeccionat està clar que has sortit a la teva mare, és clar, doncs, que també hereteu no només característiques físiques, sinó també de comportament, psicològiques, en definitiva. I, a més, particularment els gats, sovint em sembleu molt més interessants que la majoria d’humans que em trobo. Que la majoria d’humanes quan obro un catàleg de llenceria de “Victoria’s Secret”, rotundament no.
A mi hi ha dues pel·lícules que he vist darrerament i que m’han agradat molt i que a més, també m’han posat sentimental, fins i tot melangiós: “En la ciudad de Sylvia” de José Luis Guerin i “Barcelona (un mapa)” de Ventura Pons, basada en l’excel·lent obra de teatre de Lluïsa Cunillé “Barcelona, mapa d’ombres”. Les recomano totes dues, totes dues són per a mi films molt especials, la primera molt visual, original i màgica, tot un homenatge a l’etern femení; l’altra, fonamentada en uns diàlegs magnífics i uns personatges molt ben trobats i caracteritzats per part d’uns actors excel·lents, tot un homenatge-antihomenatge a Barcelona, que bona falta ens fa entre tanta ciutat de disseny per pijos que ens volen vendre. Això sí, abstenir-se crispetaires, són pel·lícules per paladejar amb atenció exclusiva i amb ganes de menjar subtileses amb la boca ben oberta.
I per què al cinema sempre em toquen darrera meu els crispetaires? I qui va ser el graciós que va inventar la moda de menjar crispetes al cinema? Perquè jo no he entès mai que la gent vagi a menjar al cinema com si fos un bar o un restaurant, però si han de menjar, no podrien menjar almenys alguna cosa que no faci soroll? Podrien menjar-se la llengua, per exemple, ja que molts crispetaires, a banda de crispetaires, també són xerraires comentadors d’allò que s’està veient a la pantalla.
I avui, millor dit ahir, doncs ja és la matinada de Tot Sants, he anat a veure la darrera pel·li del barceloní de l’any, Woody Allen (aquell que estrenarà l’any que ve una pel·li que vol ser una “carta d’amor a Barcelona”, segons ell mateix ha dit, pel·li de cuyo titulo no quiero acordarme, toco fusta, però comencem bé...) “Cassandra’s dream” (tan bonic com és aquest títol)... Trobo que també seria un bonic nom per una gateta, Cassandra... Ei, no somiïs abans d’hora Zelig, només feia conjectures purament especulatives... Doncs bé, la pel·lícula del geni de Manhattan en qüestió... Bé..., ara se suposa que haig d’opinar, oi? Doncs em resulta difícil, la veritat... No és que m’hagin desconcertat els dos crispetaires d’avui de torn de darrera meu, no... És que m’ha desconcertat la pel·li i no sé ben bé què en penso. No m’ha desagradat, ja m’estranyaria, perquè no hi ha cap pel·li del Woody que em desagradi realment. De fet, es pot dir que m’ha agradat, però fins a quin punt m’agrada o no m’agrada tant... em passa com amb la tònica, necessitaria tornar-la a provar, o sigui que... ja t’ho diré un altre dia, quan l’hagi tornat a veure...
De vegades ja em passen aquestes indecisions, no només amb les pel·lícules, saps Zelig? Sovint també amb les persones. De vegades, quan fa poc que coneixes algú, una dona en el meu cas, una dona que comences a veure que realment t’agrada, no saps com dir-li que t’agrada, potser per por de no ser correspost, potser perquè veus les possibles complicacions d’una possible relació, potser perquè veus les hipotètiques avantatges d’una pura amistat, i no li dius, i, llavors, ella potser es pensa que com que tu no li dius que t’agrada, és ella que no t’agrada a tu, o, potser és que realment tu no li agrades a ella, com tu et penses, però, esclar, com tu no has fet cap pas en ferm per comprovar-ho, de moment, et quedes amb el dubte, i el dubte crea mútues noves indecisions futures, i, l’un per l’altre, embolica que fa fort..., i, al final, res, o, al final, igual perds el contacte, i perds una possible relació gratificant... o fas realment una pura amistat meravellosa, que també pot ser, esclar... I és que hi ha gent que va molt al gra, i, llavors, no hi ha lloc al dubte, però, jo i certes dones, som més de subtileses, en el meu cas, subtileses de gat escaldat que va amb molt de compte, i les subtileses, com passa amb les pel·lícules, de vegades costen d’interpretar... En fi, les relacions humanes sempre són complicades, com també les relacions home-gat, o gat-cabdell de llana. I aquesta nit, per vàries raons, em sento molt identificat amb el cabdell de llana, creu-me...
I per acabar un mini-conte:
—És possible enamorar-se d’un home amb qui només has conversat durant mitja hora? –va preguntar una dona a la seva amiga.
—Em resulta estrany, però suposo que tot és possible —va respondre l’amiga—. La veritat, és que jo no aconsegueixo enamorar-me’n de cap amb qui conversi durant més de cinc minuts...
Conclusió: avui més que mai: cap ni una! Faltaria més!
Mèu, mèu, mèu... i fins la propera, gat.
|