| |
Un bon epitafi. [servirà per al COC?]
 dijous 7/agost/2008 - 10:05  987  3
UN BON EPITAFI, O EL DIA QUE VAIG DECIDIR MORIR.
No era un dia especial, ni tant sols era un dia bonic. Gris i brut, com un de tants a ciutat. Ah, i no creieu que va ser així, com per casualitat. No. Era triat. Em calia un dia vulgar i monòton, sense masses rialles que trenquessin la pau de l'hivern.
I l'hora? l'hora era a la tarda. Al dematí havia decidit que no em llevaria. I mira que ja em costa decidir res.. però havia de ser el meu dia i per fi faria la meva voluntat. La MEVA!. Ni la dels papàs, ni la de la dona, ni la dels anuncis de la tele, ni la del cap, ni la dels clients. Coi, per un dia, ja es podrien fer repicar!! M'agradava dormir als dematins, sí, caram, des de sempre, i ho faria. Ah!,. però compte que no se'm fes de nit.. que la nit m'agrada. I si és per morir, no es qüestió de triar res que t'agradi massa, que encara t'hi repensaries.
En qualsevol cas, estava decidit. Seria, cap a darrera hora de la tarda, abans del capvespre.
Triar el lloc, ja va ser més complicat. Un lloc sense gent, era el requisit bàsic... no sóc persona extravertida, ni m'agrada donar la nota.. i de gent a més a més, n'hi ha de tota mena... Encara trobaria algun set ciències que em voldria explicar com havia d'acabar tot plegat: “-espera l'autobús...”, “-tira't de cap!”, “-pren-te això”... Que ho facin ells, si tant en saben! O pitjor encara seria trobar-se de reüll les 3 senyores típiques que s'expliquen la pel·lícula -collons, que no la veuen? perquè se l'han d'explicar?-, totes elles observant-me a mi com a protagonista... Ja me les imagino “-ara saltarà...” “-tant mono que és...”, “-i després, hauran de netejar.” “-ai quina llàaastima...”, “-porta la ratlla dels pantalons mal marcada”... Quin mal de cap! No. De cap manera.
Morir -com furgar-se el nas- són coses que, posats a fer, millor fer-les amb una mica d'intimitat.
Sense gent, punt. Ara bé... a la tarda, a ciutat, un lloc sense gent. Doncs no era tant senzill com això, calia planificar-ho bé. Però se'm va acudir: seria el cementiri! Directe al gra, que així encara estalviarem transport i impostos a l'estat i despeses a la família, que tal com està el dèficit fiscal i la crisi econòmica i l'Euribor... (per morir-se, de fet, i no deixar rastre).
Em colaria a la tarda esperant que tanquessin, passejaria d'amagat del guarda tot llegint els epitafis, que sempre hi ha algú que ha tingut la suficient consciència en vida de deixar decidit un epitafi curiós, que pogués despertar un somriure als qui hi passegen -que per cert, ja es una curiosa activitat, també, passejar pel cementiri. L'epitafi... L'epitafi... me'n caldria un, coi, són coses que a un se li passen sovint per alt, quan decideix morir. Quin podria ser...? “Perdonin que no m'aixequi, però dret aquí no s'hi cap.”... “Aquí descansa Fulanito, fet pols de tant descansar”...
L'Epitafi. Doncs no és tant fàcil trobar el que més s'escau. I buscant buscant, doncs se'm va fer de nit. I fent-se de nit, va començar el TeleTienda. I clar, si ja t'imagines dormint plàcidament en el teu meravellós llit inflable embetumat de crema de baba de caragol mentre se't desenvolupen sols els abdominals a base d'electroxocs amb un somriure d'orella a orella, i a la cuina el ratllador de verdures màgic ja ha tornat del súper i està preparant el sopar, és difícil decidir-se a deixar de viure!
O sigui, que fins avui, aquí estic, en pausa. Esperant l'epitafi.
No em podríeu ajudar? -s'accepten suggerències: una bona frase que no deixi indiferent i faci de bon colofó final!
|
Contactes
Registra´t
