| |
CocClubCòmic: la mort
 divendres 8/agost/2008 - 07:48  488  9
Fa un cert temps no passava precisament per la millor època de la meva vida. Fins i tot m’havia estat plantejant d’una manera més o menys difusa si valia la pena continuar-la. I és curiós com sempre associo aquesta època amb un somni. Un somni on moria i que potser em va salvar la vida.
Doncs, un dia vaig somiar que decidia anar al teatre. Cal aclarir que, en aquell època, anava al teatre menys que ara, que hi vaig tant com puc, sempre menys del que m’agradaria... Bé, en el somni, estava consultant la cartellera teatral quan, per gran sorpresa meva, vaig llegir que en un teatre s’hi representava la meva pròpia vida. Ho vaig saber perquè l’obra es deia: “La teva vida: sí, sí, la teva, t’ho dic a tu que ara estàs llegint això, capsigrany!” Segons semblava, pel que deia el diari, el meu passat, present i futur, hi eren íntegrament representats, resumits en un parell d’hores, però de manera completa i exhaustiva (com només podia esdevenir-se en un somni, esclar...) Com que, en aquells moments, del meu passat ja en coneixia, massa perfectament pel meu gust, l’argument de memòria, el meu present intentava oblidar-lo tant com podia, i del meu futur, tot considerant-ne els precedents, molt més m’estimava no saber-ne res en absolut, evidentment, la sola idea de poder anar a veure aquella funció em va provocar un calfred a l’espinada. Però, al mateix temps, sabia que no podia fer una altra cosa, i me n’hi vaig anar (més amb un sentiment de resignació al meu destí que amb cap altre).
Quan vaig arribar al teatre, jo que em pensava que hi seria tot sol veient la meva vida, per gran sorpresa meva, només quedava una entrada per l’última fila. Vaig reflexionar per mi mateix que era ben veritat que, moltes vegades, no eren pas els espectacles millors els que més omplien, sinó els més banals i insubstancials. De totes maneres, vaig argumentar amb la taquillera, que, donat que el que s’hi representava era la meva vida, bé que jo podia tenir dret a un seient millor. Però, la taquillera, professional i inflexible, em va dir que això no hi tenia res a veure, i que si volia una entrada millor, haver arribat abans. “Haver arribat abans a la meva vida”, vaig pensar. Absort en aquell profund i paradoxal pensament, vaig agafar l’última entrada que quedava per la meva vida, i no vaig dir res més.
Com ja m’esperava, l’obra no tenia massa interès, la veritat... A més a més, l’actor principal ni tan sols era gaire convincent, ni vaig trobar que s’assemblés gaire a mi. Era més guapo que jo i em feia ràbia suposo... Bé, al protagonista, la major part del temps només li passaven contratemps i entrebancs, tot i que, la majoria dels quals, feien riure bastant al públic. Però jo no els hi sabia veure la gràcia per enlloc. Francament, no.
Però el que vaig trobar, de debò, completament inadmissible, és el final de la funció: el protagonista moria. Mentre tothom, cruelment, aplaudia aquell "bodrio", jo vaig començar a protestar i a esbroncar als actors, a picar de peus contra el terra, a insultar la gent que aplaudia, i a l’autor de l’obra (tot i que llavors no vaig pensar que, en realitat, aquest, en bona part, era jo). Però, davant l’entusiasme generalitzat i, des de la darrera fila, de seguida vaig veure que la meva actitud no podia obtenir cap ressò, i vaig ser el primer en abandonar el teatre, completament indignat i decebut, val a dir, que molt més amb el final de la funció que amb tota la resta de despropòsits anteriors.
Quan em vaig despertar, me’n vaig adonar de l’estupidesa de la meva reacció. De fet, l’única certesa que té l’home des que surt a l’escenari de la vida, és, precisament, com acabarà la funció. Però, alhora, aquell somni em va fer adonar que gairebé tot té solució, excepte la mort i, a partir de llavors, vaig decidir prendre’m les coses d’una altra manera, amb més ironia, i, alhora, intentant ser més protagonista de la meva pròpia vida... I vaig tirar més o menys endavant... Bé, amb alguns passos enrera, de tant en tant, però endavant... Endavant, fins ara... Demà, mai se sap... Demà, potser altre cop enrera... O als costats...
Ah, per cert, ja que he decidit parlar-vos d’aquest tema tan agraït, en un altre somni també se’m va acudir el que durant un temps volia que fos el meu epitafi:
No hi sóc. Fins aviat.
M’agradava molt aquest epitafi.... Gairebé tenia ganes de morir-me només per poder-lo fer servir. Però ara el deixo aquí en herència, per si algú el vol... Tinc una mica de claustròfobia, no em ve gaire de gust passar l’eternitat a un nínxol, i he decidit que millor que m’incinerin i llencin les meves cendres... encara no sé on... Bé, mentre no sigui algú emprenyat amb mi i a la tassa del vàter, ja em conformo...
Espero que no us hagi molestat l’humor negre d’aquest relat dubtosament autobiogràfic... Però, ja ho diu la cançó: “la vida es puro teiatru”.
La “conclusió” vull que sigui positiva: Visca la vida malgrat tots els problemes, i amb sentit de l’humor, això sempre!
|
| |
Markus7 |
Ara!
Saturday, August 9th 2008, 9:29 AM
Ara t'entenc una mica més, t'he vist diverses vegades parlant del final de la vida de les persones: la mort. Cert però crec que no val la pena estar-se la vida pensant en la mort si, evidentment, arribarà. Com que arribarà, millor "oblidar-la" fins que arribi, penso jo. Efectivament, la vida és el camí a la mort, per això no cal capficar-s'hi tant, jo quan hi he pensat al llit profundament i conscientment del queés, us juru que em posava tristíssim i moltes vegades he plorat, sobretot perquè em perdré moltes coses que no podré viure. Com deia la pel.lícula, la vida és bella...
|
 |
|
Contactes
Registra´t
