| |
estrofeta d'un poema
 dimarts 12/agost/2008 - 09:36  1677  4
Aquesta estrofa la vaig llegir per primer cop deu fer uns tretze o catorze anys. I és d'aquelles que se't graven a la memòria, a foc, i d'allí ja no en surten. Avui, regirant paperots antics, escrits de fa més de deu anys, l'he retrobat. I m'ha portat records d'aquella época, una etapa complicada de la vida on, un cop superades adversitats importants, la buidor, el no tenir res de nou a lamentar em va deixar estabornit. És un poema de Sor Juana Inés de la Cruz, i diu així:
"Y cuando con más terneza
mi infeliz estado lloro,
sé que estoy triste e ignoro
la causa de mi tristeza."
Això explica, o deixa d'explicar però hi reflexiona, aquells dies en que ens llevem xafats, sense esma, amb la voluntat i l'ànim d'engegar-ho tot a la merda, però sense tenir-ne motius reals i de pes.
Només volia expresar el que em suposen aquests versos i, sobretot, l'alegria que em suposa en rellegir-los el fet d'adonar-me que ja fa molt de temps que no tinc dies d'aquests. Gràcies a la mala sort i la mala llet de segons qui, que m'han fet canviar de filosofia de vida. Ja no ploro, ja no lamento, ja no vull venjances. Només vull fer la meva vida, i qui me la vulgui distorsionar aquest cop ho tindrà realment complicat, jeje. Perquè ara, que no tinc de res, tinc tot el que necessito. I cada cop m'acosto més a la felicitat.
DC
|
| |
|
Contactes
Registra´t
