| |
S'HA D'ANAR O NO A LA MANIFESTACIÓ DE LA DIADA?
 dilluns 10/setembre/2018 - 02:37  1286  0
La primera cosa que vull dir és que jo no hi aniré. Podria dir que no hi puc anar perquè tinc una ferida de guerra, ja que estem en guerra amb espanya i ells utilitzen la violència pública i privada contra nosaltres. Però el cas és que el que tinc és una trista i vulgar ferida de platja. L'origen ètic del cop no és el mateix – una cosa és la mare natura i una altra la madrastra espanya – però el resultat sí: l’os del taló tocant allò que no sona i els deures d'haver de fer repòs durant un més. Amics i familiars m'han suggerit que hi assisteixi amb cadira de rodes, però jo soc massa tímid per a fer aquestes coses, no fos cas que prengués protagonisme a presos i exiliats. Tot i que, si algú me la facilita, la cadira de rodes vull dir, ves a saber què faré, perquè, per la pàtria, el que convingui.
La segona cosa és que, abans d'aquesta tendinitis o "espolinitis" o l'"itis" que tingui al peu, m'havia plantejat si algunes de les coses que hem fet els independentistes, quan la nostra revolució era la revolució dels somriures, ara tenen o no tenen sentit. Més clar: nosaltres ja hem tret dos milions de persones al carrer i sembla que ha servit de poc. Encara més clar: si continuem fent les coses que hem fet fins ara, els resultats que obtindrem seran els mateixos que hem tingut fins ara, ergo si volem obtenir resultats diferents, hem de fer coses diferents. Consti que jo soc el més allunyat que hom pot imaginar d'un home de ciència, però em sembla que d'això se'n pot dir, si més no més o menys, mètode científic: a tal causa, tal efecte. Mateixes causes, mateixos efectes. Potser és tan vell com Aristòtil i Sant Tomàs, això.
Malgrat el que ens diguin els Jordis – que, a banda de patriotes, són kumbaiàs de pedra picada- hem deixat enrere la revolució dels somriures. Els espanyols ens han fet i estan fent de tot i n'hi ha molts de nosaltres que ja no tenim ganes de barrila, ho sento. Tenim ganes d'anar per feina i enfilar cap a barraca, vull dir la independència. Vull dir la independència de debò. En aquest sentit trobo que els nostres dirigents polítics i civils són d'un kumbaianisme exasperant, mentre que l'espanyolisme no se n'està no només de prendre'ns la guitarra, sinó d'esclafar-nos-la al cap. I d'afirmar als quatre vents que té tot el dret al món a fer-ho. I llavors, nosaltres reaccionem kumbaianament: si no ens deixen tocar la guitarra, cantem a cappella. I ells ens envien 600 piolins i ens amenacem amb el 155 i nosaltres, llavors, en comptes de cantar, xiulem. I així va el procés: a cada bugada perdem un llençol. Però som "plusquamperfectes" en el sentit noucentista de la paraula, això sí que ho tenim.
Llegia a Vilaweb una entrevista a una senyora que es deia Rovira, però que no es deia Marta, que venia a dir que l'independentisme està caient en el folklorisme més estèril. No li vull aixafar la guitarra a ningú – això ja ho fan els piolins i no metafòricament- però crec que té raó. L'alliberament d'espanya no pot ser un procés amable, perquè espanya no és amable. Esperar que el país de l'esperpent reaccioni amb humor britànic és no entendre res del que és espanya. Com explica Valle Inclán, la història d'espanya l'han feta els militars i amb això és amb les que ens les hem de tenir encara avui, com es pot comprovar amb tot el tema de Franco i el Valle de los Caídos.
Darrerament, he rebut molts missatges en el sentit que acudir a la manifestació de la diada d'enguany és bàsic. Més bàsic que mai. Discrepo absolutament. Hi podeu anar perquè hi trobareu familiars, amics i saludats i passareu una estona kumbaiana de primera. I no és contraproduent, tampoc no cal exagerar. Però per a esdevenir independents ens cal moltíssim més que organitzar festes, per moltíssima gent que hi vingui. Fent només el que ja hem fet, només aconseguirem el que hem aconseguit. "Hem d'anar més lluny", com cantava aquell cantautor, a vegades genial, d'altres tan plom.
|
Contactes
Registra´t
