| |
L’ànima d’una infantesa incompleta
 dimarts 12/agost/2008 - 12:19  1098  5
L’Alba sortia de casa cada matí; es despertava d’uns somnis estranys, atapeïts de misteri, soledat, coberts d’una boira espessa d’inseguretats i somriures amagats…i cada matí, quan obria els ulls, es despertava una llum que feia temps que no brillava amb tota la seva intensitat. Tot i només tenir nou anys, teixia xarxes de pensaments tant complexes que fins i tot ella es sorprenia en pensar que potser mai trobaria un indret on fer-los públics sense que ningú s’espantés d’uns pensaments tant prematurs per una nena, que a més a més, escrutava cada instant amb un interès i expectació poc freqüents entre la canalla.
Ben aviat, fins i tot abans que el sol ocupés amb majestuositat el seu seient reial, ella s’arraulia a la vora de la platja. Els seus pares i germans no s’adonaven que l’Alba havia sortit de casa, de fet, sovint semblava que fos inexistent. Amb la mirada perduda, l’Alba buscava el que mai havia tingut. Pensava fins que li brollaven les primeres llàgrimes…D’aquells cops que l’havien dut a l’escola recordava les rialles despreocupades dels seus companys i companyes, les paraules amables que, a cau d’orella, mares i pares regalaven als seus fills amb mirades de complicitat, els petons perduts que ella perseguia cada nit i que de vegades, amb sort, aconseguia atrapar tot despertant-se amb un somriure de conformitat.
Entre els seus pensaments prematurs vagava la idea de fer malifetes per atreure l’atenció dels seus pares i sovint ho aconseguia, si, però el preu que havia de pagar era massa alt…Durant uns dies, la seva cambra, era el seu espai vital i la indiferència era més factible que mai, tot això significava només la pèrdua dels seus matins vora la mar…Uns matins que amb el temps forjarien un futur on regalaria tot allò que ara no tenia…
Anys després, uns banyistes contemplaven amb admiració una jove d’uns 30 anys a la vora de la platja; dotada d’uns ulls verds que es confonien amb la immensitat de la mar, sostenia amb fermesa i alhora dolçor la mà d’una nena que devia tenir uns 8 anys. Aparentment podia semblar tan sols un dia a la platja d’una mare i una filla però era molt més que això; era tot allò amb que una nena de 9 anys, l’Alba, havia somiat sola i arraulida, esperant que les onades l’embolcallessin com si fossin els braços d’algú que se l’estimava amb tota l’ànima....
L’Alba, mirava la seva filla amb una tendresa que despertava fins i tot les ànimes perdudes; la seva filla somreia aliena als records de la seva mare i gaudia de tot l’amor i devoció d’una lluita insospitable per als qui no l’hem viscuda mai. L’Alba, finalment feliç, regalava a la seva filla allò que tots els nens i nenes mereixen viure i no somiar…
He d'afegir que la meva infantesa ha estat mooolt lluny d'aquesta història. He tingut la sort de pertanyer al grup de nens i nenes que rebien tot l'amor i l'afecte dels seus pares: somriures de complicitat, petons de bona nit, petites sorpreses inesperades...i es que...a la vida no tot pot ser dolent no?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
