| |
Història de Katherina
 dijous 14/agost/2008 - 11:11  478  1
Deu fer més de dos anys vaig conèixer la Katherina, de la republica txeca, 24 anys. Ella és d'un poble molt petit de 200 habitants prop de Brno on a l'hivern els patins son el principal mitjà de transport sobre els llacs i camins gelats. Me la presentaren en un sopar d'aniversari a casa d'un amic meu. La Katherina m'explicà que la primera vegada que veié el mar fou quan arribà a Anglaterra. Aquest fou un dels motius pels quals va marxar de casa seva. Volia veure el mar. Txèquia és molt lluny del mar. És un d'aquells països que la desgraciada història europea ha deixat enclaustrats entre els gegants rús i alemany. Malgrat tenir un estat propi, cada vegada que els triomfadors d'una guerra han negociat els tractats de pau, ells havien d'esperar tota la nit a l'habitació del costat per saber com quedarien les seves fronteres, el seu futur i quines famílies haurien de deixar les seves cases. Aquestes potències que decidien per ells, havien trepitjat i rebregat les seves ciutats i els seus pobles. Potser per això són uns descreguts, tenen l'índex d'ateisme més gran d'Europa i tenen un sentit de la llibertat molt especial.
La Katherina havia treballat en un hotel de Londres potser més de seixanta hores cada setmana. Volia estudiar i necessitava estalviar. Treballava tres torns al dia, quasi els set dies a la setmana. Al matí servia esmorzars, feia habitacions i fregava el menjador abans de dinar. A la tarda hi tornava, servia els sopars i donava un cop de mà a la cocteleria. Fins aquí, tot és bastant habitual en la gent forània que arriba a Anglaterra. Eren unes jornades de dotze hores o més. Només un parell de dies lliures al mes que aprofitava per dormir, llegir una miqueta i anar a veure algun amic.
Unes setmanes més tard em va explicar una història impressionant. Un vespre desparava les taules. Ja feia alguns dies que parlava amb un client americà d'una cinquantena. Comentaris protocolaris entre client i cambrer. Aquell vespre l'americà li va preguntar coses del seu país, si tenia germans, si trobava a faltar els pares. L'americà fumava una cigarreta i prenia un vermouth francès. La Katherina responia amb desgana, quasi sense mirar-lo mentre recollia els plats, els coberts i les copes. Va preguntar-li quins somnis tenia. Això féu que aturés la feina, el mirés i contestés amb un gran somriure: uns estudis d'història del cine i periodisme. L'americà elogià la seva laboriositat i el seu entusiasme i li preguntà quants diners necessitava per a pagar els estudis. La Katherina repongué que molts, però ja quasi tenia una tercera part. -I quants necessites?-preguntà l'americà. -He de treballar dos anys més, però ja hi arribaré. -Diga'm una quantitat- l'america insistia amablement. La noia s'hi negà, una, dues, tres vegades. Fins i tot més. No volgué dir-li que necessitava 4000 lliures i no acceptà donar-li el número del compte corrent.
L'endemà l'americà va marxar. Una setmana més tard, un cop acabat el torn dels esmorzars i mentre prenia un cafè a la sala dels treballadors, la recepcionista de l'hotel va portar-li una carta amb un segell espanyol. A dins hi havia un altre sobre i a dins d'aquest un taló de 5000 lliures i un escrit fet a mà. L'americà es disculpava per no haver pogut acomiadar-se, que havia hagut d'anar a Madrid per un tema dels seus negocis. I li explicava que feia 25 anys la seva filla de cinc anys havia mort ofegada a la piscina de casa. L'americà havia quedat prendat per la seva història, els seus somnis i la seva capacitat de treball. I s'acomiadava amb un " sé que no malgastaràs els diners. Bona sort i gràcies. Que Déu et beneeixi".
I a ella, a qui tant li agrada el cine, avui l'he recordada quan a la ràdio han posat la canço de Frank Sinatra "Something stupid":
"I know that there's a chance you won't be leaving with me
And afterwards we drop into a quiet little place
And have a drink or two......
And then I go and spoil it all by saying
Something stupid like I love you"
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
