|
ENTENEM QUÈ VIVIM?
dimarts 12/agost/2008 - 05:19 427 1
Com entendre un bosc sense arbres, com entendre una ciutat sense llums, com entendre una platja sense mar, com entendre una persona sense sentiments i com entedre els sentiments d’una persona.
A vegades estem tant tancats en un tros de món, tancats en una vida que es redueix a una rutina diària que no ens en donem comte de la autèntica realitat que ens envolta. Una realitat on els seus límits arriben fins allà on nosaltres estem disposats a conèixer.
És possible que penseu que són més paraules ressonants a les orelles. Però potser aquest és el punt on deixem de conèixer el que podriem, el punt on deixem d’escoltar perquè ens pensem que ho sabem tot. Si escoltessim fins hi tot al ésser més insignificant, apendriem algo. Creiem sovintment (parlo per a mi i aquell que es senti identificat), que no apendrem res del que ens envolta per nosaltres mateixos, que ens ho han d’ensenyar, que hem de fer un curs o tenir una diplomatura de tal i de que qüal per saber algo. Però la veritat és que la realitat no és aquesta que ens han montat, és més senzill.
El resultat d’una persona es forma per dos parts; la física, que fins a un punt deixa de canviar i està format pel nostre ADN. I la psicològica o sentimental, aquella que no para de canviar fins que morim. Una part de nosaltres que té la capacitat de crèixer continuament al llarg de la nostra vida. Aquesta segona part nostre, és la que ens fa ser concients del que ens envolta. I el que ens envolta és inmens, però no li treiem la seva essència.
Impregnem-nos del que ens envolta, degustem pausadament en cada moment el què fem i amb qui estem, obserbem el nostre voltant i donem-nos comte d’on estem en comparació a la resta del món, sentim-nos afortunats, fés un somriure a la teva vida i disfrútala.
I si deixessim de contar, de quantificar, d’evaluar, de medir, de comparar… L’art de la felicitat no consisteix en compatabilitzar sinó en limitar els desitjos de les coses d’aquest món i trobar-se bé en un mateix.
|