| |
La placeta
 dissabte 9/agost/2008 - 06:24  3374  2
Hi ha una plaça gran, molt gran. Rectangular i allargada. Tancada d’un cantó per una filera de cases arrenglerades. Més ben dit, per una filera de petits jardins. Al costat oposat, un seguit de xalets li donen l’esquena ostentosos. A mà esquerra hi ha quatre casetes pintades de blanc, envoltades també pels seus jardinets. I a l’altra banda un mas molt antic, més que centenari, i que ha quedat engolit per la teranyina de carrers nous amb què s’ha anat eixamplant la petita població.
És un lloc prou agradable, una extensió sorrenca envoltada de grans parterres de gespa travessats per un camí sinuós, tot al llarg del qual s’alcen una colla de pollancres que a aquesta hora estiren la seva ombra cap a la placeta. Més enllà apareix un rengle de plataners molt ben endreçats i, per tot arreu, altres menes d’arbres dels quals no us sabria dir el nom.
En un racó de la placeta hi ha jocs per la canalla. Alguns són molt vells, d’aquells d’abans, de ferro pintat de colors: una torre per grimpar i amb una barra al mig per escolar-s’hi avall, una escala en forma de pont, un tobogan i un balancí, a part d’uns gronxadors. Darrere d’aquests n’hi ha posat uns de nous, de fusta, un gronxador i uns cavallets de molla. I també una construcció de les que fan ara, on els nens pugen, baixen, passen per sota, s’enfilen... Abans s’hi veia poca gent, en aquella plaça. Però el poble creix i ara hi van nenes i nens dels carrers dels voltants.
Fa poc que l’han arreglat, la plaça de quasi els afores de la vila. Fins hi ha posat uns quants bancs nous, de ferro colat, grisos, que ara acompanyen l’únic banc de pedra que hi havia a prop dels gronxadors vells. I cada dia s’hi veu més xicalla. Avui, però tan sols hi ha una mare asseguda en un banc que guaita com juga el seu fill, ara a la torre, ara al tobogan i anar fent. Només són ells dos.
Són cap a les set d’una tarda de juliol, d’una tarda que ha estat calorosa. Però ara el sol ja comença a baixar i la temperatura és un xic més suau. Per la bossa i la motxilla que hi ha al banc, al costat de la mare, es veu que ella i fill han estat a la piscina. Potser en sortir el nen li hagi demanat de quedar-se una estona a jugar.
La mare, una dona de mitjana edat, menuda i poca cosa, de faccions agradables, va seguint el que fa el seu fill. El nen té uns sis o set anys i és alt i prim. Té la pell colrada pel sol, ulls brillants i un somriure franc, i és tan guapot, amb aquells cabells arrissats que té... Això pensa sa mare quan el mira, i aquell pensament li endolceix la tarda.
Els seus ulls, els de la mare, es van posant arreu de la placeta com un ocell que atura el vol un instant per reposar. Tot just ara els ha deixat caure a les fulles d’aquells pollancres alts del davant. Les fulles arrodonides i verdes juguen amb la llum del sol. Són com miralls que fan la rateta i li piquen l’ullet,a ella. Com li feia el pare quan era petita... Un ventet amable mou les fulles, que fan fressa –una fressa alegre i tranquil•la que fa que es senti bé. És bonic, el ball elegant dels pollancres!
Ara la mare reposa els ulls als plataners de més enllà, els aixeca fins al cel, ben blau avui, i escolta els refilets d’uns quants ocells i el toc de les campanes de l’església major. I torna de nou cap al seu fill, que corre d’aquí cap allà i que de tant en tant es gira i li somriu. Somriu en veure que sa mare el contempla, es sent reconegut, feliç. I ella pensa, amb un llampec de clarividència, que si sabés viure sempre així... Fora tristeses, fora mancances. Tan sols el que té davant seu, el que l’envolta: el seu fill i la seva vida senzilla, tal com és, ara...
|
Contactes
Registra´t
